Israel, la guerra permanent

Israel tanca l'any encadenant victòries militars contra tots els seus enemics. Arran del cop de Hamas del 7 d'octubre del 2023, ha desencadenat atacs i assassinats de líders sobretot palestins, però també libanesos, amb una amplada geogràfica sense precedents, com igualment sense precedents són els costos en vides civils. Només a Gaza, comptabilitzats, més de 45.000 morts.

És la cara i la creu per a aquest país, sotmès a acusacions i judicis per genocidi, i amb Benjamin Netanyahu, el seu primer ministre, sota ordre de recerca i captura internacional per crims de guerra i contra la humanitat.

Tots els fronts oberts

Mai Israel havia atacat en tants fronts, ni tan llunyans. L'última campanya la centra ara mateix al Iemen, a l'altra banda del mar Roig. Prèviament, l'objectiu havia estat el Llevant: Síria, víctima de la campanya de bombardejos contra objectius militars més intensa de la història de l'estat jueu.

Abans encara el Líban, per colpejar Hezbollah, principal aliat de l'Iran a la frontera nord. I el mateix Iran, a la tardor, en un atac bàsicament simbòlic, però que va ser el que més es va acostar a una guerra regional total.

Israel tampoc havia combatut mai fins aquest 2024 amb tant acarnissament contra els civils com a Gaza i Cisjordània. Ni mai tampoc havia assassinat tants líders enemics. Per primera vegada també ho ha reconegut explícitament, i a mode d'advertiment fred i contundent, com ho deia fa uns dies el ministre de defensa, Israel Katz:

"Colpejarem amb duresa l'organització terrorista dels houthis (al Iemen), l'última que confronta i dispara contra israel. Destruirem les seves infraestructures i decapitarem el seu lideratge com vam fer amb Haniyeh, Sinwar (Hamas), Nasrallah (Hezbollah) a Teheran, Gaza i el Líban. També ho farem a Hodeida i Sanà (el Iemen)".

Venjança regional

Israel s'ha anat venjant d'aquesta manera del que també va ser el cop més dur infligit pel Moviment de la Resistència Islàmica (Hamas) palestí. El 7 d'octubre del 2023 havien matat prop de la frontera amb Gaza més d'un miler de persones en els kibbutzs veïns.

El primer ministre israelià Benjamin Netanyahu, cap d'una coalició amb l'extrema dreta sionista, hi va veure una doble finestra d'oportunitats. La primera, mantenir-se en el càrrec a través de la guerra permanent tot bloquejant els seus processos judicials per corrupció.

La segona, modificar l'statu quo regional confrontant l'anomenat eix de la resistència encapçalat per l'Iran i aprofitar el soroll per avançar el seu objectiu últim i el dels seus aliats: l'annexió de Cisjordània i la liquidació de Gaza. Aconseguir un Israel en tot el territori de l'anomenada Palestina històrica.

El paradigma sirià

Els prop de 15 mesos d'operacions militars israelianes ininterrompudes realment han sacsejat tot l'Orient Mitjà. Tel-Aviv ha pogut proclamar la victòria en tots els fronts, almenys per a ús intern i el dels seus aliats, sobretot els Estats Units. Però com en un laberint, de cada triomf li han sortit nous reptes, si més no Netanyahu els ha anat creant.

Síria és el paradigma. Israel s'ha vantat d'haver acabat amb el règim dels Assad a través de campanyes selectives per anar desmantellant la infanteria que l'aguantava: les milícies de l'Hezbollah libanès.

Caigut Bashar el-Assad, però, l'aviació israeliana durant aquest desembre no només ha mantingut els bombardejos, sinó que els ha incrementat fins a fer-ne la campanya més dura de la seva història.

El nou motiu és que, segons el govern sionista, les noves autoritats sirianes d'Ahmed al-Sharaa, islamistes, són encara més perilloses que el règim anterior.

Vèncer sense convèncer

Totes les victòries de Netanyahu no deixen de ser tàctiques, sense apropar el seu país ni un centímetre a un autèntic procés de pau i d'acceptació regional d'Israel. Perquè tot hauria de passar per un acord amb els palestins, ara més lluny que mai. No és en va que malgrat l'eufòria governamental, els israelians continuen tement que potser darrere s'hi amaga una derrota estratègica.

Dubte raonable. Perquè el més estratègic per a Israel és la imatge. I, sens dubte, s'ha deteriorat a nivell global. El país depèn completament dels pressupostos militars nord-americans per almenys el 70% de les armes que ha utilitzat.

Pel que fa a l'economia, a banda de les ajudes també nord-americanes, la seva prosperitat passa pel manteniment dels acords preferencials d'associació que continua mantenint -malgrat tot- amb la Unió Europea, a molta distància del seu primer soci comercial. Són els peus de fang. Una taula de salvació que es manté perquè els governs fan veure que no ho veuen, però les opinions públiques miren i censuren.

De l'holocaust al genocidi

A les opinions públiques occidentals -i alguns governs com l'espanyol, el d'Irlanda o el de Noruega, entre d'altres- els costa molt entendre com un país nascut després de l'Holocaust nazi pugui trobar-se acusat de genocidi al Tribunal de Justícia Internacional de l'ONU amb seu a La Haia.

Les proves de l'acusació inicial sud-africana són contundents per la matança sostinguda de palestins a Gaza.

Al dit acusador s'hi han sumat organitzacions de Drets Humans de prestigi com l'Observatori dels Drets Humans i Amnistia Internacional que recentment va presentar un informe basat en un ampli treball de camp. La seva secretària general, Agnès Callamard, concloïa justament a La Haia, capital de la justícia internacional:

"Israel ha comès tres de les 5 actuacions prohibides per la Convenció del Genocidi: assassinats, causar danys físics o mentals greus i infligir deliberadament condicions de vida calculades per provocar destrucció física".

De La Haia justament també havia sortit a la tardor una ordre del Tribunal Penal Internacional (TPI) de recerca i captura contra el primer ministre Netanyahu, acusat personalment -com el seu anterior ministre de defensa, Yoav Gallant- de crims de guerra i contra la humanitat que haurien ordenat perpetrar a Gaza. Bàsicament en base a la utilització de la fam contra els palestins de Gaza com a arma de guerra.

Després de més de mig any de pressions extremes contra el fiscal i els jutges del TPI, Israel va passar a les acusacions d'antisemitisme contra l'alt tribunal tan bon punt va emetre les ordres de detenció.

Però, paradoxalment, el primer viatge que ha cancel·lat Netanyahu a Europa ha estat el que havia de fer el gener a Auschwitz. Hi anava a commemorar el 80 aniversari de l'alliberament del camp d'extermini nazi més simbòlic. I també el més freqüentment utilitzat a Israel com a antídot per justificar guerres sense normes.