Itàlia: A la recerca del vot perdut
Comentari de Vicenç Lozano, redactor d'Internacional de TV3, sobre la situació política d'Itàlia.
Itàlia viu un experiment interessant. El laboratori polític italià, amb totes les seves particularitats, bull amb la decisió de Mario Monti de liderar una coalició de centredreta, tot i que ell no serà candidat.
La irrupció del vell professor, que havia jurat i perjurat que es quedaria al marge de la batalla política i continuaria com a tècnic-independent, altera el panorama electoral i obre diverses incògnites.
L'anomalia italiana
Itàlia és una anomalia a Europa, on, en tots els països membres, competeixen en els comicis dues grans formacions que es poden simplificar en populars-conservadors i socialistes. Dos grups que en el marc de les institucions europees pacten l'agenda comunitària i, sobretot al Parlament d'Estrasburg, unifiquen i beneeixen les polítiques d'austeritat que, amb alguns matisos, aplicaran a casa seva sense massa diferències.
A Itàlia, abans de la irrupció de Monti, el panorama es presentava amb massa incerteses i interrogants per als socis comunitaris i sobretot per a la cancellera Angela Merkel.
El centreesquerra del Partit Democràtic liderava els sondejos de forma aclaparadora i el centredreta, amb l'imprevisible Silvio Berlusconi al capdavant, feia una deriva antieuropea que l'empresariat, l'Església i el món polític i financer no estaven en condicions de tolerar.
El candidat d'Europa
El belga Wilfried Martens, president del Partit Popular Europeu, va fer un cop de puny a la taula per intentar una operació difícil però no impossible. Va convidar Monti a la gran reunió del partit a Brussel·les i també va cursar una invitació més formal a Berlusconi com a líder del PDL, membre de la família dels populars europeus.
La convocatòria es converteix en un menyspreu a Berlusconi, considerat un convidat molest, i una mena d'investidura per a Monti com el líder conservador "que necessiten els italians" però sobretot la Unió Europea.
Monti s'adona aleshores del suport d'aquest sector important de la classe política europea i es decideix a presentar un manifest-programa que els de Berlusconi, ofuscats pel lideratge del "rei del bunga-bunga", intenten ridiculitzar llançant tota mena d'improperis a la gestió de Monti durant els 13 mesos del govern tècnic que ells havien sostingut.
De tota manera, la decisió de liderar el centredreta sense mullar-se com a candidat resta a Monti sobretot eficàcia. Els que li donen suport des de diversos fronts i institucions aposten per ell però també l'acusen d'haver fet un pas endavant i un altre enrere, de témer el veredicte de les urnes i de tebiesa en el seu discurs, on afirma que la tradicional divisió entre dreta i esquerra és una cosa superada.
Les dues batalles de Monti
Mario Monti i el seu grup de centristes tenen una doble batalla en curs.
La primera, aconseguir captar el vot perdut per Berlusconi i el que encara conserva entre els seus incondicionals. La segona, convèncer els indecisos que aposten pel canvi sense convicció, tot sembrant dubtes en l'oportunitat que el centreesquerra torni al poder.
Pel que fa al centredreta, aquesta opció està en aquests moments orfe de lideratge, tot i la decisió de Berlusconi d'encapçalar novament les llistes "per responsabilitat". Aquest cop, però, té ja molt difícil amagar a l'electorat que és candidat per raons personals de conflicte d'interessos, accions judicials i unes empreses per primer cop en números vermells. Els italians ja no volen més reedicions de governs a la deriva i un primer ministre que desprestigia la imatge del país davant del món. I menys ara, enmig d'una crisi que comença a passar factura a un país que sempre s'ha considerat una mica per sobre del bé i del mal.
La deriva antieuropeista d'"Il Cavaliere" comença, a més, a provocar defeccions entre els seus i el deixa al marge dels sectors econòmics i financers que fins a l'arribada de Monti al poder li havien donat suport.
L'antítesi de Berlusconi
Monti, seriós, educat, moderat i fins i tot tímid, és l'antítesi del Berlusconi cridaner, barroer i poca-solta. No té gens de carisma, però per als italians potser Berlusconi ja en té massa i ha acabat cansant. S'ha convertit per mèrits propis en la principal anomalia italiana.
Difícilment el vell professor pot aglutinar els percentatges aconseguits per Berlusconi. Un 60 per cent de l'electorat segons un sondeig té molt decidit no donar-li suport. Entre d'altres coses, tindrà en contra les televisions que controla el magnat de la comunicació, el qual, a més, també gestiona com ningú sap fer el màrqueting necessari per fer arribar el seu missatge populista.
El PD a l'assalt del poder
Pel vell professor, el combat per aconseguir ser el líder del centredreta italià és el més important que ha de lliurar. Potser pot aconseguir-ho, tot i que el prestidigitador Berlusconi sempre amaga asos a la màniga i ningú el pot donar per políticament mort.
L'altre combat és més difícil, gairebé impossible. Es tractaria de superar a les urnes el Partit Democràtic, que tothom assenyala com a guanyador de les eleccions del febrer.
Monti ja ha dibuixat l'estratègia d'acusar l'esquerra d'immobilista i contrària a la modernització del país.
Experiments amb gasosa
La campanya electoral ha començat. Brussel·les no preveu un fracàs electoral del professor Monti, i molt menys Berlín. Però ara mateix la major part dels italians difícilment confien en qui els ha retallat sous, serveis públics i drets socials. El missatge electoral d'aquest nou centredreta en construcció que parla d'austeritat però també de creixement no és fàcil que sigui entès.
La irrupció de Monti, que és també una anomalia a la italiana, pot acabar sent un experiment fallit amb una sortida personal que podria ser la substitució de Giorgio Napolitano, que acaba mandat com a president de la República.
Eugeni d'Ors va fer popular una frase. Quan un cambrer va intentar davant d'ell un nou mètode per destapar una ampolla de xampany, li va recriminar: "Els experiments, amb gasosa, jove".
Les apostes de Monti i també la del retorn de Berlusconi poden resultar letals per al centredreta. Si es convertiran o no en experiments amb gasosa està en mans dels italians.
La irrupció del vell professor, que havia jurat i perjurat que es quedaria al marge de la batalla política i continuaria com a tècnic-independent, altera el panorama electoral i obre diverses incògnites.
L'anomalia italiana
Itàlia és una anomalia a Europa, on, en tots els països membres, competeixen en els comicis dues grans formacions que es poden simplificar en populars-conservadors i socialistes. Dos grups que en el marc de les institucions europees pacten l'agenda comunitària i, sobretot al Parlament d'Estrasburg, unifiquen i beneeixen les polítiques d'austeritat que, amb alguns matisos, aplicaran a casa seva sense massa diferències.
A Itàlia, abans de la irrupció de Monti, el panorama es presentava amb massa incerteses i interrogants per als socis comunitaris i sobretot per a la cancellera Angela Merkel.
El centreesquerra del Partit Democràtic liderava els sondejos de forma aclaparadora i el centredreta, amb l'imprevisible Silvio Berlusconi al capdavant, feia una deriva antieuropea que l'empresariat, l'Església i el món polític i financer no estaven en condicions de tolerar.
El candidat d'Europa
El belga Wilfried Martens, president del Partit Popular Europeu, va fer un cop de puny a la taula per intentar una operació difícil però no impossible. Va convidar Monti a la gran reunió del partit a Brussel·les i també va cursar una invitació més formal a Berlusconi com a líder del PDL, membre de la família dels populars europeus.
La convocatòria es converteix en un menyspreu a Berlusconi, considerat un convidat molest, i una mena d'investidura per a Monti com el líder conservador "que necessiten els italians" però sobretot la Unió Europea.
Monti s'adona aleshores del suport d'aquest sector important de la classe política europea i es decideix a presentar un manifest-programa que els de Berlusconi, ofuscats pel lideratge del "rei del bunga-bunga", intenten ridiculitzar llançant tota mena d'improperis a la gestió de Monti durant els 13 mesos del govern tècnic que ells havien sostingut.
De tota manera, la decisió de liderar el centredreta sense mullar-se com a candidat resta a Monti sobretot eficàcia. Els que li donen suport des de diversos fronts i institucions aposten per ell però també l'acusen d'haver fet un pas endavant i un altre enrere, de témer el veredicte de les urnes i de tebiesa en el seu discurs, on afirma que la tradicional divisió entre dreta i esquerra és una cosa superada.
Les dues batalles de Monti
Mario Monti i el seu grup de centristes tenen una doble batalla en curs.
La primera, aconseguir captar el vot perdut per Berlusconi i el que encara conserva entre els seus incondicionals. La segona, convèncer els indecisos que aposten pel canvi sense convicció, tot sembrant dubtes en l'oportunitat que el centreesquerra torni al poder.
Pel que fa al centredreta, aquesta opció està en aquests moments orfe de lideratge, tot i la decisió de Berlusconi d'encapçalar novament les llistes "per responsabilitat". Aquest cop, però, té ja molt difícil amagar a l'electorat que és candidat per raons personals de conflicte d'interessos, accions judicials i unes empreses per primer cop en números vermells. Els italians ja no volen més reedicions de governs a la deriva i un primer ministre que desprestigia la imatge del país davant del món. I menys ara, enmig d'una crisi que comença a passar factura a un país que sempre s'ha considerat una mica per sobre del bé i del mal.
La deriva antieuropeista d'"Il Cavaliere" comença, a més, a provocar defeccions entre els seus i el deixa al marge dels sectors econòmics i financers que fins a l'arribada de Monti al poder li havien donat suport.
L'antítesi de Berlusconi
Monti, seriós, educat, moderat i fins i tot tímid, és l'antítesi del Berlusconi cridaner, barroer i poca-solta. No té gens de carisma, però per als italians potser Berlusconi ja en té massa i ha acabat cansant. S'ha convertit per mèrits propis en la principal anomalia italiana.
Difícilment el vell professor pot aglutinar els percentatges aconseguits per Berlusconi. Un 60 per cent de l'electorat segons un sondeig té molt decidit no donar-li suport. Entre d'altres coses, tindrà en contra les televisions que controla el magnat de la comunicació, el qual, a més, també gestiona com ningú sap fer el màrqueting necessari per fer arribar el seu missatge populista.
El PD a l'assalt del poder
Pel vell professor, el combat per aconseguir ser el líder del centredreta italià és el més important que ha de lliurar. Potser pot aconseguir-ho, tot i que el prestidigitador Berlusconi sempre amaga asos a la màniga i ningú el pot donar per políticament mort.
L'altre combat és més difícil, gairebé impossible. Es tractaria de superar a les urnes el Partit Democràtic, que tothom assenyala com a guanyador de les eleccions del febrer.
Monti ja ha dibuixat l'estratègia d'acusar l'esquerra d'immobilista i contrària a la modernització del país.
Experiments amb gasosa
La campanya electoral ha començat. Brussel·les no preveu un fracàs electoral del professor Monti, i molt menys Berlín. Però ara mateix la major part dels italians difícilment confien en qui els ha retallat sous, serveis públics i drets socials. El missatge electoral d'aquest nou centredreta en construcció que parla d'austeritat però també de creixement no és fàcil que sigui entès.
La irrupció de Monti, que és també una anomalia a la italiana, pot acabar sent un experiment fallit amb una sortida personal que podria ser la substitució de Giorgio Napolitano, que acaba mandat com a president de la República.
Eugeni d'Ors va fer popular una frase. Quan un cambrer va intentar davant d'ell un nou mètode per destapar una ampolla de xampany, li va recriminar: "Els experiments, amb gasosa, jove".
Les apostes de Monti i també la del retorn de Berlusconi poden resultar letals per al centredreta. Si es convertiran o no en experiments amb gasosa està en mans dels italians.
