Itàlia assaja la fórmula màgica per a Europa

El laboratori de la política italiana torna a treure fum. Ha assajat un nou producte exportable i l'ha posat a l'abast dels sociòlegs, els analistes, la classe política, els mercats financers i els bruixots amb bola de vidre que prediuen el futur.

És una fórmula que ja s'està gestant des de fa anys i que ara ha vist la llum. El nounat ha motivat burles i ha generat escarafalls entre els partidaris d'una estructura inamovible i els partidaris que res ha de canviar perquè, sobretot, perillen les seves zones de confort.

No és un invent del TBO, elaborat amb enginy i fantasia. És un producte resultat d'una concatenació de realitats i indicis que el poder polític i econòmic (en aquest cas italià però extrapolable a tot Europa) ha volgut fer veure que no existien.

La Democràcia -com l'entenem fins ara amb un terreny de joc on la partitocràcia fa i desfà - està en les seves hores més baixes. Les estructures dels partits, el monstre paquidèrmic d'un Estat burocratitzat i ineficient, han festejat durant dècades amb la corrupció pràcticament impune i aquesta corrupció ha erosionat els fonaments d'un Palau aparentment restaurat, però totalment podrit en la seva estructura vital.

La victòria aclaparadora del Moviment 5 Estrelles és fruit del "voto de pancia" que es diu a Itàlia, com ho és també el lideratge de La Lliga en la coalició anomenada de centredreta. Però no només és això.

Els "grillini" no són pallassos

L'electorat ha respost amb un vot de càstig contra el poder en general, representat pel PD i el centreesquerra oficialista, pels mitjans de comunicació tradicionals amb més difusió, pels beneficiaris de l'estat de corrupció crònica i pels dinosaures que des de Brussel·les controlen les institucions europees.

Però més enllà d'una reacció que podria semblar puntual i poc racional, hi ha també anàlisi, rigor, seriositat i projectes alternatius.
El moviment creat pel còmic Beppe Grillo com a part d'un espectacle crític i irònic contra el sistema polític italià ha madurat i ha canviat.

La bufonada del tour de Grillo, Vaffanculo (literalment "aneu a prendre pel cul") ha donat pas a una autèntica onada que supera en molt aquella maquinària per unir els indignats.

L'esquerra es passa a Cinc Estrelles

Tinc molts amics italians d'esquerra, exvotants del PC, del PD i de grups més radicals, que el 5 de març van donar el vot al Moviment 5 Estrelles. I no ho van fer perquè no hi havia res més on triar. Ho van fer conscients que l'alternativa en aquest moment es troba en aquesta formació.

Gent culturalment preparada, si voleu els anomenem intel·lectuals, escriptors, artistes plàstics. Han fet l'opció perquè han vist a dins del Moviment una força nova i prometedora. Un factor de canvi, la possibilitat d'enviar a casa ("é ora de mandarli a casa") tots els qui mantenen un estat de privilegis.

Una passejada per l'acte final de campanya a la Piazza del Popolo de Roma (els únics que es van atrevir amb un gran espai) em va permetre captar senyals clars d'un Moviment molt jove, amb nois i noies il·lusionats amb un projecte de Democràcia 2.0 que planteja una societat molt allunyada del que mostren per exemple "Il Corriere", "La Repubblica", Canale 5 o la RAI.

Nois i noies que no volen marxar del país per buscar oportunitats, com han fet molts companys seus. Tenen esperança en un canvi que hauria de comportar més feina per als joves i més atenció a una realitat digital que el Moviment ja utilitza amb èxit des de fa temps.

Governin o no, 5 Estrelles no sembla una moda passatgera. Ha guanyat per quedar-se i si el bloqueig porta a noves eleccions no les temen. Podrien aconseguir fins i tot una majoria sòlida.

Oblidar Grillo amb moderació

El jove líder Luigi di Maio no és aliè a aquesta victòria. Els italians ja no voten un còmic com a candidat a primer ministre. Ho han fet per un nou dirigent que ha aconseguit fer oblidar Beppe Grillo i el seu discurs cridaner, radical i groller. Un candidat napolità, sempre encorbatat, elegit en un vot obert per internet.

Amb ell, s'ha moderat el discurs antisistema, anti-Unió Europea i fins ara favorable a la sortida d'Itàlia de l'euro. Besar la relíquia de sant Genari li ha facilitat el vot catòlic, que a Itàlia continua tenint un pes, i prometre una renda garantida l'ha portat a conquerir un sud encara caracteritzat per la desigualtat, la pobresa i la violència.

Feus tradicionals del Partit Democràtic i de Forza Italia s'han vist sacsejats per l'onada populista de 5 Estrelles. "Un triomf postideològic", ha proclamat Di Maio. Un triomf contra tots els mitjans de comunicació que els han ignorat, marginat i menystingut. Una estratègia plena de ceguesa que els italians han rebutjat a les urnes.

S'aprofundeix la divisió nord-sud

Un altre populisme més perillós ha arrasat, però, el nord italià. Un país partit tradicionalment en dues meitats per cultura i teixit social i ara més dividit que mai amb dues opcions polítiques molt incompatibles.

La Lliga ha capitalitzat el vot de la por, el debat contra una immigració que és de només el 8% però que el partit de Matteo Salvini ha presentat com una seriosa amenaça per a la seguretat.

El discurs racista de Salvini, que promet expulsions massives d'immigrants, ha calat i s'ha traduït en vots. La promesa d'abaixar impostos ha obtingut també rèdits electorals. El seu èxit ha portat al  "sorpasso" - que fins ara semblava impossible - de La Lliga a la Forza Italia de Berlusconi dins la mal anomenada coalició de centredreta, ara transformada en ultradreta xenòfoba i també antieuropea.

El drama dels partits del vell Estat

Derrotats Silvio Berlusconi i també Matteo Renzi, a Itàlia es dibuixa un panorama de transformació radical de les dues úniques forces que defensaven el vell Estat, com el coneixíem fins ara.

Berlusconi perd l'última possibilitat de refer-se i venjar-se de la seva inhabilitació política pels escàndols de corrupció. Renzi, en caiguda lliure des de la dimissió per la derrota el 2016 de la seva proposta de reforma constitucional, queda esmicolat.

La proposta oficialista del Partit Democràtic -erosionat per les lluites caïnites- ha estat castigada amb duresa per un electorat cansat de l'anomenada vella política. Un electorat disposat a provar novetats, a creure en promeses (algunes potser poc realistes) i a donar suport a formacions que li han guanyat terreny a les fàbriques, la universitat, el carrer. Els vells escenaris abans inexpugnables, els feus des de sempre dominats pels hereus del Partit Comunista.

I si s'encomana a Europa l'experiment italià?

Populismes d'extrema dreta a l'Europa oriental (Polònia, Hongria, República Txeca...) ja s'han consolidat.

Però als grans estats de l'Europa occidental encara no han assolit del tot un paper rellevant. A França, el Front Nacional, ara Reagrupament Nacional, va sortir derrotat pel fenomen poc alternatiu i també populista de Macron, però la formació ultra de Marine Le Pen no ha dit encara l'última paraula.

No hem d'oblidar que Itàlia és la tercera economia de la zona euro i, ara per ara, s'erigeix com una novetat en aquest dibuix d'una Europa convulsa que pot seguir els passos que hem vist als Estats Units amb la victòria i el mandat del president Donald Trump.

Intents com Syriza a Grècia van ser aixafats sense contemplacions pels poders polítics i econòmics que dominen Europa..Ciutadans i  Podem a Espanya s'ofereixen com a "solucions" contra la vella i corrupta política de cara a unes futures eleccions.

El laboratori que treu fum

El producte "miraculós" que ha sorgit del laboratori italià no és el del compromís històric que preparaven Enrico Berlinguer i Aldo Moro durant la guerra freda, no és el producte de "màrqueting" que va idear Berlusconi per omplir el buit deixat per la desapareguda Democràcia Cristiana. Ni tan sols és equivalent a la dolorosa i traumàtica transformació del vell PCI en una formació a l'estil del Partit Demòcrata nord-americà.

Ara, en un món radicalitzat cap al conservadorisme, el Moviment 5 Estrelles i La Lliga són productes experimentals poc homologables als ja coneguts.

A Europa, la crisi, la ineficiència institucional comunitària, la corrupció, els moviments migratoris i la manca d'un lideratge sòlid són terreny adobat perquè del laboratori italià en surtin noves fórmules. Productes que són una incògnita i també un desafiament per a uns sistemes democràtics que es van transformant cap a un no se sap què.