J. Lluís Micó: "A internet les mentides es difonen millor que no pas a la vida real" (i II)
Diu que estem en constant evolució i que cal adaptar-nos a aquesta nova societat digital que ens porta a canviar els valors que fins ara ens han acompanyat a la vida real. Josep Lluís Micó és director de Grau de Periodisme a la Universitat Ramon Llull. Autor de nombrosos llibres i estudis sobre la comunicació a internet, ara publica: "Ciberètica. TIC i canvi de valors" (Ed. Barcino)
(Continua de la part I)
Vol dir que aquests valors que defensa no són obsolets per a la societat actual?
Aquesta societat ni és nova ni és antiga. Està, com totes, en constant transició. Per això parlo d'adaptació al llibre. Estem assistint, amb diferents graus de perplexitat, al naixement d'un nou continent, que és el virtual. Et pots presentar com un colonitzador i evangelitzar als habitants d'aquest nou entorn amb els teus valors, imposant-los. Em sembla un error. O pots dir: ‘Caram si aquí es viu de manera més lliure. No hi ha cap compromís, la mentida funciona per aconseguir segons què, podem fer caure un govern, etc". També em sembla un error. Jo intento fugir d'un extrem i de l'altre.
Organitzacions com Wikileaks o agrupacions de ciutadans com Anonymous sí que són més de l'era digital. I en nom de la llibertat apunten maneres de la nova societat...
En el moment que Julian Assange i la seva organització aconsegueixen material tan potent com per fer trontollar algunes estructures, la seva estratègia és buscar mitjans de comunicació per créixer. Aquest és un exemple perfecte de convivència i complementarietat entre l'antic i nou model.
I què em diu d'Anonymous?
Aquest cas és diferent. No hi ha la vocació de servei de Wikileaks. És un col·lectiu de ciberactivistes i protesten, sense fer cap proposta en positiu de com canviar les coses. Sobre el carrer els podríem classificar de ‘guerrilla urbana'. És gent que tenen molta capacitat per organitzar-se, tenint en compte els mitjans de què disposen comparat amb els mitjans que tenen contra els que lluiten, i en treuen molt de rendiment.
Al 2008, vostè alertava del descens de la confiança dels ciutadans envers els mitjans. Què ha canviat des de llavors?
Crec que la crisi de confiança no és una cosa nova, però mai fins ara s'havien tingut les eines per manifestar-la o buscar alternatives. Si no et refies d'un mitjà perquè consideres que està al servei de determinats interessos econòmics o polítics, a través d'un blog o des de dintre dels mitjans, a través de comentaris, pots dir la teva. Ara determinats bloguers acumulen més poder que els mateixos periodistes i estan sotmesos a les mateixes hipoteques que els periodistes.
A què es refereix?
Que reben regals, convocatòries oficials, intercanvien certs favors, etc igual que els periodistes. És així i, en certa manera aquesta feina es basa en això. I avui, els que havien emergint del silenci, amb força per plantar cara a aquesta manera de treballar, resulta que fan exactament el mateix que els periodistes. No estic generalitzant, però existeix. Jo no sóc qui per dir que això és bo o dolent, però de manera espontània es va arribant a una certa harmonia.
Seguint amb aquesta desconfiança... recentment hem vist com els mitjans publicaven la mort de dirigents polítics perquè fonts oficials l'havien difós a través de Twitter. Cada cop és més difícil contrastar la informació...
D'acord, però no cal caure en la paranoia de creure que el que vingui d'internet és mentida. Si jo vaig a una roda de premsa, l'interlocutor em pot mentir però jo el veig, sé qui és, si em deixa li puc fer preguntes, li puc demanar proves, etc. En l'entorn virtual, la immediatesa i l'eufòria ens fa abaixar la guàrdia i ens oblidem que allò que tenim al davant no és un rostre, sinó una màscara.
Sí, però la informació que arriba d'aquestes ‘màscares' que diu vostè han anat molt bé als mitjans per cobrir les revoltes àrabs, per exemple. És ‘periodisme ciutadà'. Què n'opina?
El que tenim ara, repartit per tot el món, són unes fonts molt més qualificades i solvents que no pas al passat. Abans la font t'avisava d'un incendi i tu, com a periodista, confirmaves. Ara la font et passa la gravació de l'incendi per correu-e. Però d'aquí a pensar que anar amb un telèfon mòbil ets un periodista hi ha un abisme.
Segons tot el que acaba de dir... el terme 'ciberètica' té sentit a internet?
Per descomptat! És a internet i als dispositius mòbils on té tot el sentit. L'escala de valors i les pautes de comportament de les persones, en ocasions, es modifiquen en l'entorn digital. Considerant els casos en què aquest canvi és negatiu, jo proposaria que, com a mínim, ens comportéssim al ciberespai a partir dels mateixos principis amb què ho fem en el món real. Sense forçar cap situació ni resultar artificials, però sense oblidar que no s'hi val tot, que la distància física entre interlocutors no equival a actuar sense responsabilitat, que els nicks no són màscares rere les quals podem perpetrar de manera impune tota mena d'excessos.
Vol dir que aquests valors que defensa no són obsolets per a la societat actual?
Aquesta societat ni és nova ni és antiga. Està, com totes, en constant transició. Per això parlo d'adaptació al llibre. Estem assistint, amb diferents graus de perplexitat, al naixement d'un nou continent, que és el virtual. Et pots presentar com un colonitzador i evangelitzar als habitants d'aquest nou entorn amb els teus valors, imposant-los. Em sembla un error. O pots dir: ‘Caram si aquí es viu de manera més lliure. No hi ha cap compromís, la mentida funciona per aconseguir segons què, podem fer caure un govern, etc". També em sembla un error. Jo intento fugir d'un extrem i de l'altre.
Organitzacions com Wikileaks o agrupacions de ciutadans com Anonymous sí que són més de l'era digital. I en nom de la llibertat apunten maneres de la nova societat...
En el moment que Julian Assange i la seva organització aconsegueixen material tan potent com per fer trontollar algunes estructures, la seva estratègia és buscar mitjans de comunicació per créixer. Aquest és un exemple perfecte de convivència i complementarietat entre l'antic i nou model.
I què em diu d'Anonymous?
Aquest cas és diferent. No hi ha la vocació de servei de Wikileaks. És un col·lectiu de ciberactivistes i protesten, sense fer cap proposta en positiu de com canviar les coses. Sobre el carrer els podríem classificar de ‘guerrilla urbana'. És gent que tenen molta capacitat per organitzar-se, tenint en compte els mitjans de què disposen comparat amb els mitjans que tenen contra els que lluiten, i en treuen molt de rendiment.
Al 2008, vostè alertava del descens de la confiança dels ciutadans envers els mitjans. Què ha canviat des de llavors?
Crec que la crisi de confiança no és una cosa nova, però mai fins ara s'havien tingut les eines per manifestar-la o buscar alternatives. Si no et refies d'un mitjà perquè consideres que està al servei de determinats interessos econòmics o polítics, a través d'un blog o des de dintre dels mitjans, a través de comentaris, pots dir la teva. Ara determinats bloguers acumulen més poder que els mateixos periodistes i estan sotmesos a les mateixes hipoteques que els periodistes.
A què es refereix?
Que reben regals, convocatòries oficials, intercanvien certs favors, etc igual que els periodistes. És així i, en certa manera aquesta feina es basa en això. I avui, els que havien emergint del silenci, amb força per plantar cara a aquesta manera de treballar, resulta que fan exactament el mateix que els periodistes. No estic generalitzant, però existeix. Jo no sóc qui per dir que això és bo o dolent, però de manera espontània es va arribant a una certa harmonia.
Seguint amb aquesta desconfiança... recentment hem vist com els mitjans publicaven la mort de dirigents polítics perquè fonts oficials l'havien difós a través de Twitter. Cada cop és més difícil contrastar la informació...
D'acord, però no cal caure en la paranoia de creure que el que vingui d'internet és mentida. Si jo vaig a una roda de premsa, l'interlocutor em pot mentir però jo el veig, sé qui és, si em deixa li puc fer preguntes, li puc demanar proves, etc. En l'entorn virtual, la immediatesa i l'eufòria ens fa abaixar la guàrdia i ens oblidem que allò que tenim al davant no és un rostre, sinó una màscara.
Sí, però la informació que arriba d'aquestes ‘màscares' que diu vostè han anat molt bé als mitjans per cobrir les revoltes àrabs, per exemple. És ‘periodisme ciutadà'. Què n'opina?
El que tenim ara, repartit per tot el món, són unes fonts molt més qualificades i solvents que no pas al passat. Abans la font t'avisava d'un incendi i tu, com a periodista, confirmaves. Ara la font et passa la gravació de l'incendi per correu-e. Però d'aquí a pensar que anar amb un telèfon mòbil ets un periodista hi ha un abisme.
Segons tot el que acaba de dir... el terme 'ciberètica' té sentit a internet?
Per descomptat! És a internet i als dispositius mòbils on té tot el sentit. L'escala de valors i les pautes de comportament de les persones, en ocasions, es modifiquen en l'entorn digital. Considerant els casos en què aquest canvi és negatiu, jo proposaria que, com a mínim, ens comportéssim al ciberespai a partir dels mateixos principis amb què ho fem en el món real. Sense forçar cap situació ni resultar artificials, però sense oblidar que no s'hi val tot, que la distància física entre interlocutors no equival a actuar sense responsabilitat, que els nicks no són màscares rere les quals podem perpetrar de manera impune tota mena d'excessos.
