J. Lluís Micó: "A internet les mentides es difonen millor que no pas a la vida real" (I)
Diu que estem en constant evolució i que cal adaptar-nos a aquesta nova societat digital que ens porta a canviar els valors que fins ara ens han acompanyat a la vida real. Josep Lluís Micó és director de Grau de Periodisme a la Universitat Ramon Llull. Autor de nombrosos llibres i estudis sobre la comunicació a internet, ara publica: "Ciberètica. TIC i canvi de valors" (Ed. Barcino)
Quan parlem d'ètica i tecnologia, a on hem de posar l'accent?
El que explico al llibre és la diferència que hi ha entre les actituds, els comportaments i els estils de vida quan ens movem pel món real i quan estan en l'entorn virtual.
Som les mateixes persones però ens comportem de manera diferent?
De vegades, sí. Començo i acabo el llibre fent una analogia amb el moment en què Colom va descobrir Amèrica. Fins a aquella data, tothom sabia on començava i acabava el món. A nosaltres ens passava el mateix fins a la popularització d'internet. Però han aparegut nous escenaris, poblats de gent que no es comporten de la mateixa manera que en el passat.
Es refereix al jovent?
No. Em refereixo a tothom; a tu i a mi. Jo mai a la vida he repartit tantes abraçades virtuals com en els dos o tres últims anys, a gent que no conec de res. I potser no ens hem de comportar igual que a la vida real. En determinats entorns, no tornar aquesta abraçada virtual pot interpretar-se com un individu distant o mal educat perquè estàs traint una norma de cortesia interpersonal. Això és una anècdota, però les mitges veritats o les mentides, amb una finalitat concreta, professional o personal, s'administren a les xarxes socials de manera més generosa que no pas cara a cara. I això propicia un sistema de valors diferent.
Repassem alguns d'aquests valors que menciona al llibre: el de la privacitat. No és un concepte obsolet?
M'espanta que la privacitat desaparegui. Crec que es va adaptant a cada època. Tenim més reserves a l'hora de manifestar-li a algú que mirem directament als ulls un tema privat, que no pas a l'univers sencer a través del teclat.
Per què creu que és així?
Per una sèrie de condicionants. El primer, per falta d'hàbit perquè no teníem consciència que allò que escrivíem no tindria un efecte global. Això s'ha anat normalitzant a la xarxa fins al punt que si ara no renuncies a part de la teva privacitat no entraràs a determinats grups.
Per tant, en aquests temps que corren, hem d'assumir la pèrdua de la nostra privacitat...
No, jo reivindico el dret de perdre-la o no. Segons el que cadascú vulgui fer. A internet regalem molta informació de la qual després se n'aprofiten grans companyies tecnològiques. Google ho sap tot de tu! En el passat, quan alguna empresa volia fer negocis en una zona recòndita del planeta o aliar-se amb una altra gran corporació, necessitava dades oficials per saber si és fiable, etc. Ara, quan un govern vol controlar una àrea, demana dades als cercadors. Sap la veritat més interna que hi ha en tu.
Anem a un altre concepte: la propietat intel·lectual. No n'hi ha prou citant qui ha fet aquella obra o treball?
De vegades sí, però no sempre. En la situació de conflicte que es viu actualment amb aquest tema, tots hi tenim responsabilitat. És cert que el sector de les indústries culturals no s'ha adaptat a la situació que vivim. Però cal que determinats àmbits estiguin regulats. I què fan les administracions? Lleugeres modificacions de la legislació. Afegim la paraula "internet" o dispositius mòbils a les lleis d'abans i ja està. No. Per últim, queda parlar dels usuaris i els professionals. Una cosa és citar el treball d'algú, mesclar-lo, crear de nou, etc. Això és genial. Però és diferent instal·lar-nos en la il·lusió que tot és gratuït. Tu i jo tenim una professió i volem cobrar per la nostra feina. No podem pensar que a internet tot ha de ser gratis.
També diu que hem de protegir els menors a internet. Si són els primers que s'exhibeixen a Facebook...
Hem de protegir-los i d'educar-los en l'entorn virtual. No podem renunciar a educar als nostres fills en aquest terreny, perquè els que tenim més coneixement, experiència i interioritzats els valors de la vida en societat som els adults. I per educar un menor en aquest entorn, n'has de saber. L'acadèmia del pare ha d'estar oberta les 24 hores del dia. No hem d'angoixar-nos per això. Al contrari, som uns privilegiats per viure en aquesta part del món que ho tenim tot. És la vida!
(Continua a la part II...)
El que explico al llibre és la diferència que hi ha entre les actituds, els comportaments i els estils de vida quan ens movem pel món real i quan estan en l'entorn virtual.
Som les mateixes persones però ens comportem de manera diferent?
De vegades, sí. Començo i acabo el llibre fent una analogia amb el moment en què Colom va descobrir Amèrica. Fins a aquella data, tothom sabia on començava i acabava el món. A nosaltres ens passava el mateix fins a la popularització d'internet. Però han aparegut nous escenaris, poblats de gent que no es comporten de la mateixa manera que en el passat.
Es refereix al jovent?
No. Em refereixo a tothom; a tu i a mi. Jo mai a la vida he repartit tantes abraçades virtuals com en els dos o tres últims anys, a gent que no conec de res. I potser no ens hem de comportar igual que a la vida real. En determinats entorns, no tornar aquesta abraçada virtual pot interpretar-se com un individu distant o mal educat perquè estàs traint una norma de cortesia interpersonal. Això és una anècdota, però les mitges veritats o les mentides, amb una finalitat concreta, professional o personal, s'administren a les xarxes socials de manera més generosa que no pas cara a cara. I això propicia un sistema de valors diferent.
Repassem alguns d'aquests valors que menciona al llibre: el de la privacitat. No és un concepte obsolet?
M'espanta que la privacitat desaparegui. Crec que es va adaptant a cada època. Tenim més reserves a l'hora de manifestar-li a algú que mirem directament als ulls un tema privat, que no pas a l'univers sencer a través del teclat.
Per què creu que és així?
Per una sèrie de condicionants. El primer, per falta d'hàbit perquè no teníem consciència que allò que escrivíem no tindria un efecte global. Això s'ha anat normalitzant a la xarxa fins al punt que si ara no renuncies a part de la teva privacitat no entraràs a determinats grups.
Per tant, en aquests temps que corren, hem d'assumir la pèrdua de la nostra privacitat...
No, jo reivindico el dret de perdre-la o no. Segons el que cadascú vulgui fer. A internet regalem molta informació de la qual després se n'aprofiten grans companyies tecnològiques. Google ho sap tot de tu! En el passat, quan alguna empresa volia fer negocis en una zona recòndita del planeta o aliar-se amb una altra gran corporació, necessitava dades oficials per saber si és fiable, etc. Ara, quan un govern vol controlar una àrea, demana dades als cercadors. Sap la veritat més interna que hi ha en tu.
Anem a un altre concepte: la propietat intel·lectual. No n'hi ha prou citant qui ha fet aquella obra o treball?
De vegades sí, però no sempre. En la situació de conflicte que es viu actualment amb aquest tema, tots hi tenim responsabilitat. És cert que el sector de les indústries culturals no s'ha adaptat a la situació que vivim. Però cal que determinats àmbits estiguin regulats. I què fan les administracions? Lleugeres modificacions de la legislació. Afegim la paraula "internet" o dispositius mòbils a les lleis d'abans i ja està. No. Per últim, queda parlar dels usuaris i els professionals. Una cosa és citar el treball d'algú, mesclar-lo, crear de nou, etc. Això és genial. Però és diferent instal·lar-nos en la il·lusió que tot és gratuït. Tu i jo tenim una professió i volem cobrar per la nostra feina. No podem pensar que a internet tot ha de ser gratis.
També diu que hem de protegir els menors a internet. Si són els primers que s'exhibeixen a Facebook...
Hem de protegir-los i d'educar-los en l'entorn virtual. No podem renunciar a educar als nostres fills en aquest terreny, perquè els que tenim més coneixement, experiència i interioritzats els valors de la vida en societat som els adults. I per educar un menor en aquest entorn, n'has de saber. L'acadèmia del pare ha d'estar oberta les 24 hores del dia. No hem d'angoixar-nos per això. Al contrari, som uns privilegiats per viure en aquesta part del món que ho tenim tot. És la vida!
(Continua a la part II...)
