Ja els tenim aquí
Enllaç a altres textos de l'autor
Ricard Torquemada
Periodista i analista en les transmissions dels partits del Barça a Catalunya Ràdio.
No l'oblidarem mai, va ser una nit per al record. Més enllà de la remuntada i la classificació per als quarts de final, vam tornar a sentir allò que ha fet que aquest equip sigui tan especial, allò que no sabíem si tornaríem a viure. Una distracció a San Siro i la necessitat d'una remuntada han rescatat la millor versió del millor Barça de la història. En el seu àlbum futbolístic, li faltava el cromo de la "remuntada", sobretot perquè no havia fallat en la primera part d'una eliminatòria europea gairebé mai, però després del partit d'ahir ja pot conjugar aquesta necessitat en passat.
El barcelonisme es va reconciliar amb l'amor de la seva vida quan començava a pensar que no ho faria mai més amb aquesta passió. Els jugadors es van comprometre prèviament amb missatges que podien tenir el perill de ser buits. "A aquest equip només li falta una gran remuntada", va dir Xavi. "Poso la mà al foc que remuntarem", va assegurar Iniesta. "Jo hi poso el cos sencer, al foc", va dir Alves". "Qui no hi cregui, no cal que vingui", va sentenciar Piqué.
El cos tècnic va intervenir des de l'alineació perquè va sacrificar Puyol, no va recuperar Cesc, va apostar pel gol de Villa malgrat l'evidència que li falta ritme de competició per a una gran exigència competitiva i va sacsejar tàcticament l'escenari amb una defensa de tres que alliberava Alves per ocupar tota la banda dreta, amb el risc que suposava que Alba fos un dels que tanquessin. Els jugadors van consensuar que havien de connectar amb la seva versió més ambiciosa, més intensa, més exuberant. Es tractava d'infiltrar Villa entre els centrals per aixafar-los i crear un espai entre línies per a Messi, com a complement de l'amplitud que generaven Alves i Pedro obrint el camp pels carrils exteriors. Si aquest era el camí amb la pilota, el pla, sense, era més simple: mossegar, ofegar, escanyar la sortida de pilota del Milan com si ahir s'acabés el món, com si fos l'últim partit, com si cada pilota fos l'última de la seva vida, com si el que no s'aconseguís en aquell moment no es pogués aconseguir mai.
Aquests principis van crear l'escenari adequat per recuperar les millors versions individuals. Messi es va disfressar d'executor, va esperar que l'equip connectés amb ell a prop de l'àrea i va marcar el camí amb un gol irrepetible. Com si fos normal, va xutar la pilota amb l'interior del peu esquerre, sense carregar la cama, enroscant el xut, i va paralitzar Abbiati. Encara que probablement el futbol va enviar el missatge definitiu de la remuntada quan l'única errada de Mascherano en tot el partit va deixar Niang sol davant Valdés. El xut del francès es va estavellar al pal i, poc després, Messi igualava l'eliminatòria amb un xut més convencional, però tan contundent com el primer, des de la frontal de l'àrea. Un senyal indiscutible que el destí estava escrit. En aquell moment, la reacció de la banqueta blaugrana va ser ràpida i va estabilitzar l'equip amb Alves una mica més enrere per recuperar la línia de quatre. Mentrestant, Busquets tornava a fer el partit perfecte (tretze recuperacions, cap pèrdua, segons dades de Carles Domènech a la TDP); Iniesta afegia energia per a la pressió i intel·ligència per a la recuperació al seu manual creatiu i delicat tècnicament; Xavi marcava la pausa per ajuntar l'equip; Pedro injectava disciplina tàctica amb un rol secundari ben obert a la banda; Mascherano estirava la línia defensiva amb passió, anticipant amb puntualitat.
Tot plegat tornava a ser com va ser un dia a l'inici, fa alguns anys; ara només calia esperar el moment per tancar el cercle. I ho va fer Villa, que havia esperat aquell moment per tornar a ser ell. L'equip pressiona, Mascherano acompanya la reducció d'espais amb la recuperació, Xavi il·lumina la jugada i l'asturià acaba l'acció. Des del 3-0 fins al final, implicació defensiva, orgull competitiu, maduresa amb la possessió i ambició per fer el quart en l'últim contraatac del partit. Una obra mestra en el moment adequat, la recuperació de la química col·lectiva el dia que es reclamava el millor Barça en el millor escenari. Ja els tenim aquí una altra vegada! Esperem que s'hi quedin fins a final de temporada.
El barcelonisme es va reconciliar amb l'amor de la seva vida quan començava a pensar que no ho faria mai més amb aquesta passió. Els jugadors es van comprometre prèviament amb missatges que podien tenir el perill de ser buits. "A aquest equip només li falta una gran remuntada", va dir Xavi. "Poso la mà al foc que remuntarem", va assegurar Iniesta. "Jo hi poso el cos sencer, al foc", va dir Alves". "Qui no hi cregui, no cal que vingui", va sentenciar Piqué.
El cos tècnic va intervenir des de l'alineació perquè va sacrificar Puyol, no va recuperar Cesc, va apostar pel gol de Villa malgrat l'evidència que li falta ritme de competició per a una gran exigència competitiva i va sacsejar tàcticament l'escenari amb una defensa de tres que alliberava Alves per ocupar tota la banda dreta, amb el risc que suposava que Alba fos un dels que tanquessin. Els jugadors van consensuar que havien de connectar amb la seva versió més ambiciosa, més intensa, més exuberant. Es tractava d'infiltrar Villa entre els centrals per aixafar-los i crear un espai entre línies per a Messi, com a complement de l'amplitud que generaven Alves i Pedro obrint el camp pels carrils exteriors. Si aquest era el camí amb la pilota, el pla, sense, era més simple: mossegar, ofegar, escanyar la sortida de pilota del Milan com si ahir s'acabés el món, com si fos l'últim partit, com si cada pilota fos l'última de la seva vida, com si el que no s'aconseguís en aquell moment no es pogués aconseguir mai.
Aquests principis van crear l'escenari adequat per recuperar les millors versions individuals. Messi es va disfressar d'executor, va esperar que l'equip connectés amb ell a prop de l'àrea i va marcar el camí amb un gol irrepetible. Com si fos normal, va xutar la pilota amb l'interior del peu esquerre, sense carregar la cama, enroscant el xut, i va paralitzar Abbiati. Encara que probablement el futbol va enviar el missatge definitiu de la remuntada quan l'única errada de Mascherano en tot el partit va deixar Niang sol davant Valdés. El xut del francès es va estavellar al pal i, poc després, Messi igualava l'eliminatòria amb un xut més convencional, però tan contundent com el primer, des de la frontal de l'àrea. Un senyal indiscutible que el destí estava escrit. En aquell moment, la reacció de la banqueta blaugrana va ser ràpida i va estabilitzar l'equip amb Alves una mica més enrere per recuperar la línia de quatre. Mentrestant, Busquets tornava a fer el partit perfecte (tretze recuperacions, cap pèrdua, segons dades de Carles Domènech a la TDP); Iniesta afegia energia per a la pressió i intel·ligència per a la recuperació al seu manual creatiu i delicat tècnicament; Xavi marcava la pausa per ajuntar l'equip; Pedro injectava disciplina tàctica amb un rol secundari ben obert a la banda; Mascherano estirava la línia defensiva amb passió, anticipant amb puntualitat.
Tot plegat tornava a ser com va ser un dia a l'inici, fa alguns anys; ara només calia esperar el moment per tancar el cercle. I ho va fer Villa, que havia esperat aquell moment per tornar a ser ell. L'equip pressiona, Mascherano acompanya la reducció d'espais amb la recuperació, Xavi il·lumina la jugada i l'asturià acaba l'acció. Des del 3-0 fins al final, implicació defensiva, orgull competitiu, maduresa amb la possessió i ambició per fer el quart en l'últim contraatac del partit. Una obra mestra en el moment adequat, la recuperació de la química col·lectiva el dia que es reclamava el millor Barça en el millor escenari. Ja els tenim aquí una altra vegada! Esperem que s'hi quedin fins a final de temporada.
