Jerusalem, la santa zona zero

No és clar que Jerusalem sigui eterna, el que no és, en el seu terme municipal actual imposat per Israel després de conquerir-ne la part oriental el 1967, capital d'Israel. Almenys si parlem en termes històrics contemporanis i no seguint relats bíblics i si ens atenem a la legalitat internacional emanada de les resolucions de l'ONU. Resolucions que insten repetidament Israel, precisament, a retirar-se dels Territoris Ocupats en aquella guerra de juny de 1967 i que inclouen, a més de Cisjordània i Gaza, el Jerusalem Est.

L'Assemblea General de l'ONU ho torna a deixar clar per recordar als Estats Units que el reconeixement el dia 6 de desembre del president Trump de Jerusalem com la capital d'Israel contravé la legalitat internacional. I ho ha de fer l'Assemblea davant el fracàs del Consell de Seguretat, dilluns, precisament pel vet nord-americà.

L'òrgan executiu de l'ONU no va poder aprovar una nova resolució en què es declarava nul·la i sense efecte la decisió de Trump, però va forçar els Estats Units a utilitzar el seu dret de vet heretat de la Segona Guerra Mundial. Els altres 14 membres hi van votar a favor, inclosos els altres 4 permanents: Rússia, la Xina, el Regne Unit i França. Washington havia d'utilitzat per 43a vegada aquest privilegi per defensar el que entén que són els interessos israelians. Els més crítics ja fan broma sobre el fet que Israel és el membre permanent 5.5 de l'ONU.

Tots aquests moviments al voltant d'una ciutat ressalten la clau de volta que representa en el conflicte israelopalestí, que alhora continua en el centre de tota la fractura global que és l'Orient Mitjà. Trump afegeix pressió a una regió que n'aguanta poca més. El retorn a l'statu quo després del fracàs relatiu de les revoltes àrabs del 2011 només és un miratge per a incauts. Res ha tornat on era. Senzillament s'ha tensionat més cap endavant.

La revolta i posterior guerra a Síria ha donat un triomf a l'Iran, que s'acosta encara més a la frontera israeliana. Ha tornat Rússia a la regió d'on l'havien tret els Estats Units des de la desintegració de la Unió Soviètica i ha acostat Ankara a Teheran, també a costa d'Israel, entre d'altres motius pel suport obert de Tel Aviv a la creació d'un Kurdistan independent a l'Iraq, contagiable a Síria i Turquia que és l'autèntica línia vermella que Erdogan no permetrà travessar encara que li costés una guerra.

Només arribar Trump a la Casa Blanca va quedar clar que la seva administració no comptava treballar a partir dels nous paràmetres. Havia de posar tots els esforços a intentar ressuscitar el que creia els bons vells temps. Una mena de retorn al futur on la única innovació seria sumar oficialment els interessos d'Israel als de l'Aràbia aliant-los tots dos contra un enemic comú: l'Iran.

Per això, al maig, en la seva primera visita a l'exterior, Trump va anar a Riad. I, des d'allà, l'Air Force One va ser el primer avió que va volar directament fins l'aeroport Ben Gurion. Tot un símbol. El vincle entre totes dues escales, el discurs únic de Trump: l'Iran és el principal enemic. Riad li acabava de comprar 100.000 milions de dòlars en armes. Israel cobraria 9 mesos després: l'ambaixada nord-americana cap a Jerusalem.

Però l'estratègia de Trump, potser induïda des dels cercles més dretans de la política israeliana, és massa conservadora per a una realitat extraordinàriament canviant. Les seves intencions es basen en paràmetres del segle passat: els Estats Units potència única; el petroli aràbic, un poder quasi absolut.

Però Rússia, a nivell militar, i la Xina en l'economia volen més espai i, per tant, busquen aliats, si més no contrapesos als que tenen els Estats Units. Ni tan sols Europa està disposada ja a l'obediència, molt menys a la submissió. Ha estat la mateixa cap de la diplomàcia de la UE, Federica Mogherini, i a més des de Teheran, que ha recordat directament a Trump que l'Iran no vulnera els acords sobre el seu programa nuclear 5+1 (Estats Units, Russia, la Xina, Regne Unit, França + Alemanya) tancats amb la República Islàmica. Un recordatori que contradiu les insinuacions constants de Washington per escampar la suposada amenaça iraniana. Un discurs, però, que ja només s'escolta a Riad i Tel Aviv.

El desgast que pateixen els Estats Units en aquesta estratègia del segle XX aplicada en ple segon mil·leni ha aixecat alarmes i dimissions diverses en la diplomàcia nord-americana. Els Estats Units han cedit terreny a l'Iraq i Síria a favor de l'Iran i Rússia. El seu aliat saudita ha perdut la batalla de Beirut, on pretenia separar del poder el Hezbollah xiïta proiranià amb una maniobra mal orquestrada al voltant del primer ministre sunnita, Saad Hariri. I al Iemen són els mateixos saudites els que continuen desgastant la seva imatge amb una guerra de més dos anys que, lluny de derrotar l'enemic xiïta, està provocant una de les crisis humanes més importants de l'actualitat.

El pas que ha donat Trump a Jerusalem pot semblar un regal al seu altre aliat. Però no és més que servir un as a la màniga del primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, assetjat per casos de corrupció interna. En realitat, no dona cap triomf al país, a Israel, en l'únic lloc on el podria fer servir: la taula de negociacions. Al contrari, l'allunya dels que haurien de ser els seus interlocutors. I l'aïlla encara més.

Però qui més hi perden són els mateixos Estats Units: imatge, capacitat d'influir, autoritat mediadora. En definitiva: poder.

Trump ha malgastat un munt de poder a la santa zona zero.