Judici 17A: dubtes, certeses, relat periodístic i una veritat jurídica qüestionable

Una investigació interna del The New York Times ha determinat que una premiada sèrie de podcast, Caliphate, signada per la periodista Rukmini Callimachi i que aprofundia en el terrorisme jihadista, no complia els estàndards del periodisme del diari. La mateixa capçalera va obrir dues investigacions separades i va concloure que donava massa credibilitat als relats d'un dels principals protagonistes, Shehroze Chaudhry, un individu de nacionalitat canadenca que afirmava haver participat en execucions d'Estat Islàmic. En realitat, el relat de Chaudhry era un engany i estava ple de falsedats.

El cas exemplifica la línia fina que separa el periodisme de la ficció, l'obligació del reporter de dirimir el que és una fabulació del que és realitat i, sobretot, contrastar al màxim el relat dels testimonis a qui entrevistem.

Si això ja és complex en la pràctica habitual, en els casos de terrorisme, la tasca s'accentua. Pocs volen parlar d'un viatge a una zona de conflicte –encara que inicialment eren exposats públicament a les xarxes socials amb una afany propagandístic per defensar la seva ideologia– i, el pitjor, la majoria prefereixen mirar a una altra banda quan parlem d'individus, morts o processats, que van participar activament en un atemptat.

Tant a Ripoll com a Alcanar, al Marroc o a Bèlgica, freqüenten els silencis i pocs recorden què van veure, què van sentir i què van pensar. Alguns exemples estrepitosos els hem vist i sentit a la sala de vistes del judici del 17A que, després de Nadal, arribarà a la recta final.

Han estat sis setmanes en què hem sentit les declaracions de prop de tres-cents testimonis, majoritàriament agents dels Mossos d'Esquadra, que han ratificat els nombrosos informes que consten en els 50.000 folis de la causa. Ara ja només queda sentir una desena d'agents que no van tenir temps de declarar i els informes finals de les defenses, la fiscalia i les acusacions populars i particulars.

Malgrat el volum ingent de la investigació i les hores que els policies hi han dedicat, encara queden nombrosos dubtes per resoldre que, a dia d'avui, no s'han aclarit i, en alguns casos, ni s'han abordat.

Connexions internacionals no acreditades

Una de les qüestions que susciten més debat és si el grup que va atemptar a la Rambla i Cambrils va actuar de forma autònoma o tenia alguna mena de dependència de l'exterior.

En la fase d'instrucció del procediment judicial, s'elaboraren nombroses comissions rogatòries per sol·licitar a les autoritats d'altres països documentació i informació sobre els viatges d'alguns dels individus que formaven part del grup. Unes comissions rogatòries que van aportar poques dades reveladores. Un exemple n'és la poca col·laboració del Regne del Marroc, que va denegar dos registres domiciliaris als Mossos d'Esquadra i no va permetre als inspectors del Cos Nacional de Policia accedir als punts on s'allotjava Abdelbaki Es-Satty  i ni tan sols parlar amb el seu entorn.

En aquest sentit, també és rellevant l'estada d'Abdelbaki Es-Satty a Bèlgica entre finals de 2015 i principis del 2016, i especialment el viatge que hi fa els dies 26, 27 i 28 de març de 2017, el qual, segons la investigació, accelera els preparatius dels atemptats.

Bèlgica ha estat històricament un punt d'eficaç de reclutament jihadista. Els atemptats de França i Bèlgica dels anys 2015 i 2016 comptaven amb xarxes logístiques potents que donaven cobertura als autors dels atacs, i, de fet, algunes tenien xarxes amb individus que vivien a l'Estat Espanyol.

Entre la ferralla localitzada entre la runa de la fàbrica Alcanar, es va localitzar una armilla bomba sencera amb material per fer-ne tres més. En l'informe dels Mossos d'Esquadra sobre els cinturons explosius falsos que van utilitzar els atacants, es constata que els individus coneixien perfectament la posició que havien d'ocupar al cos. Els investigadors van considerar que l'autoaprenentatge a través de documents descarregats d'internet oferia una formació àmplia i exhaustiva, tot i que un testimoni m'assegurava –i aquí la dificultat de discernir la realitat de la falsedat com s'evidencia en el cas del The New York Times– que Abdelbaki Es-Satty li va confessar en tornar d'un viatge que havia après a fabricar un cinturó d'explosius.

Aquest fet, a més de la mobilitat i els múltiples viatges a diversos punts d'Europa, sobretot, dels elements més joves –per exemple, el de l'11 i el 12 d'agost de 2017 a la Torre Eiffel–, pocs dies abans de l'explosió d'Alcanar, pot fer pensar –i això és una hipòtesi– que aquests van estar empoderats per individus amb qui van establir contacte en alguns d'aquests viatges. Hi ha nombroses llacunes entre les hores que van estar a l'estranger. De fet, quan sents riure Younes Abouyaaqoub mentre s'està provant un cinturó d'explosius, o bé, Mohamed Hichamy quan s'autodenomina paradoxalment "mujahidins de Ripoll", hi ha un cert empoderament que conviu amb el fanatisme més exacerbat.

L'exemple més paradigmàtic és veure el conductor de la furgoneta de la Rambla, Younes Abouyaaqoub, recitant un nasheed a finals de maig de 2017, en una nau industrial, que deia: "Som els que anhelem el martiri. Ens avançarem a la mort amb satisfacció. Prepararem els vehicles bomba i amb ells destruirem els tirans. Amb la mort comença la meva vida. Som els que anhelem el martiri."

Abdelbaki Es-Satty i el CNI. Se'l busca viu o mort

Els contactes d'Abdelbaki Es-Satty amb el Centre Nacional d'Intel·ligència i la Guàrdia Civil estan documentats en el sumari judicial. Almenys, quatre visites amb el número dels agents que el van visitar al centre penitenciari de Castelló de la Plana abans de sortir-ne el primer d'abril del 2014. De fet, mesos després dels atacs, el CNI va admetre els contactes sense aclarir el tipus de relació ni si aquesta havia estat remunerada d'alguna manera.

Les explicacions del director de l'agència d'intel·ligència, Félix Sanz Roldán, es van fer a porta tancada en una comissió de secrets oficials al Congrés dels Diputats. Han transcendit pocs detalls de la compareixença: d'una banda, que l'autoria intel·lectual dels atemptats s'havia de situar al centre d'Europa i, d'altra banda, que la figura de l'imam Abdelbaki Es-Satty va quedar rebaixada a la categoria d'home d'encàrrecs.

A l'espera de conèixer més detalls d'aquesta relació, l'acusació particular dels pares de Xavier Martínez, representada per Jaume Alonso-Cuevillas i Agustí Carles, han qüestionat que Abdelbaki Es-Satty estigués mort.

En el judici, hem sentit l'inspector que va dur a terme la investigació durant el primer any, que va ratificar la mort de l'imam a partir de la concordança entre les restes humanes localitzades a Alcanar (quinze quilos que corresponen a dos cossos, un d'ells Abdelbaki Es-Satty) i les proves d'ADN que es van fer en una túnica localitzada al domicili de l'imam a Ripoll i uns refrescos de la seva furgoneta. Els forenses van comparar les mostres i coincidien.

Per contra, el Regne del Marroc no va permetre que les responsables de l'Institut de Toxicologia de Casablanca, que van analitzar les mostres d'ADN dels familiars de l'imam intervinguessin en el judici ni presencialment –no es va autoritzar el viatge– ni per videoconferència –no hi ha cap conveni entre els dos països que ho prevegi–. Tot i els dubtes que pot generar no sentir totes les parts, els responsables de la investigació dels Mossos d'Esquadra no tenen cap dubte que Abdelbaki Es-Satty és mort, malgrat l'estratègia d'aquesta acusació particular.

En aquest sentit, l'advocat defensor de Driss Oukabir també va qüestionar sense èxit que els líquids que es van utilitzar entre 2017 i 2018 per fer proves forenses en els laboratoris dels Mossos d'Esquadra estaven caducats i, en conseqüència, afirmava que el resultat estava alterat. La declaració del cap del laboratori biològic va tancar el tema negant categòricament aquest extrem, malgrat que hi ha unes diligències presentades al Jutjat d'Instrucció número 3 de Sabadell.

Interrogants que tampoc s'han resolt

A banda de les incògnites plantejades, es mantenen dubtes que tampoc s'han resolt. Algunes són significatives arran de les declaracions de dos veïns de la urbanització Montecarlo d'Alcanar, on va explotar el xalet.

Una veïna va explicar per videoconferència que el vespre de l'explosió va veure que un vehicle circulava amb els llums apagats i el motor en punt mort aprofitant un pendent per no cridar l'atenció. En aquest sentit, un altre veí, també jubilat francès, afirmava convençut que pocs segons després de l'explosió va veure un vehicle blanc fugint del xalet. Era el moment en què ell i alguns veïns s'acostaven precipitadament a la casa per ajudar els supervivents.

Aquestes declaracions s'afegeixen a preguntes que encara ens plantegem: ¿l'arribada d'Abdelbaki Es-Satty a Ripoll va ser fortuïta? ¿El paper que seguia l'imam provenia d'una iniciativa personal o seguia instruccions? ¿El procés de radicalització dels autors materials dels atacs va ser tan invisibilitzat com assegura l'entorn, o es van encendre alarmes que es van ignorar?

Probablement, les respostes no s'inclouran en un judici que quedarà vist per a sentència en unes poques setmanes en què, com ha verbalitzat el controvertit president del tribunal, Félix Alfonso Guevara, la voluntat prioritària és dirimir el grau de culpabilitat dels processats.