Kim Jong-un eleva la tensió a Corea: per què juga amb la idea d'una guerra que no vol ni ell

Míssils de creuer, proves de míssils intercontinentals que podrien abastar la costa oest dels Estats Units, drons d'atac submarins... En les últimes setmanes i mesos, Corea del Nord està provant tota mena d'armament en clar desafiament a les sancions de l'ONU pel seu programa nuclear i de míssils. L'última vegada, aquest dimarts, quan ha llançat diversos míssils de creuer al mar Groc. Per què ara i què pretén? Ha decidit que el conflicte és l'única via?

Un estudi recent d'un think-tank nord-americà conclou que Kim Jong-un s'està preparant per a un escenari bèl·lic, de fet, que vol una guerra.

Robert L. Carlin, exanalista de la CIA, i Siegfried S. Hecker, expert en el programa nuclear de Corea del Nord, sostenen en un article publicat al portal especialitzat sobre Corea del Nord 38North que Kim Jong-un ha pres la mateixa decisió estratègica d'anar a la guerra que va prendre el seu avi el 1950.

La tesi pot semblar exagerada, de fet és el que creuen la majoria d'analistes, però també és cert que els últims temps les proves d'armament se succeeixen sense treva, fins i tot més d'una per setmana. Des de la propaganda del règim, totes són un èxit en la modernització d'un exèrcit que ja disposa de míssils de llarg abast i algunes bombes atòmiques. Només queda el dubte de si ha estat capaç de miniaturitzar les càrregues nuclears per situar-les com a ogives als seus coets.

La tesi dels dos especialistes nord-americans és sustentable si analitzem algunes declaracions recents del líder nord-coreà.

Kim Jong-un: "No volem guerra, però tampoc farem res per evitar-la"  

Adreçant-se el 15 de gener a l'Assemblea Suprema Popular, el Parlament orgànic del règim comunista, Kim assenyalava Corea del Sud com a enemic, concretament "l'estat més hostil", i anunciava que la reunificació ja no és possible.

Per demostrar amb fets que parlava seriosament, un arc monumental dedicat a una futura península de Corea unida ha estat enderrocat.

En la majoria de llançaments de míssils i altres proves de nou armament, Kim Jong-un s'ha fet acompanyar per la seva filla Kim Ju-ae, que segons càlculs occidentals, hauria nascut el 2012 o 2013. És a dir, hauria de tenir 11 o 12 anys. Kim Jong-un n'hauria complert 40 aquest gener.

No són edats per parlar de renúncies i successions, però aquesta presència creixent de Ju-ae en l'aparell de propaganda del règim indica que es configura com a successora, almenys amb l'objectiu que els nord-coreans, els sud-coreans i la resta del món sapiguem que Corea del Nord no es dissoldrà aviat dins de Corea del Sud.  

Ju-ae seria la quarta generació de líders nord-coreans pertanyents a la nissaga de Kim Il-sung, el fundador de la Corea comunista després de la Segona Guerra Mundial. Eren els anys de la guerra freda, del món dividit entre capitalistes i comunistes que va generar aquest conflicte encara irresolt a la península de Corea.  

Des de Washington i Seül s'assisteix amb preocupació a l'escalada de tensió que sembla voler forçar Kim Jong-un amb l'acumulació de proves d'armament. Però també asseguren que no han detectat indicis sòlids que prepari una guerra.

És a dir, tot plegat, ¿no seria un episodi més de la vella tradició dels Kim, que compliria amb aquella màxima romana de "si vis pacem, para bellum"? ("Si vols la pau, prepara la guerra.")  
 

La vella estratègia del xantatge nuclear?

De fet, preparar-se per a la guerra per garantir-se la pau ha estat l'estratègia dels Kim en les últimes dècades. És el que es coneix com a xantatge nuclear: Pyongyang ha desenvolupat el seu programa nuclear i de míssils per dissuadir els Estats Units i els seus aliats de tota temptació de traspassar cap al Nord el paral·lel 38, el punt que marca la divisió de la península de Corea entre el règim comunista del nord i la República de Corea al Sud.

Amenaça per dissuadir i també per forçar el Sud i l'administració nord-americana a negociar. A parlar de pau i garanties econòmiques.

Tradicionalment, Pyongyang ha aspirat a la firma d'una pau definitiva que comportaria el reconeixement de Corea del Nord com un estat legítim per part dels enemics tradicionals, el Sud i els Estats Units. 

A canvi de renunciar al seu programa nuclear i de míssils, Corea del Nord vol rebre contrapartides econòmiques que garanteixin la seva supervivència.

Però per què, si aquesta és la situació des de fa dècades, estem veient ara més intensitat en les provocacions?  El context geoestratègic ha canviat.

Kim aprofita el nou desordre mundial

El context ha canviat, i ha canviat a favor de Kim Jong-un. Les sancions que l'ONU li va imposar pel seu programa nuclear i de míssils van ser aprovades amb el suport de Rússia i la Xina, malgrat ser tots dos governs aliats tradicionals de Pyongyang.

Ara Ucraïna ha denunciat que Rússia està llançant míssils de fabricació nord-coreana. La cooperació entre Kim Jong-un i Vladímir Putin s'ha intensificat: es va visualitzar en la trobada al cosmòdrom de Vostotxni --Extrem Orient rus-- el setembre passat.  

Més recentment, la cap de la diplomàcia nord-coreana ha visitat Moscou amb el resultat d'una pròxima visita del president rus a Pyongyang. Poc després també s'ha materialitzat el viatge d'una delegació diplomàtica xinesa a Corea del Nord.

Per tant, amb els seus dos màxims aliats disposats a plantar cara als Estats Units, Kim Jong-un marca ara perfil.

Els temps li són propicis. En un factor força nou en el context de l'eterna crisi nord-coreana, els Estats Units es troben, en aparença almenys, en una situació de debilitat en l'escena internacional, si més no sense la supremacia hegemònica de què han gaudit des de la desaparició del món soviètic amb la caiguda del Mur de Berlín el 1989.

Washington, i per extensió Occident, no està guanyant la guerra a Rússia via el proxy d'Ucraïna.

El suport incondicional de Biden a Israel en la guerra de Gaza no l'identifica com al defensor dels drets humans en què pretén erigir-se quan critica Pequín o Moscou en aquesta matèria.

Potser a Occident no li falten aliats en aquest també etern conflicte del Pròxim Orient, però al món arabomusulmà i a l'anomenat "Sud global" el debilita.

Corea del Nord veu com Rússia i la Xina són en un bàndol que no s'està doblegant davant l'hegemonia nord-americana.

A més, i no menys important, pel que fa a la dinàmica de la crisi nord-coreana per si mateixa, queden lluny les encaixades de mans de Kim Jong-un amb el president sud-coreà Moon Jae-in, progressista i de tarannà conciliador.

També cal mirar ja força enrere en l'arxiu per recordar les dues cimeres, a Singapur i Hanoi, amb Donald Trump. Kim va concloure que realment no aconseguiria un tractat de pau amb els Estats Units, que és el país que va firmar el 1953 l'armistici encara vigent.

Ara a Corea del Sud hi ha un president conservador hostil i als Estats Units és any electoral amb una futura presidència més incerta que mai.

Ocupat Washington en guerres obertes, i el Sud insensible a possibles reunificacions negociades, Kim Jong-un aprofita la vella amistat amb Moscou i Pequín perquè, a més, els necessita.

La persistent debilitat econòmica del règim dels Kim

L'habitual debilitat econòmica del règim nord-coreà és encara més greu després dels anys d'aïllament per la covid.

Fa pocs dies el mateix Kim Jong-un s'adreçava als membres del Comitè Central del Partit dels Treballadors de Corea i els reclamava aportar al poble un millor desenvolupament econòmic, perquè no ser-ne capaços seria "un problema social greu".

Un cop més, el fantasma de la fam dels anys 90 del segle passat i dels recurrents episodis de falta de subministraments dels productes més bàsics.

Alhora també hi ha alguns indicis del nerviosisme del règim per un altre element potencialment desestabilitzador, la influència creixent del Sud entre els gustos dels millennials i la Generació Z nord-coreans. Dos joves han estat castigats a dotze anys de presó per difondre clandestinament sèries de televisió sud-coreanes.

Amenaces per a la supervivència del país i de la mateixa família, que és el principal objectiu de la nissaga dels Kim, un règim comunista hereditari sorgit de la guerra freda i que troba en el nou desordre mundial millors oportunitats per consolidar un futur.

Hàbilment, Kim s'esmuny entre la pressió dels Estats Units i els seus aliats regionals amenaçant amb una guerra que no vol ningú, ni tan sols ell, perquè, amb l'ús d'armes nuclears si calgués, seria devastadora, implicaria la desaparició de Corea del Nord.

A la Xina, el principal aliat de Pyongyang, no li convé acabar tenint desenes de milers de soldats nord-americans, ara estacionats a Corea del Sud, pujant cap al nord fins a la seva frontera.

A Moscou i Pequín ja els va bé un règim aliat que molesta Corea del Sud i el Japó, amb el qual també tenen profundes diferències històriques i territorials.

Per més que canviï la dinàmica de la crisi nord-coreana, Corea del Sud es troba enfront del dilema de com incorporar el Nord, si mai fos negociable, sense perdre la quarta posició en el rànquing de les potències econòmiques d'Àsia i el seu alt nivell industrial i tecnològic.

Ara com ara, a les dues Corees no els queda gaire més remei que continuar mirant-se desafiants a la línia de demarcació que divideix la Península, en una mena de recordatori diari del passat més tràgic sense una via de solució futura.