La "balsa" que va arribar a Hollywood: 20 anys de la nominació de "Balseros" als Oscars

Fa 20 anys no sabíem què eren les plataformes i no existia un programa com "Sense ficció" que, com una rara avis al panorama televisiu europeu, ofereix documentals en prime time, l'hora "bona", la més disputada d'audiència.

De fet, fa 20 anys encara associàvem els documentals a una mena de somnífer a l'hora de la migdiada. I de cop, una producció catalana, de TV3, que va néixer d'uns reportatges del "30 minuts", va trepitjar la catifa vermella.

"Balseros" explica l'èxode dels cubans que van sortir de l'illa aprofitant que el règim de Fidel Castro no va saber mesurar les conseqüències quan va dir que marxés qui volgués. Es calcula que més de 30.000 persones es van llançar al mar en embarcacions tan precàries com flotadors i pneumàtics per creuar l'estret de Florida i arribar a les costes dels Estats Units.

En un exercici de reporterisme clàssic, propi de les televisions ambicioses, allà va anar en Carles Bosch --i les càmeres de TV3-- per explicar-ho. Temps després, recuperaven la vida d'aquells "balseros", primer detinguts a Guantánamo, després encetant el somni americà.

La bogeria de fer una pel·lícula documental

Que uns anys després es volgués fer un nou reportatge de seguiment de com els anava la vida als Estats Units entrava dins del que era previsible. La bogeria va començar quan el Carles va plantejar fer-ne una pel·lícula.

I com en tantes altres coses on en Carles ficava la banya, no va parar fins a aconseguir-ho. En aquella època jo formava part de l'equip del "30 minuts" dirigit per Joan Salvat i dono fe que la il·lusió va anar acompanyada de molts maldecaps i algun crit.

Com diu el productor Tono Folguera, "en aquell moment no teníem ni idea que un documental podia esdevenir una pel·lícula, i amb ella viatjar pel món a festivals com els de Berlín, Canes o Sundance, que amb prou feines sabíem què era. Però aquella va ser la llavor d'un boom del documental que va situar Barcelona com a ciutat de referència del gènere."

Un documental català nominat per l'acadèmia americana

Una cosa que potser molts no deuen saber és que "Balseros" no va arribar als Oscars com a pel·lícula estrangera nominada per l'Acadèmia espanyola. Va ser la mateixa acadèmia de Hollywood qui la va proposar com a millor documental, tal com recorda el productor Loris Omedes, que va haver de lluitar l'exhibició del film en sales nord-americanes, requisit indispensable per poder optar a l'estatueta.

Si recupereu les fotos dels protagonistes --en Carles Bosch, el Josep M. Domènech (que posteriorment guanyaria un Emmy a la millor fotografia pel documental) o dels productors de Bausan Films, Loris Omedes i Tono Folguera-- trepitjant la catifa vermella, veureu en la seva mirada aquells ullets de no acabar de creure-s'ho.

De fet, aquí ho podeu veure en vídeo. Així va arribar "Balseros" als Oscars:

Finalment, l'estatueta va anar a parar a "The fog of war", d'Errol Morris. Si et dediques a fer documentals i critiques Morris gairebé t'expulsen del gremi, però aquella no va ser una decisió justa perquè, per molt meritòria que fos l'entrevista a Robert McNamara ventilant els draps bruts de quan era secretari de defensa dels Estats Units, aquell documental no tenia res a veure amb el seguiment d'una dècada a aquells protagonistes que ja havien entrat a casa nostra.

"Un carro, una casa y una buena mujer"

Amb "Balseros" ens vam acostumar als noms de les seves protagonistes: Méricys i la seva filla Yeni, la Misclaida i el seu marit Juan Carlos --el mateix que quan van anar a comprar-se un cotxe, el venedor el va veure tan content que li va dir que li fes un petó, i ell va fer-lo al capó del cotxe en comptes de fer-lo a la dona!--, el Rafael --que va quedar abduït per l'església evangelista--, la Míriam --que es moria de pena per la filla que va deixar a Cuba--, etc.

I vam adoptar com un himne, la cançó "Un carro, una casa y una buena mujer", la declaració de principis vitals dels "balseros" --avui potser ni políticament ni mediambientalment tan correctes-- que cantava una encara no tan coneguda Lucrecia, una altra troballa del Carles Bosch.

No és fàcil treballar amb el Carles. Exigent, gairebé obsessiu, tossut... el periodisme és la seva vida. Referent del reporterisme a casa nostra, guanyador de premis internacionals per les seves cròniques, no va tenir por de llançar-se a fer un documental.

No n'havia fet mai cap, però tenia el millor tresor: "l'olfacte per descobrir personatges i fer-los créixer. Et podia martiritzar per anar a gravar una cosa que tu no veies clara, en llocs i moments intempestius, però després allò et salvava el documental", recorda Folguera.

Un dream team del documental i un repte

Aquell dream team del documental va comptar també amb la participació de David Trueba, Richard Schweid, Montse Ayuso o Tom Roca, entre molts d'altres.

Loris Omedes diu que, amb el temps, va ser millor no guanyar l'estatueta, "si no, hauríem deixat de fer cine i ens hauríem passejat pel món amb l'estatueta sota el braç només fent conferències". Cine i cine documental n'hi va haver molt, després, i del bo, signat pel tàndem Bosch-Folguera: "Bicicleta, cullera, poma", "Setembres" o "Petitet", per no parlar d'altres èxits del Tono en el camp de la ficció com "Alcarràs", "10.000 km" o "Creatura".

Aquest equip ens va aplanar el camí, però, de moment, no ho hem pogut millorar. Aquest és el repte.

Podeu recuperar "Balseros" a la plataforma 3Cat