La barbacoa europea: quan un virus destapa les vergonyes de la "Unió"
Tinc un amic que viu en un bloc de cinc pisos amb dos veïns per planta. Era una comunitat de veïns benavinguda, d'aquelles que fins i tot feia barbacoes al jardí comunitari. Un dia la parella d'un dels àtics, jubilats de feia temps, va proposar en una reunió de veïns posar un ascensor a la finca perquè ja no es veien amb cor de pujar més escales.
El projecte era viable i demanaven compartir les despeses entre tots. Però els de la planta baixa de seguida van dir que un ascensor no el farien servir mai. Als del primer no els semblava tan difícil haver pujar un pis, i els del segon van quedar dividits: els de l'A hi estaven d'acord però els del B, no. Els del tercer van fer costat als de l'àtic.
Els mesos van passar i la decisió no es desencallava. Les discussions van anar pujant de to i alguns veïns van deixar de saludar-se. Encara no se n'han sortit. Viuen junts i comparteixen edifici però s'han acabat les barbacoes.
Recordava aquesta història l'altre dia mentre escoltava la roda de premsa que la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, i el president del Consell Europeu, Charles Michel per explicar el fracàs de la videoconferència que acabaven de fer els caps d'Estat i de govern de la Unió Europea.
En diuen "conversa constructiva", però és un fracàs
Ells no en van dir fracàs, en van dir "conversa constructiva", com manen els cànons de Brussel·les, però el cas és que havien estat incapaços de posar-se d'acord en com ho han de fer els països que més patiran el sotrac econòmic que suposarà la crisi sanitària del coronavirus per finançar-se.
La Unió Europea és un edifici amb 27 veïns sense ascensor i amb una estructura poc fonamentada, feta per etapes i amb algun pis fins i tot amb aluminosi. De tant en tant, els veïns fan una barbacoa, però la majoria del temps es miren de reüll.
Ningú que tingui dos dits de front dubta que Europa seria molt pitjor sense la Unió Europea, i que gràcies a ella s'han pogut canalitzar a través de la política les diferències que durant segles s'havien hagut de resoldre amb les armes. Però ara mateix aquest artefacte, que va néixer just fa seixanta-tres anys a Roma, hauria de començar a decidir què vol ser quan sigui gran. Abans que sigui massa tard.
Un virus ha exposat a la vista de tothom les seves vergonyes
No és la primera vegada que passa. També ho vam veure durant la crisi econòmica del 2008 o la dels refugiats del 2015, però mai fins ara s'havia hagut de donar resposta a una amenaça que apunta a tots i cadascun dels europeus. Perquè aquesta pandèmia que ara afecta amb més duresa el pis de baix, en qualsevol moment pot girar cap al pis de dalt. Amb ascensor o sense.
Ja no és que no hi hagi solidaritat entre països. És que no hi ha consciència del bé comú. Si en un edifici amb calefacció central s'espatlla la caldera, els veïns no l'arreglaran per solidaritat, l'arreglaran perquè, si no, tots passaran fred. No és discutible, s'ha de fer. A la Unió Europea li falta aquesta visió de conjunt, i l'administrador de finques no té prou força sobre els propietaris.
Els administradors de la Unió Europea són dos, el Parlament Europeu i la Comissió, però per molt que s'hi esforcin, els estats sempre tenen l'última paraula. Tots dos són acusats sovint de ser els culpables de la inacció europea i de fer créixer el sentiment euroescèptic. No es pot negar que són unes entitats grises i excessivament burocratitzades, molt allunyades dels ciutadans, però els veritables responsables de la paràlisi són els estats.
Només es posen d'acord en el mínim, sempre fent equilibris per no tocar cap ull de poll a ningú. I el mínim acostuma a ser molt poc.
Els europeus valoren la Unió Europea, ho diuen les enquestes, però a peu de carrer costa d'entendre que sigui tan difícil que els governs no siguin capaços ni en moments excepcionals de deixar de banda els seus interessos i mirar una mica més enllà.
Aquesta crisi torna a posar la Unió Europea davant del mirall, i, una vegada més, no s'està agradant. Pels optimistes pot ser la clau de volta perquè els estats cedeixin poder a les institucions i que el concepte d'Unió adquireixi tot el seu significat i no sigui només un gran mercat per fer negocis. Pels pessimistes, el desastre que no va aconseguir el Brexit l'aconseguirà el virus.
Els mateixos estats que aquell març de l'any 1957 van començar a construir l'edifici europeu són ara els que han de decidir si hi fan les reparacions necessàries perquè sigui una casa amb tots els serveis per viure-hi bé, on els veïns se sentin còmodes amb el projecte comú i on, quan aquest malson hagi passat i es pugui tornar a sortir al carrer, es pugui gaudir d'una bona barbacoa.
