La Barcelona que mai va ser: projectes d'edificis que haurien transformat la ciutat

Fa més de 125 anys Barcelona podria haver tingut edificacions de més de 200 metres i es podrien haver fet gratacels en ple centre

Alonso Carnicer / Sara GrimalActualitzat

Les ciutats estan en contínua transformació; les perspectives urbanes queden alterades per nous edificis que es converteixen en fites. Alhora, els arquitectes, al llarg del temps, han ideat desenes de projectes que després no s'han fet realitat.

Barcelona podria haver estat molt diferent si haguessin tirat endavant algunes de les idees que volien transformar la ciutat, del segle XIX a l'actualitat. Projectes a vegades fantasiosos, i d'altres que van estar a punt de dur-se a terme.

Fa més de 125 anys Barcelona podria haver tingut edificacions de més de 200 metres d'altura, o es podrien haver fet gratacels en ple centre.


L'atracció per les altures

D'aquí poc temps, quan se n'acabi la torre central, de 172,5 metres, la Sagrada Família serà l'edifici més alt de Barcelona. Quan Antoni Gaudí es va fer càrrec de les obres del temple expiatori, a Barcelona cap edifici superava l'altura dels campanars de les esglésies gòtiques, com en el cas de Santa Maria del Pi, que fa 54 metres. La Sagrada Família projectada per Gaudí l'havia de triplicar. Però això, a finals del segle XIX, era poc més que un somni.

En aquell moment, la Barcelona que creixia ràpidament amb el nou Eixample es volia situar al mapa del món com a ciutat comercial i fabril. El parc de la Ciutadella s'havia de convertir en el centre de l'Exposició Universal del 1888. S'hi aixecaven grans pavellons per exhibir els avenços científics i industrials, amb 12.000 expositors de 19 països. L'exposició acabaria atraient més de dos milions de visitants.

París també preparava una exposició per a l'any següent, el centenari de la Revolució Francesa, i ja construïa una obra mai vista al món: una estructura de ferro de més de 300 metres d'altura: la torre Eiffel.

Per què no fer una cosa igual de sensacional a Barcelona? En aquell moment tot semblava possible. Com ara aixecar al parc de la Ciutadella una torre de fusta de 200 metres d'altura i 60 de base, amb 15 pisos i dotada de dos ascensors, on es podrien instal·lar restaurants i cafès; seria com un far per a l'exposició.

La torre, de forma piramidal, tindria miradors a diferents nivells. Dibuixada per l'enginyer francès Jacques Lapierre, de Tolosa de Llenguadoc, i amb un cost previst d'uns 300.000 francs, havia de superar l'altura de la muntanya de Montjuïc, cosa que Gaudí s'havia prohibit, deia, "per no rivalitzar amb l'obra de Déu". Malgrat l'aprovació inicial, el projecte es va desestimar per l'elevat cost.

Recreació en 3D de la torre Lapierre situada dins el parc de la Ciutadella. Infografia: Serveis Informatius TV3. Imatge de la torre Lapierre: Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona
Recreació en 3D de la torre Lapierre situada dins el parc de la Ciutadella (Infografia: Serveis Informatius TV3. Imatge de la torre Lapierre: Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona)

Però la idea d'un edifici de dimensions colossals que presidís l'exposició continuava viva. Pere Falqués, un dels principals arquitectes de l'Exposició Universal, va projectar la torre Comtal, de 200 metres d'altura, de pedra, maó i ferro, formada per quatre cossos, amb restaurants, cafès i un gran mirador i coronada per un far. La imatge es va publicar a la revista oficial de l'exposició del 1888.

Es van proposar tres possibles emplaçaments: dins el parc de la Ciutadella, a la plaça Tetuan o a la secció marítima de l'exposició. Si s'hagués fet, encara seria l'edifici més alt de Barcelona.

Recreacions en 3D de la torre Comtal a la plaça Tetuan. Infografia: Serveis Informatius TV3. Imatge de la torre Comtal: 'La Exposición, órgano oficial'. Biblioteca de Catalunya]
Recreacions en 3D de la torre Comtal a la plaça Tetuan (Infografia: Serveis Informatius TV3. Imatge de la torre Comtal: "La Exposición, órgano oficial", Biblioteca de Catalunya)

Al final, l'economia es va imposar i a l'exposició no s'hi va fer cap torre. Per conquerir les altures, els visitants es van haver de conformar amb un globus captiu que s'enfilava 200 metres i que va permetre a milers de persones veure la zona de l'exposició des del cel.

El globus captiu (Antoni Esplugas, 1888, Arxiu Fotogràfic de Barcelona)

Els gratacels i el mirall dels Estats Units

L'obertura de la Via Laietana va ser el següent gran impuls per transformar Barcelona, a costa d'enderrocar milers d'habitatges de la ciutat vella. Aquest cop, el model que es va seguir van ser les modernes avingudes de les ciutats dels Estats Units, tot i que a una escala més modesta.

Alguns van imaginar un canvi més radical, amb la Via Laietana com a eix d'una metròpoli de gratacels i transports elevats, en un exercici d'urbanisme-ficció basat en una imatge idealitzada de la Nova York del futur, publicada uns anys abans als Estats Units.

La Barcelona que mai va ser: projectes d'edificis que haguessin transformat la ciutat
Imatge futurista de la Via Laietana amb gratacels ("La Barcelona futura",1929. Arxiu Històric del COAC)

La realitat de Barcelona era ben diferent. La plaça de Catalunya, un espai mai resolt, va ser l'escenari de polèmiques urbanístiques i també de molts projectes; alguns a una escala molt ambiciosa, fruit de la iniciativa privada.

Entre la plaça de Catalunya i els carrers de Pelai i Bergara, on ara hi ha l'edifici El Triangle, l'any 1918 dos arquitectes nord-americans, John Mead Howells i James Gamble Rogers, van projectar la torre Sellés Miró, que hauria estat el primer veritable gratacel de la ciutat, per al promotor català Ramon Sellés Miró amb un grup d'inversors.

El projecte es va publicar a la revista The American Architect el desembre del 1920. L'objectiu més probable de la publicació era divulgar el projecte per atraure capital estranger.

Projecte de la torre Sellés Miró, publicat a la revista American Architect l'any 1920
Projecte de la torre Sellés Miró, publicat a la revista American Architect l'any 1920

Carme Grandas, doctora en Història de l'Art i editora del catàleg en línia d'Art Públic de Barcelona, és autora del llibre "La Barcelona desestimada", que repassa de forma exhaustiva la història dels projectes arquitectònics i urbanístics ideats a Barcelona que no van arribar a fer-se realitat, entre el 1821 i el 2014.

Grandas descriu el que hauria suposat la torre Sellés Miró: "Si el projecte hagués tirat endavant, s'hauria convertit en la primera mostra d'arquitectura nord-americana a Barcelona. Hauria estat una veritable innovació en l'arquitectura de Barcelona, i un edifici francament impactant perquè es plantejava una alçària d'uns 130 metres per a una trentena de pisos."

"No tenia precedents, no només a la ciutat, sinó en tot el territori espanyol; si s'hagués fet hauria estat un dels edificis més alts d'Europa."

Finalment el projecte mai va passar del paper a la realitat, tot i que l'arquitecte John Howells va construir a Chicago un edifici de característiques molt semblants, la seu del diari Tribune. L'any 2009 es va presentar, dins l'exposició "Cerdà, 150 anys de modernitat", una maqueta de la torre Sellés Miró realitzada per Fernando Marzá, comissari de la mostra juntament amb Francesc Magrinyà.

El gratacel de Bosch Aymerich

Als anys cinquanta, exactament al mateix lloc, un arquitecte català format als Estats Units, Josep Maria Bosch Aymerich, va projectar un "edifici monumental" de fins a 40 plantes i 140 metres, amb una superfície superior als 150.000 m².

Tot a gran escala, amb uns grans magatzems, un hotel, oficines, tres sales de cinema, sales d'exposicions, aparcament per a mil cotxes i un heliport a la coberta, amb pàrquing per a helicòpters.

Projecte de gratacel a la plaça de Catalunya (Josep Maria Bosch Aymerich. Arxiu Històric COAC)
Projecte de gratacel a la plaça de Catalunya (Josep Maria Bosch Aymerich. Arxiu Històric del COAC)

El projecte es va presentar per primer cop l'any 1955 i se'n van elaborar diverses versions. Bosch Aymerich, un home amb bons contactes, va aconseguir el suport de destacats empresaris de la ciutat i de l'estranger, i el 1957 l'Ajuntament va acollir favorablement el projecte, que es va concretar en plànols detallats el 1958.

Tot i que va guanyar el concurs internacional convocat per al Pla d'Ordenació de l'Illa Limitada per la Plaça de Catalunya i els Carrers de Pelai i Bergara, va haver-hi un llarg litigi iniciat per propietaris de solars que havien de ser expropiats.

La construcció de l'edifici va quedar descartada definitivament el 1968, quan el Tribunal Suprem va ratificar una sentència que anul·lava els acords municipals i de la comissió d'urbanisme. També hi havia moltes reticències a la ciutat per l'impacte visual de l'edifici; tot plegat va fer que Bosch Aymerich hi renunciés.

El gratacel de Bosch Aymerich vist des de la plaça Catalunya (Marc Salvador. Granés Batxillerat)
El gratacel de Bosch Aymerich vist des de la plaça Catalunya (Marc Salvador. Granés Batxillerat)

La historiadora de l'art Carme Grandas creu que no era tant un problema pel que fa al projecte sinó de com encaixa amb la imatge de ciutat que es vol donar: "Què vol la ciutat en aquell moment i fins a quin punt està disposada a deixar aixecar tantes plantes en el que es considera el cor de la ciutat?"

Grandas recorda que no es farà aquest tipus d'edificis fins que arriba l'alcalde Porcioles: "L'única cosa que s'admet com una gran excepció i gràcies a la Carta de Barcelona és que hi hagi alguns edificis considerats de caràcter especial als quals es deixa ultrapassar l'alçada màxima permesa i es distribueixen per diferents llocs de la ciutat."

La historiadora de l'art Carme Grandas a la plaça Catalunya a la terrassa Skybar de l'hotel Iberostar Selection (CCMA)

Els plànols i alçats del gratacel de Bosch Aymerich es conserven a l'Arxiu Històric del COAC, el Col·legi Oficial d'Arquitectes de Catalunya, que va rebre part del fons de l'arquitecte de la Fundació Privada Bosch Aymerich que en gestiona el llegat.

A partir d'aquestes imatges, Marc Salvador, estudiant de l'escola Granés Batxillerat, ha elaborat un treball de recerca amb recreacions modelades en 3D a nivell de carrer, amb vistes aèries i des de l'interior de l'edifici que permeten veure l'impacte visual que hauria tingut el gratacel en el paisatge urbà.

Modelat en 3D del gratacel de Bosch Aymerich per a la plaça Catalunya (Marc Salvador. Granés Batxillerat)
Modelat en 3D del gratacel de Bosch Aymerich per a la plaça Catalunya (Marc Salvador. Granés Batxillerat)

Els edificis singulars

Tot i que l'any 1944 es va completar l'edifici Fàbregas a la plaça Urquinaona, començat a construir abans de la Guerra Civil, amb una altura de16 plantes, el moment dels gratacels no va arribar a Barcelona fins a finals dels anys seixanta, durant l'època de l'alcalde Josep Maria de Porcioles.

Va ser llavors que es va iniciar la construcció d'una trentena dels anomenats "edificis singulars", amb fites com el Banc Atlàntic, del 1969, de 82 metres, ara seu del Banc de Sabadell; la torre Urquinaona, de 70 metres, o l'edifici Talaia, a la Diagonal, de 71 metres d'altura i 23 plantes.

El 1970, l'edifici Colom, a les Drassanes, amb 110 metres i 28 plantes, va ser el primer a superar els 100 metres i es va mantenir com el més alt de la ciutat durant 30 anys.

L'Edifici Colom de 1970 va ser el més alt de Barcelona fins el 1992
L'edifici Colom, del 1970, va ser el més alt de Barcelona fins al 1992, vist des de la terrassa del hotel Barceló Raval

Fins que pels Jocs Olímpics del 92, la torre Mapfre i l'Hotel Arts el van superar i, amb 154 metres, es van convertir en els edificis més alts de la ciutat.

Ja al segle XXI, es va anar construint el conjunt de grans edificacions que han transformat el paisatge de la nova Diagonal, amb fites com la torre Glòries, de Jean Nouvel, de 144 metres, amb un mirador a la cúpula o l'Hotel Melià Sky, de 115 metres. Tot el sector que va des de la plaça de les Glòries fins al Fòrum i la zona de Diagonal Mar és una nova Barcelona on el gratacel mana.

Projectes de futur

Diversos arquitectes estrella han fet propostes per a edificis de grans dimensions, però molts han acabat descartats. Com la torre de la Sagrera de Frank Gehry, de 148 metres i 34 plantes, que es va anomenar "el vel de la núvia". Presentat l'any 2004 però que no va tirar endavant per falta d'acord entre les institucions que l'havien d'impulsar i per la crisi econòmica.

Maqueta de la Torre de la Sagrera de Frank Gehry
Maqueta de la torre de la Sagrera de Frank Gehry (Barcelona Sagrera Alta Velocitat)

O la torre Espiral, projectada l'any 2009 per l'arquitecta Zaha Hadid com a icona del campus interuniversitari Diagonal-Besòs, a la zona del Fòrum. Tot i que se'n va posar la primera pedra, l'edifici, caracteritzat per un singular jocs de volums, no es va aixecar mai.

Maqueta de la Torre Espiral de Zaha Hadid
Maqueta de la torre Espiral de Zaha Hadid

També hi ha hagut reaccions contràries davant la construcció de gratacels de gran altura, sobretot quan els edificis es planificaven a prop del centre històric d'una ciutat on no hi ha gaires edificis alts. Com l'hotel W, conegut com a Hotel Vela, de l'arquitecte Ricardo Bofill, que havia de superar els 170 metres i es va rebaixar a menys de 100 per reduir-ne l'impacte visual a la primera línia de la costa.

De moment, la construcció de la Sagrada Família avança i aviat serà la que marcarà el màxim d'altura de la ciutat. Però en plena cursa arreu del món per fer gratacels més alts, sempre li poden sortir nous rivals.

ARXIVAT A:
PatrimoniArquitectura
VÍDEOS RELACIONATS
Anar al contingut