La caça furtiva força l'evolució dels elefants: les femelles sense ullals augmenten

L'extraordinària pressió que la caça furtiva va provocar en la població d'elefants de Moçambic durant la guerra civil, va conduir a un gran augment de femelles nascudes sense ullals.

Aquest ràpid i espectacular exemple de selecció natural en una espècie per adaptar-se a una greu situació de risc, ha estat analitzat i explicat detalladament per un equip de científics, que han publicat l'estudi a la revista Science.

L'equip ha estat encapçalat pel biòleg evolutiu Shane Campbell-Staton, de la Universitat de Princeton, i hi han participat membres de l'entitat naturalista Elephant Voices.

Durant la guerra civil de Moçambic, que va tenir lloc entre el 1977 i el 1992, el tràfic d'ivori es va convertir en un mitjà de finançament de les dues parts en conflicte.

Els conflictes armats a l'Àfrica han provocat la davallada en les poblacions de grans herbívors, tal com van mostrar en un article publicat el gener del 2018 a Nature Joshua Dashkin i Robert Pringle, de la Universitat de Princeton. Entre el 1946 i el 2010 el 71% dels conflictes armats es van produir en àrees protegides i, segns els dos autors, van ser el factor més important, entre les variables analitzades, en l'evolució a la baixa de diverses poblacions.

Menys elefants, més femelles sense ullals

Pringle ha participat també en l'estudi que s'acaba de publicar. Els investigadors van estudiar la reducció de la població d'elefant africà de la sabana (Loxodonta africana) al parc nacional de Gorongosa. I van veure que durant la guerra civil la població es va reduir més d'un 90%.

Al mateix temps, però, el percentage de femelles sense ullals augmentava del 18,5 al 50,9%. Els autors expliquen que no hi ha registre del nombre de mascles sense ullals nascuts al parc en aquest període.

Això sembla un exemple clar de selecció natural, element clau en la teoria de l'evolució. L'extraordinària pressió dels grups furtius per matar elefants i obtenir l'ivori no va afectar tant els individus sense ullals, que no eren un objectiu preferent.

Els models estudiats assenyalen que la probabilitat de supervivència dels elefants sense ullals era cinc vegades superior a la d'aquells que sí que en tenien. Així, en sobrevivien més sense ullals i podien tenir més descendència. A mesura que la població disminuïa, el nombre de femelles sense ullals augmentava.

Els gens responsables

Però els científics han anat més enllà i han volgut analitzar els factors genètics que van conduir a aquesta evolució. L'anàlisi del genoma d'aquests animals revela que un parell de gens serien els responsables d'aquest canvi: AMELX i MEP1a.

És conegut el seu paper en el desenvolupament de les dents i la formació de l'esmalt que les recobreix. A més, l'AMELX està associat en els humans amb una síndrome que redueix el creixement de les incisives laterals, els equivalents als ullals dels elefants. La síndrome està lligada al cromosoma X i és mortal en els homes. També prvoca mortalitat en els elefants mascles.

Segons els autors, aquests gens serien la clau: presents en els individus sense ullals, s'haurien transmès amb molta més facilitat a causa de la matança dels companys d'espècie per obtenir l'ivori.

Ara bé, encara que això hagi afavorit la supervivència d'aquests individus, els autors també assenyalen que els ullals són una eina molt important per als elefants, per a altres espècies i per a l'ecosistema en general:

"Els ullals dels elefants són eines multiús que s'utilitzen per excavar i buscar aliments i minerals i per picar i pelar l'escorça dels arbres, cosa que pot matar-los. Això pot catalitzar el canvi de bosc a prats d'herba a gran escala i crear hàbitats per a altres espècies a petita escala."

Els forats fets a terra també són aprofitats sovint per altres animals per obtenir aigua. Per tot això, afirmen que la recuperació dels individus amb ullals és molt important per a la rotació dels ecosistemes. Si no, això tindria efectes molt importants, incrementaria la superfície arbrada i afectaria moltes espècies.

Però creuen que revertir la situació ocuparà molt més temps que el canvi produït per la pressió de la guerra i això pot perjudicar els esforços de repoblació.

Per això afegeixen que estudiar aquests canvis tan ràpids forçats per accions humanes és essencial per comprendre el seu impacte biològic i per "dissenyar estratègies per mitigar-los".

En un comentari publicat en el mateix número de Science, els canadencs Chris T. Darimont i Fanie Pelletier destaquen que un esdeveniment social extrem, en aquest cas una guerra, "il·lustra clarament la notable connexió entre les societats humanes i els processos evolutius en altres formes vives".

Per això, consideren que comprendre millor aquests processos requereix més recerca interdisciplinària:

"Fins fa poc, les ciències naturals i les socials han tingut, en gran mesura, projectes independents. En el context de l'evolució, els ecòlegs evolutius podrien unir forces amb els científics socials."