La campanya més ajustada als Estats Units: per què Trump està atrapant Harris en els sondejos

Exceptuant la de la covid de fa quatre anys, estem davant la campanya més atípica de la història recent dels EUA. Per dos motius. El primer és que han passat dues coses excepcionals en molt poc temps. Una, que intentessin matar dos cops un dels candidats i, en un d'aquests, se salvés de miracle quan una bala li va fregar l'orella. Això ja dona una idea de la tensió i la polarització que viu el país.

I l'altra, que el president en el poder que optava a la reelecció, per primer cop a la història, es va retirar quan faltaven 100 dies per als comicis perquè se'l veia clarament incapacitat i li va passar al relleu a la seva vicepresidenta, que a més és una dona negra asiàtica.

La campanya més ajustada

L'altre fet que la fa una campanya molt atípica és que estem davant les eleccions més ajustades en una generació, des del Bush-Gore de l'any 2000, que no teníem uns sondejos tan frec a frec i a hores d'ara és una incògnita absoluta qui guanyarà els comicis.

La mitjana de sondejos situa Harris entre 2,4% i 1,5% per sobre de Trump en el vot popular per bé que el republicà està retallant distàncies des de fa dues setmanes i algunes enquestes ja donen un empat al 48%.

Fa quatre anys, a aquestes alçades de la campanya, Biden treia nou punts a Trump i, el 2016, Clinton el superava per set punts. Tradicionalment, es calcula que els demòcrates han de guanyar per més del 3% dels vots a nivell nacional per compensar el desavantatge que tenen en el col·legi electoral.

Les campanyes s'estan gastant una fortuna per convèncer un grapat d'indecisos o electors poc motivats a Nevada, Arizona, Geòrgia, Carolina del Nord, Michigan, Wisconsin i, especialment, Pennsilvània.

I aquí, de nou, veiem com els darrers dies, Trump està recuperant terreny i ja guanyaria per la mínima a Michigan, empata a Wisconsin i Pennsilvània i cada cop té més marge a Geòrgia i Arizona.

Falten poc més de dues setmanes per al 5 de novembre, molt de temps en una campanya, i els moviments a les enquestes són mínims i encara dins el marge d'error. Pot passar qualsevol cosa, però les alarmes comencen a sonar al camp demòcrata, que no para d'enviar correus als seus militants perquè facin donacions i es mobilitzin encara més.

Ara com ara, l'únic segur és que el futur de la primera potència l'acabaran decidint uns quants milers d'electors en alguns d'aquests estats.

El sostre de Harris

Per què els sondejos estan tan històricament ajustats? Doncs perquè el país està tremendament polaritzat i fracturat en dos grans blocs irreconciliables i de dimensions similars.

Però també, m'atreveixo a dir, perquè cap dels dos aspirants és un bon candidat. Tenen punts forts però també dèbils.

Kamala Harris és cert que ha ressuscitat les esperances demòcrates, ha demostrat que està preparada, que té moltes més taules de les que ens pensàvem i està fent una bona campanya.

El juliol tenia un 36% de popularitat i ara un 47%, 11 punts més, no està gens malament, però sembla que el seu impuls ha tocat sostre ja fa unes setmanes.

Harris tampoc és una figura excepcionalment inspiradora com podia ser Obama; molts la veuen massa d'esquerres i arrossega plom a les ales.

Primer per haver estat la número 2 d'un president impopular, Joe Biden, que malgrat es considera que no ha fet una mala gestió (l'economia creix al 2,5%, l'atur està al 4,3, la inflació controlada al 2,4, ha aprovat lleis importants i ha tornat un cert ordre i decència a l'escena política) no ha aconseguit transmetre aquesta teòrica eficàcia i avui un 62% dels nord-americans encara consideren que el país va pel mal camí.

Preguntats en una enquesta de la cadena NBC, només un 25% dels ciutadans creuen que les polítiques de l'administració demòcrata els han ajudat en el seu dia a dia mentre que el 45% pensen que els han perjudicat (uns números que s'intercanvien amb Trump; el 44% pensa que la seva presidència els va ajudar).

Harris tampoc es pot presentar com la candidata del canvi i és vista per molts electors com a corresponsable de la forta pujada dels preus (la principal preocupació), el descontrol a la frontera o, entre joves i musulmans, el suport sense fissures amb Israel.

A tot això, s'hi suma que és una dona negra i asiàtica i a una part del país encara li costa assimilar veure's governat per una persona del seu perfil, si bé potser menys que fa uns anys. De fet, la vicepresidenta és molt més popular entre les dones que la votarien en un 48% que no pas entre els homes, entre els quals només ho faria un 39%.

Fortaleses i debilitats de Trump

I a l'altra banda tenim Donald Trump; tots el coneixem. Probablement, si els republicans haguessin presentat un altre candidat, més moderat i menys polèmic, tindrien assegurada la victòria.

Trump genera molts anticossos, és vist per molts com una amenaça i no supera el 43% de popularitat i, de fet, excepte el 2016, ha perdut la resta d'eleccions del 2018, el 2020 i el 2022.

Molta gent votarà demòcrata amb el nas tapat per no votar-lo a ell i fins i tot hi ha republicans moderats que es van canviar i es canviaran de bàndol de nou.

Un dels problemes de Trump és que sembla tenir un sostre de vots de forma que si guanya, serà més perquè alguns votants demòcrates s'han quedat a casa que no pas perquè hagi aconseguit ampliar molt la base del partit.

Dit això, no hi ha dubte que és un líder carismàtic que aixeca passions, admiració i arrossega masses, que sap detectar i manipular molt bé els greuges de part de la societat.

És especialment efectiu entre els homes (blancs) amb baixos nivells educatius i continua atrapant molta gent amb la seva personalitat dura i sense complexos, la seva retòrica sense filtres i el seus missatges simples. Un tarannà, en definitiva, que encaixa amb part del caràcter nord-americà.  

A favor seu també té la memòria selectiva o amnèsia de part de l'electorat, que sembla que hagi oblidat la insurrecció del 6 de gener, el caos que va ser el seu mandat, els dos impeachments, les 30.000 mentides que va comptabilitzar-li el Washington Post, els quatre processos judicials que té oberts o que, oficialment, és un delinqüent des que va ser declarat culpable en el cas Stormy Daniels.

Avui, un 48% dels nord-americans aproven la gestió que va fer com a president, la proporció més alta que mai ha tingut Trump des que va arribar a la Casa Blanca. La gent recorda sobretot que els seus tres primer anys, l'economia va anar força bé, l'atur estava a mínims històrics, la immigració controlada i que va ser una època de relativa prosperitat.

D'aquí que Trump jugui dues cartes: la de la por (a la immigració, als enemics ficticis o reals) i la de l'economia. Als seus mítings, pregunta constantment: "Qui preferiu que controli la frontera, jo o Biden?" O també pregunta: "Com estava millor la vostra butxaca i els tipus de la vostra hipoteca: abans o ara? Recordeu a quant pagàvem el galó de gasolina o de llet?"

Trump dibuixa uns Estats Units que estan en un infern amb uns demòcrates que volen destruir el poc que queda, és molt exagerat però entre tantes apocalipsis, el missatge va arrelant i, no s'ha d'oblidar, l'expresident també ven optimisme i esperança, "make america great again", fa somiar a la gent amb un futur millor, parla dels seus problemes i inquietuds, els dona un sentit de pertinença i seguretat i això agrada a molts ciutadans.

I a tot això, s'hi suma que ha estat molt hàbil cultivant la seva llegenda, insubordinació i la seva bona estrella; és un líder que ha venut la imatge d'un líder del poble que supera tots els obstacles, que mil enemics han intentat acabar amb ell i no se n'han sortit. I al país de Hollywood, els herois que se'n surten, agraden.

Què podem esperar la nit electoral i més enllà?

Veurem qui guanya però s'ha de tenir en compte que probablement el dia 6 de novembre al matí, l'endemà, no tindrem resultats. Com que tot anirà tot tan just, poden passar dies fins que s'acabi de comptar l'últim vot.

I tot i així, ningú descarta que hi hagi una pluja de recursos, contrarecursos, amenaces, intimidacions i intents d'alterar o no reconèixer o certificar els resultats com va passar fa quatre anys. Trump encara és hora que digui que reconeixerà la voluntat popular si perd.

Al mateix temps, imposi que s'imposi, no està gens clar que pugui fer gaire res a nivell legislatiu perquè es pot donar la situació que Trump s'emporti la presidència però no la Cambra de Representants.

Si guanya Kamala Harris tindrà, gairebé segur, un Senat en contra i, potser també, la Cambra de Representants. Per tant, probablement seguirem veient una primera potència en declivi, un estat disfuncional, encara més fracturat i, si hi ha aquesta divisió de poders, una acció de govern mig paralitzada.

Com serà una administració Trump 2.0

Una victòria de Harris en gran part voldrà dir continuisme interior i exterior, potser amb un canvi de to, però no de fons.

Una de Trump, un canvi, implicarà un canvi de direcció radical, no només per les mesures econòmiques (guerra comercial, baixada d'impostos), migratòries i aïllacionistes sinó perquè tot fa pensar que tornarà a posar a prova la resistència l'arquitectura democràtica dels EUA.

Promet revertir la teòrica independència del Departament de Justícia i perseguir tots aquells que creu que l'han perjudicat (rivals polítics, jutges, fiscals, periodistes o exassessors) i dissabte qualificava la seva oposició "d'enemics interns".

Arribarà empoderat i disposat a complir les seves promeses, entre les quals hi ha també desmantellar gran part de la burocràcia federal i purgar milers de funcionaris "per substituir-los per lleialistes".

Va dir literalment que "seria dictador només per un dia", la meitat del país el veu com una amenaça existencial i, aquest cop, no tindrà cap fre al seu voltant.

Els seus assessors més moderats, o els republicans crítics, es van cremar al primer mandat i van acabar marxant o sent cessants. Ara, només està rodejat de "yes men", homes lleials i decidits a canviar per sempre la fisonomia dels Estats Units i ell, amb l'experiència de quatre anys a la Casa Blanca, difícilment, deixarà que ningú l'aturi o el manipuli.

És previsible també un augment i empoderament dels grups violents d'extrema dreta i dels nacionalistes cristians, com ja va passar quan Trump va arribar a la Casa Blanca.

Les prioritats de Trump són nacionals, però el seu impacte serà global. Els nord-americans es juguen molt en aquestes eleccions, però el món, i especialment Europa, també. El vell continent, m'atreveixo a dir, d'aquí a dos anys pot ser força diferent si la Casa Blanca torna a estar ocupada per un populista incombustible o hi ha la primera dona presidenta.