La clau de l'èxit d'"Adolescence": del debat profund sobre els fills a la filigrana audiovisual

En tot just dues setmanes, la sèrie britànica "Adolescence" s'ha col·locat entre les més vistes arreu del món. No és la primera sèrie que explica una bona història, ni la primera que ho fa amb un llenguatge audiovisual impecable. Per tant, què hi ha al darrere del seu èxit?

N'han parlat al "Catalunya nit" de Catalunya Ràdio la crítica de televisió Mònica Planas, la psicòloga Laura Molet i l'especialista en comunicació digital Francesc Grau.

Què té d'especial "Adolescence"?

La crítica de televisió Mònica Planas té molt clar què diferencia "Adolescence" d'altres produccions molt celebrades entre l'audiència: "N'hi ha hagut d'altres que han provocat molt d'impacte, però el que no han provocat és un debat tan profund".

"És un debat intens amb experts, amb analistes de diferents aspectes. Això difícilment ho poden fer altres sèries."

Segons Planas, això ha estat possible perquè els creadors d'"Adolescence" s'han preguntat des de l'inici "què és el que volem dir".

Afegeix que "si tothom que fa sèries tingués clar què volen dir amb aquella història, què volen que la gent pensi quan l'acabi de veure", hi hauria més sèries que aconseguirien "fer forat" i obrir debats com ho està fent aquesta. I fa aquesta comparació:

"Ha generat més rebombori la sèrie que quan a Southport un noi de 17 anys va matar tres nenes l'estiu passat."

Diu Planas que "aquella notícia va fer la volta al món", però segurament s'ha acabat parlant més d'"Adolescence" que no pas d'aquells fets reals que probablement "van inspirar o van servir de llavor" per crear aquesta història de ficció.

Starmer l'ha mirat amb els fills

"Adolescence" és una sèrie britànica que explica una història que també passa al Regne Unit, on malauradament les xifres de morts per apunyalaments entre joves són molt altes i continuen augmentant cada any.

Allà, lògicament, també hi té un gran impacte i provoca una reflexió social que ha arribat al Parlament, on el primer ministre, Keir Starmer, s'hi referia així:

"A casa estem veient 'Adolescence' amb els nostres fills. Tinc un noi de 16 anys i una noia de 14. Aquesta violència exercida sobre joves influenciats pel que veuen en línia és un problema real. És repugnant i hem d'afrontar-ho."

De fet, els creadors de la sèrie ja han proposat que es pugui veure als instituts britànics.

Quines lliçons en podem extreure?

Com dèiem, segurament una de les claus de l'èxit d'"Adolescence" és que obre debats al voltant de temes que preocupen molts pares i mares: l'impacte de les xarxes socials en les vides dels seus fills i l'aïllament que pateixen molts adolescents malgrat estar hiperconnectats.

L'aïllament que pateix, precisament, el noi de 13 anys protagonista de la sèrie.

En aquest sentit, la psicòloga Laura Molet apunta com podem acostar-nos als nostres fills per no crear-los rebuig.

Explica que a mesura que els nens es fan grans, hauríem de deixar de donar-los consells, del tipus "hauries d'estar estudiant en lloc de fer això altre", i apropar-nos a ells des de les emocions:

"Més que consells potser necessiten un...'Com estàs? Com ha anat el dia?' Això potser els obre més i fa que no estiguin tan a la defensiva com si constantment els estem dient 'hauries de, hauries de'... Aleshores es tanquen!"

Aquesta psicòloga afegeix que l'adolescència és el moment en què de forma natural s'han d'acabar les ordres que rebien quan eren petits, en què els dèiem: "Ara toca banyar-te, ara renta't les dents".

Laura Molet acaba subratllant que la forma més efectiva i més genuïna d'apropar-nos als nostres fills és buscar estones per compartir-hi els seus interessos: "Si tenim una criatura --com el noi de la sèrie-- a qui li agrada dibuixar, per què no anem a veure una exposició junts?".

Pel que fa a l'impacte de les xarxes socials en els adolescents, Francesc Grau, especialista en comunicació digital, admet que els pares d'avui dia "ho tenen difícil":

"Som la primera generació que hem d'educar sobre un tema en el qual nosaltres no hem estat educats."

El poder del pla seqüència

Si analitzem "Adolescence" com a producte audiovisual, la crítica de televisió Mònica Planas la defineix amb tres paraules: "És una filigrana", i n'elogia, sobretot, el poder narratiu i "d'aportar veritat" que té el pla seqüència, que vol dir que tot el que s'explica està rodat d'una tirada, sense fer cap tall.

Sobre l'edat a partir de la qual es pot veure la sèrie, Planas diu que no s'atreveix a fixar-la i que "cadascú sap el nivell de maduresa dels fills i la predisposició que tenen" per veure aquesta mena de continguts. En aquest punt, comparteix un truc que diu que funciona:

"Posar-te la sèrie per veure-la tu en el moment just que saps que passaran per davant de la pantalla... i s'hi queden."

Planas també subratlla que és una "ficció plena de veritat sense necessitat de caure en el sensacionalisme" i que ens "hauria de donar unes quantes lliçons", sobretot ara que hem vist l'intent per part de la literatura d'acostar-se a casos reals, com el de José Bretón, que va matar els seus dos fills.