La crisi del coronavirus pot ajudar-nos a afrontar l'altra crisi, la climàtica?

Aquesta Setmana Santa, desenes d'excaps d'estat i de govern d'arreu del món han escrit i firmat una carta adreçada al G20 reclamant una estratègia conjunta mundial per fer front a les conseqüències sanitàries i econòmiques de la pandèmia del coronavirus.

Els firmants, alguns dels quals van seure al voltant de les taules del G20 no fa gaire anys, critiquen que els països estiguin competint com hienes per un material sanitari que no arriba per a tothom i reclamen que es deixin de banda les lògiques dels estats nació i de l'ortodòxia econòmica i s'organitzi ràpidament una mena de pla Marshall mundial per combatre l'epidèmia i evitar una recessió econòmica.

És només un exemple de les coses inèdites que estan passant al món per un fet que no pot ser més simple i alhora més rotund: de sobte l'espècie humana en la seva totalitat es troba arraconada i atemorida per un organisme nanoscòpic que és capaç de colonitzar-la i matar desenes de milers dels seus membres, potser fins i tot milions.

La incertesa en què vivim

Ens recorda que, malgrat totes les capes de cultura que hem acumulat en els darrers mil·lennis, no hem deixat de ser éssers biològics que vivim en una biosfera de la qual depenem completament. Però sobretot ens fa veure la incertesa real en què vivim, una incertesa que, per molts motius, neguem i ens amaguem aferrissadament.

Taleb i els "cignes negres"

Hi ha un autor que des de fa un parell de dècades ha destacat per advertir d'aquesta incertesa i dels riscos que comporta no tenir-la en compte: Nassim Nicholas Taleb va començar alertant de la fragilitat del món financer i va ser un dels pocs que va pronosticar la crisi del 2008.

Per desenvolupar la seva teoria, es va inventar un país, Extremistan, on viuen els que va anomenar "cignes negres", fenòmens desconeguts capaços de provocar canvis enormes, canvis que poden comportar també riscos desconeguts enormes, descomunals.

A Extremistan també hi viuen els dirigents polítics i empresarials i totes les persones que, com que són riscos que encara no coneixem, neguen que mai puguin existir, com els filòsofs que negaven l'existència dels cignes negres, fins que el segle XVII se'n van descobrir... a Austràlia.

Taleb afegeix que aquesta actitud és com gasolina que alimenta els fenòmens extrems que passen a Extremistan, perquè confon l'absència d'evidència amb l'evidència d'absència.

El coronavirus, un "cigne blanc"

Però una pandèmia com aquesta Taleb la qualifica de "cigne blanc", perquè és un risc conegut: fa dècades, segles, mil·lennis que els humans patim epidèmies equivalents. Malgrat això, i malgrat els avisos recents de la SARS, la MERS i l'Ebola entre altres, no ens havíem preparat de debò per quan n'arribés una capaç d'estendre's com ho està fent aquest nou coronavirus.

I és curiós, perquè fa dècades que estem molt preocupats per molts altres problemes, problemes que, en aquests moments d'alarma, ens semblen insignificants, que fins i tot gairebé hem oblidat. I ara mateix tampoc no estem gaire preocupats per un altre risc molt més gran que encara no veiem bé, malgrat que en parlem sovint: el canvi climàtic.

Perquè aquest risc encara ens sembla llunyà, ens està arribant amb massa lentitud perquè el nostre sistema nerviós col·lectiu el pugui percebre amb la claredat i la nitidesa que ha percebut el risc que suposava el coronavirus. Bé, de fet aquest l'hem percebut amb nitidesa quan ja l'hem tingut al damunt.

La biosfera sencera, amenaçada

El canvi climàtic és un risc molt més gran perquè amenaça no només la humanitat, sinó la biosfera sencera. En canvi, sense les mesures que s'estan prenent cada vegada a més països, el coronavirus hauria fet el mateix que les anteriors grans pandèmies: hauria matat una part dels humans, i la resta, la immensa majoria, hauria sobreviscut, hauria adquirit resistència contra el virus i hauria continuat creixent en nombre.

Però el valor que li donem a la vida humana, actualment, juntament amb el coneixement mèdic i científic que hem adquirit, per exemple, des de la grip espanyola de fa un segle, ens impedeix acceptar-ho, i fem tot el possible per evitar-ho. Ens ajuda també el record que llavors van morir més de 40 milions de persones a tot el món, i també el ressò històric i mític de les pestes medievals, entre moltes altres epidèmies.

Però el que ens fa més por és la incertesa: em tocarà a mi, el coronavirus? Seré jo l'"escollit"? Seran els meus pares, els meus avis, els meus oncles? Perquè la incertesa ens afecta de manera col·lectiva, però sobretot individualment.

Què podem fer?

No sabem encara com s'acabarà aquesta pandèmia, perquè dins seu sí que hi ha "cignes negres" petits, atès que no sabem del cert quins riscos concrets comportarà en el futur més immediat: la calor farà retrocedir el virus? Mutarà i es farà més mortal? Es tornarà crònic i viurem amb l'ai al cor mesos, anys, fins que l'últim ésser humà l'hagi passat? I a l'anomenat tercer món, als països pobres, què hi farà? Tot això encara no ho sap ningú, i no ho sabrem fins que hagi passat o estigui passant. Per tot això ens sentim impotents i, fins i tot, desesperats, sense saber què fer. Tots, sense excepció.

Però a banda de lluitar contra el coronavirus, hi ha una cosa que sí que podem fer: començar a fer-nos a la idea que sempre hi haurà incertesa i que en qualsevol moment poden aparèixer riscos que ara no coneixem i que, per tant, no ens esperem. I acceptar-ho pot fer menys dolorosos els tràngols quan arriben, i també ens pot ajudar a canviar les prioritats per evitar situar-nos a Extremistan.

Amb la crisi del coronavirus tenim una bona oportunitat per començar a practicar. Per exemple: preparant-nos de debò per mitigar la crisi climàtica que ens caurà a sobre en les pròximes dècades. Que, de fet, ja tenim al damunt.