La crisi dels míssils de Cuba i la partició de Xipre: la cara i la creu de la diplomàcia
La diplomàcia va evitar el 1962 la guerra nuclear entre l'URSS i els EUA, però el 1974 no va aturar la partició de l'illa de Xipre, un conflicte que encara dura
El moment en què la humanitat ha estat més a prop d'una guerra nuclear va ser l'octubre de 1962, en l'anomenada --per Occident-- com a "crisi dels míssils de Cuba", pels soviètics "crisi del Carib", i pels cubans "crisi d'octubre".
Després que els Estats Units van desplegar els míssils PGM-19 Júpiter a Turquia i al sud d'Itàlia, l'URSS va reequilibrar el balanç estratègic i va instal·lar a Cuba míssils R-12 i R-14, capaços de portar caps nuclears.
Era un context de guerra freda, de cursa armamentística nuclear, en què la destrucció mútua assegurada feia d'equilibri.
La crisi es va tancar amb un acord públic segons el qual els soviètics retiraven l'armament nuclear de Cuba i, a canvi, els Estats Units aixecaven el bloqueig naval i donaven garanties de no-agressió a l'illa caribenya.
La transparència, en un segon pla
Aquests són els punts de l'acord que es van donar a l'opinió pública, però com en tantes altres gestions diplomàtiques, n'hi va haver d'altres que --malgrat que no es van publicitar-- sí que van existir, com explica al pòdcast "Mapamundi" Perla Massó Soler, doctora en Història, periodista i llicenciada en Ciències Polítiques a la Universitat de Lovaina, a Bèlgica:
"Després es va saber que també hi havia una part secreta d'aquest acord, que era la retirada dels míssils nord-americans Júpiter de Turquia."
Per aconseguir una resolució d'un conflicte d'aquesta mena, la transparència va quedar en un segon pla.
A banda de fer discursos, cal dialogar a porta tancada, fer concessions, respectar els interessos de l'altra part i saber donar-li una sortida digna, com John F. Kennedy i Nikita Khrusxov van fer.
Ara bé, el tercer actor en el conflicte, la Cuba de Fidel Castro, va quedar exclosa de les negociacions i es va sentir traïda pel líder soviètic.
Els cubans no van aconseguir cap de les peticions que havien fet, com ara l'aixecament del bloqueig econòmic i el tancament de la base naval de Guantánamo, dos elements que perduren a dia d'avui.
Una resolució no extrapolable en l'actualitat
El 1962 érem en plena guerra freda, en un món bipolar EUA-URSS. Ara la situació ha canviat. Ja no som en aquest escenari, tot és més plural i això complica qualsevol resolució d'un conflicte, com recorda Massó:
"La resolució de les crisis ha de passar també per la inclusió dels interessos de les veus dels actors petits. El multilateralisme actual fa que les negociacions per trobar una sortida a les crisis siguin una mica més complexes."
Tot i això, per aquesta historiadora, la premissa clau és no renunciar al diàleg i estar disposat en alguns casos a cedir.
La partició de Xipre, un fracàs de la diplomàcia
La dictadura grega va fer un cop d'estat el 15 de juliol del 1974 i l'exèrcit turc el va fer servir com a pretext per envair l'illa de Xipre i ocupar, fins avui, el 37% del territori.
Els antecedents els hem de buscar als anys 50, durant el colonialisme britànic, que va posar la comunitat grecoxipriota en contra de la turcoxipriota sota el principi de "divide et impera".
Això va fer aparèixer una mena d'odi mortal que, en major i menor mesura, van aprofitar Turquia, Grècia i el Regne Unit, els tres actors a Xipre.
2.000 desapareguts
Després del cop d'estat, va esclatar la guerra. Hi van morir unes 5.000 persones i més de 200.000 van haver de fugir de casa, ja sigui del nord cap al sud o a l'inrevés.
Ara fa 6 anys es va fer pública la investigació oficial del Parlament grec i xipriota de la crisi del 1974. Dels 2.000 desapareguts, només s'ha aconseguit identificar-ne poc més de la meitat.
Spyros Christou és doctor en Psicologia Clínica per la UB i autor d'un llibre --publicat el 2020-- que recull 100 casos de persones assassinades, com el cas del seu avi matern:
"La família de la meva mare és del nord de Xipre (la part turca actualment). El meu avi era supervivent de la Segona Guerra Mundial, va estar quatre anys en un camp de concentració nazi, i va participar en la guerrilla en contra dels colonialistes britànics. No tenia por i no va voler deixar casa seva. Per desgràcia, el van matar."
Mai han sabut del cert qui el va matar i el crim ha quedat impune. No ha aconseguit trobar les restes mortals del seu avi. De fet, a l'illa hi ha hagut molt poc treball de memòria històrica per reparar el mal fet tant a la societat grecoxipriota com a la turcoxipriota.
Poques possibilitats de reunificació
Des del 2003 hi ha contacte entre les dues societats perquè s'han obert alguns punts fronterers i molts desplaçats visiten regularment els seus antics pobles i cases de l'altra banda, una cosa que durant 30 anys va ser impossible.
Després de més de 50 anys, l'elit política no vol la reunificació. Si hi ha una solució, no vindrà dels polítics ni de les institucions, vindrà de baix cap a dalt. Fins ara, les Nacions Unides han fracassat en la mediació del conflicte.
Spyros Cristo explica al pòdcast "Mapamundi" que Nicòsia, la ciutat on va créixer, que és capital d'un país de la UE, encara ara és una ciutat dividida:
"Fa un parell d'anys estàvem asseguts en el checkpoint central del carrer Ledra, a Nicòsia, i de sobte un gat va saltar la trinxera i dèiem: 'Per als gats no existeix la divisió, quin sentit té que es mantingui per a les persones?'"
Tampoc té cap sentit el cas de Famagusta, la ciutat considerada més cosmopolita, més rica i més cultural de l'illa, que ara està bloquejada, tancada i deshabitada a la banda de la república turca del nord de Xipre.
Turquia es va plantejar el 2021 desmilitaritzar i reobrir el barri marítim abandonat de Varosha, a Famagusta.
