La crua realitat
Enllaç a altres textos de l'autor
Ricard Torquemada
Periodista i analista en les transmissions dels partits del Barça a Catalunya Ràdio.
No va ser un miratge ni un accident. El que va passar ahir a Munic és la crua realitat i només si s'accepta es pot afrontar. És el moment de mirar-la a la cara, entendre-la i respondre-hi. El Barça va cedir el testimoni del govern del futbol europeu a un impactant Bayern que no va nèixer ahir, però que, com que en aquesta societat qui no guanya no existeix, havia passat injustament desapercebut. El campió alemany ha jugat dues finals de Champions en tres anys i està a punt d'arribar a la tercera en quatre temporades. I sí, feia dos anys que no guanyava títols, però el juny passat va aconseguir el triplet de subcampionats. Ahir va firmar una gran obra contra l'equip que havia regnat en el futbol mundial en l'últim lustre, i no s'ha de tenir por de parlar en passat. Cal retenir a la memòria amb orgull el que aquest Barça ens ha regalat, però també s'ha d'entendre que el present és diferent i que l'equip no està actualment capacitat per aspirar a guanyar la Champions.
No és només el 4-0 que sempre anuncia un punt d'inflexió, no és només la paràlisi a la banqueta per buscar recursos estimulants que denuncien la poca confiança en els suplents, no és només la impotència que transmet dependre de Messi fins i tot quan es frustra constantment per les seves limitacions físiques, no és només l'absència d'oportunitats de gol d'un equip nascut per atacar, no és només que Bartra sigui qui remati més a la porteria rival, no és només la sensació de rendició amb la qual va anar encaixant els gols en la segona part, no és la falta d'atenció als detalls. És la suma de tot plegat i alguna cosa més contra un rival espectacular, que va atropellar l'equip de Tito Vilanova amb intel·ligència.
Heynckes ha construït un equip ambiciós, insuperable físicament, disciplinat defensivament, fins i tot en les personalitats més inconstants, molt profund i extraordinàriament contundent, que vol tenir la pilota, però que és capaç d'acceptar altres registres de personalitat, com ahir. Tot acompanyat d'una plantilla profunda que garanteix la màxima competitivitat.
El Barça no va guanyar cap duel directe i ni tan sols es va poder rebel·lar amb orgull contra els esdeveniments, perquè va sentir una manifesta inferioritat. El Bayern es va treure l'espina clavada del 4-0 del 2009 i el Barça no va poder superar la maledicció del dia de Sant Jordi, que històricament ha estat testimoni de derrotes molt dures.
La corda ja s'havia tibat massa en les eliminatòries contra el Milan i el París Saint-Germain i ahir es va trencar del tot. Ara és qüestió de rematar la Lliga, celebrar-la com es mereix i no regalar ni un minut del privilegi impagable que és jugar una semifinal de la Champions al Camp Nou per dignificar el club, un equip que ha estat el millor de la història particular, i per respecte a una afició que fins ara ha entès que res no és etern.
Després, revisar totes les inèrcies per encarar les obres que necessita el projecte esportiu. I assimilar amb naturalitat que el Barça ha estat el millor equip del món, que ara ja no ho és, però que ho vol tornar a ser. Amb orgull, sense vergonya.
No és només el 4-0 que sempre anuncia un punt d'inflexió, no és només la paràlisi a la banqueta per buscar recursos estimulants que denuncien la poca confiança en els suplents, no és només la impotència que transmet dependre de Messi fins i tot quan es frustra constantment per les seves limitacions físiques, no és només l'absència d'oportunitats de gol d'un equip nascut per atacar, no és només que Bartra sigui qui remati més a la porteria rival, no és només la sensació de rendició amb la qual va anar encaixant els gols en la segona part, no és la falta d'atenció als detalls. És la suma de tot plegat i alguna cosa més contra un rival espectacular, que va atropellar l'equip de Tito Vilanova amb intel·ligència.
Heynckes ha construït un equip ambiciós, insuperable físicament, disciplinat defensivament, fins i tot en les personalitats més inconstants, molt profund i extraordinàriament contundent, que vol tenir la pilota, però que és capaç d'acceptar altres registres de personalitat, com ahir. Tot acompanyat d'una plantilla profunda que garanteix la màxima competitivitat.
El Barça no va guanyar cap duel directe i ni tan sols es va poder rebel·lar amb orgull contra els esdeveniments, perquè va sentir una manifesta inferioritat. El Bayern es va treure l'espina clavada del 4-0 del 2009 i el Barça no va poder superar la maledicció del dia de Sant Jordi, que històricament ha estat testimoni de derrotes molt dures.
La corda ja s'havia tibat massa en les eliminatòries contra el Milan i el París Saint-Germain i ahir es va trencar del tot. Ara és qüestió de rematar la Lliga, celebrar-la com es mereix i no regalar ni un minut del privilegi impagable que és jugar una semifinal de la Champions al Camp Nou per dignificar el club, un equip que ha estat el millor de la història particular, i per respecte a una afició que fins ara ha entès que res no és etern.
Després, revisar totes les inèrcies per encarar les obres que necessita el projecte esportiu. I assimilar amb naturalitat que el Barça ha estat el millor equip del món, que ara ja no ho és, però que ho vol tornar a ser. Amb orgull, sense vergonya.
