La cultura associada a la pesca, en perill d'extinció: del mar a la cuina
Les mesures adoptades per la Unió Europea imposen condicions dràstiques per permetre la sostenibilitat econòmica del sector
Tana Collados
Especialista en alimentació i cuina dels Informatius de TV3 i coautora dels reportatges "Som el que llencem", "Cada vegada més vegans" i "Taules parades"
@tanacolladosTot just ens acabem de familiaritzar amb la campanya per promoure el consum de peix de proximitat engegada per la Generalitat quan ens assabentem que el peix de les nostres costes aviat es podrà pescar menys, bastant menys.
És en virtut de l'acord polític dels ministres de pesca del Consell Europeu que fixa les captures permeses pel 2025.
Les limitacions aprovades afecten les barques d'arrossegament, que són les responsables de més captures. També les de més impacte en el medi. Són les que pesquen, per exemple, la gamba vermella que viu als fons marins.
Per a aquestes embarcacions s'havia proposat tornar-los a reduir els dies de pesca i només permetre'ls pescar 27 dies l'any, cosa que econòmicament és del tot insostenible.
Finalment, dependrà de com apliquin les mesures compensatòries que podran fer-se a la mar més o menys dies, fins i tot mantenir un aproximat 90% dels 130 dies anuals que tenien fins ara.
Mesures que passen, per exemple, per instal·lar portes voladores en lloc de les portes que subjecten les xarxes, les que literalment "s'arrosseguen" pel fons marí. O per fer més amples els forats de les xarxes, a fi que les captures siguin més selectives.
I tot això té un cost. I és alt. Els afectats acabaran l'any sense saber com es farà una adaptació de la qual depèn la subsistència. Les paraules de l'armadora barcelonina Cristina Caparrós ho expressen ben bé: "És necessari un pla de gestió que garanteixi la continuïtat del sector."
"Abans s'acabaran els pescadors que el peix"
Ja fa una colla d'anys que ens va fer aquest pronòstic un destacat investigador marí que estudiava les poblacions de peixos a la nostra costa. Ja llavors els pescadors es queixaven que cada cop hi havia menys peix.
Hi havia poca autocrítica, però, malgrat això, el científic albirava que en un futur als pescadors no els sortirien els números per fer-se a la mar.
Era durant un reportatge del programa "30 minuts" sobre la pesca al Mediterrani.
En un altre reportatge molt més recent, la ferida ja sagnava:
Ara bé, tota la reconversió que es demana sempre en virtut d'estudis científics no és gratis. Ni unànime. El conseller responsable de la pesca a la Generalitat, Òscar Ordeig, apel·lava als informes de l'Icatmar. Segons el conseller, el que diu aquest organisme assessor no concorda amb les avaluacions de la Unió Europea.
Un dels grans reptes del 2025, potser el primer, serà acordar com es mesuren els estocs. Com estan les poblacions marines de les espècies més consumides en un mar que, això sí, tothom sap que l'escalfament global l'està deixant en el pitjor moment.
No dèiem que el consum de proximitat és de "primer de sostenibilitat"? El món de l'alimentació està ple de contradiccions. I les lleis, de vegades, les augmenten.
El sector català de la pesca, en xifres alarmants
Segons xifres del Departament d'Agricultura, Ramaderia, Pesca i Alimentació (DARPA), Catalunya ha perdut la meitat de les captures de la pesca marítima en 10 anys: s'ha passat de les 32.016 tones del 2013 a les 16.560 tones del 2023.
I de barques en queden la meitat que fa 10 anys. Comptant totes les arts de pesca (arts menors, d'arrossegament, d'encerclament i palangre) s'ha passat de les 1.358 embarcacions que hi havia el 2003 a les 597 que s'han comptat el setembre del 2024.
El que es veu al cap del camí és la tendència a la concentració de les empreses, com en molts altres sectors de l'economia. El peix gran es menjarà el petit. I pujaran els preus del més preuat, el més fresc, per raons òbvies de distància. Però de peix n'hi ha i en trobarem sempre.
D'on ve el peix que mengem?
Us convido a fer un passeig per qualsevol mercat i fixar-vos en el peix que llueix als taulells de les peixateries. De peix de llotja en veureu poc.
Si esteu avesats amb les espècies, de seguida identificareu el peix ideal per al fumet, aquell amb més espines i menys valor comercial, els seitons, les sardines, els verats, aquestes espècies que són les grans representants del nostre peix blau, els llenguados, el lluç de palangre, la gamba blanca i vermella, raps, meros... Els exemplars més grossos, cada cop més escassos, sovint es venen directament als restaurants.
Si la peixateria en qüestió compleix la llei, tindrà les etiquetes que informen que el peix és de llotja i dirà de quina, o potser us indiquen, amb aquells rètols que es claven al gel, que és "de costa", sense especificar l'origen. La resta del taulell el poblaran espècies del Cantàbric, del Nord, com en diuen comercialment. O d'altres ports de la Península, o d'Europa, o d'Àfrica, o d'Àsia... o de qualsevol lloc del món.
Perquè aquest és el drama. Menys d'una quarta part del peix fresc que es consumeix a Catalunya ve de la nostra flota pesquera. A Mercabarna, on arriba el peix de llotja que no s'ha venut directament en subhasta, aquesta xifra disminueix.
Durant els dos dies de vaga dels pescadors espanyols mentre es negociava a Brussel·les el nou acord de pesca, vam poder fer una aproximació al que podria passar si es deixa de comercialitzar el peix de la nostra costa. Vam visitar mercats i restaurants que es proveeixen de peix de la costa. I pinten bastos.
De la pesca de proximitat en depèn tot un sector que comença amb els pescadors, amb les indústries de qui depenen per poder dur a terme l'activitat i segueix amb la distribució i la venda en tots els estadis. Al cap del camí, els restaurants que donen sentit a barris i pobles sencers. Parlem d'un bocí important de l'economia i, tant o més, de la nostra cultura.
La dieta mediterrània, aquell mite
Verdures i fruites, cereals, llegums, fruits secs, làctics, ous, peix i poca carn. Tot de proximitat i molt poc processat. El regne de la trilogia mediterrània del blat, l'oli d'oliva i el vi.
A finals dels anys cinquanta, els científics americans van fer una primera aproximació a l'alimentació que se seguia a Grècia com una de les més saludables del planeta. El vi era considerat un aliment, es menjava el que donava l'estació, i, si de cas, es feien conserves o salaons amb els excedents.
La que es va estudiar era una societat pobra. Res a veure amb la nostra: actual, rica i globalitzada, per més que seguim a la riba del Mediterrani. Prou que ens ho recorden els especialistes i els responsables de la salut.
Però ens queda la cultura. Per ara. Fins i tot un receptari estretament lligat al que dona el paisatge en cada moment de l'any corre perill de perdre's.
Novament, el repte és com trobar l'equilibri entre la sostenibilitat del nostre mar i la sostenibilitat d'un sector del qual depenen tantes coses. I allà on ara hi ha activitat pesquera, potser hi haurà d'haver els museus que la posin en valor, els "museus de la tradició pesquera perduda".
I això a les portes que Catalunya llueixi --i esperem que aprofiti-- el distintiu de Regió Mundial de la Gastronomia. La cultura de la pesca també va ser un dels atributs per aconseguir-ho.
- ARXIVAT A:
- GastronomiaPesca
