La CUP entra al Parlament de Catalunya amb 3 diputats
La Candidatura d'Unitat Popular (CUP) ha aconseguit entrar a la cambra catalana per primera vegada amb 3 diputats, després de 25 anys d'activitat municipal.
RedaccióActualitzat
La CUP, que va néixer al voltant de l'any 1987 derivada de l'Assemblea Municipal de l'Esquerra Independentista (AMEI), si bé el seu creixement més notable ha tingut lloc els últims anys, ha superat a la circumscripció de Barcelona la barrera del 3% de percentatge mínim per aconseguir diputats, de manera que en aquesta legislatura estarà al Parlament, tal com marca l'escrutini, amb 3 diputats.
La decisió de la Candidatura d'Unitat Popular de presentar-se a les eleccions autonòmiques va engegar un procés d'aglutinament de nombroses forces d'esquerra que culmina aquesta nit, amb una eufòrica victòria. Es tracta de la consecució del seu primer repte.
Tot i ser la primera vegada que es presenta a unes eleccions catalanes, la CUP comptava ja amb més d'un centenar de regidors als ajuntaments, obtinguts en les eleccions municipals del 2011, així com quatre alcaldies i diversos consellers comarcals.
La seva pretensió, ara, segons els seus representants concentrats al casal independentista de Sants, serà pressionar al Parlament perquè s'aturin les retallades, els desnonaments, per aconseguir una banca nacionalitzada i tal com va prometre el cap de llista per Barcelona i candidat, David Fernàndez, ser el "cavall de Troia" de les classes populars i "plantar cara" als que retallen en nom del país.
Fernàndez no es va cansar de carregar contra els dirigents polítics durant gairebé totes les seves intervencions de campanya, titllant-los de corruptes i assegurant que hi havia una "alternativa" real. "Els farem la vida impossible fins que ells deixin de fer-nos-la a nosaltres", advertia fa només alguns dies.
El poc temps de què ha disposat per preparar la campanya electoral, perquè la CUP va prendre la decisió de presentar-se quan ja estaven convocades les eleccions anticipades, l'ha obligat a incrementar els seus esforços organitzatius, i a superar ràpidament la controvèrsia interna entre partidaris i detractors de fer el salt al Parlament. Això no li ha impedit, no obstant, assegurar un espai propi dins de l'independentisme institucional català, un cop desapareguda Solidaritat (SI) de l'arc parlamentari i amb un Reagrupament (Rcat) "tocat" pel seu suport a Artur Mas.
La CUP ha sabut engrescar els ciutadans amb un missatge clarament llançat contra els poders financers del capitalisme, el dret a l'autodeterminació dels Països Catalans o polítiques energètiques antinuclears. També ha connectat amb la base social a través del seu activisme municipal contra els desnonaments i amb diverses propostes concretes per afavorir les classes populars.
Si bé tant la CUP com ERC es defineixen com organitzacions independentistes i d'esquerres, els seus posicionaments polítics i estratègics han estat fins ara més divergents que coincidents, i és un fet que la primera ha crescut sobretot als llocs on el partit majoritari, que és Esquerra, ha retrocedit.
Mentre que ERC ha apostat fins fa poc temps per l'estratègia de l'"independentisme gradual" i preveia etapes o estacions intermèdies -en què el seu exlíder Josep-Lluís Carod-Rovira anomenava "pluja fina"-, la CUP sempre ha estat partidària d'avançar cap a la independència per la via directa.
La decisió de la Candidatura d'Unitat Popular de presentar-se a les eleccions autonòmiques va engegar un procés d'aglutinament de nombroses forces d'esquerra que culmina aquesta nit, amb una eufòrica victòria. Es tracta de la consecució del seu primer repte.
Tot i ser la primera vegada que es presenta a unes eleccions catalanes, la CUP comptava ja amb més d'un centenar de regidors als ajuntaments, obtinguts en les eleccions municipals del 2011, així com quatre alcaldies i diversos consellers comarcals.
La seva pretensió, ara, segons els seus representants concentrats al casal independentista de Sants, serà pressionar al Parlament perquè s'aturin les retallades, els desnonaments, per aconseguir una banca nacionalitzada i tal com va prometre el cap de llista per Barcelona i candidat, David Fernàndez, ser el "cavall de Troia" de les classes populars i "plantar cara" als que retallen en nom del país.
Fernàndez no es va cansar de carregar contra els dirigents polítics durant gairebé totes les seves intervencions de campanya, titllant-los de corruptes i assegurant que hi havia una "alternativa" real. "Els farem la vida impossible fins que ells deixin de fer-nos-la a nosaltres", advertia fa només alguns dies.
El poc temps de què ha disposat per preparar la campanya electoral, perquè la CUP va prendre la decisió de presentar-se quan ja estaven convocades les eleccions anticipades, l'ha obligat a incrementar els seus esforços organitzatius, i a superar ràpidament la controvèrsia interna entre partidaris i detractors de fer el salt al Parlament. Això no li ha impedit, no obstant, assegurar un espai propi dins de l'independentisme institucional català, un cop desapareguda Solidaritat (SI) de l'arc parlamentari i amb un Reagrupament (Rcat) "tocat" pel seu suport a Artur Mas.
La CUP ha sabut engrescar els ciutadans amb un missatge clarament llançat contra els poders financers del capitalisme, el dret a l'autodeterminació dels Països Catalans o polítiques energètiques antinuclears. També ha connectat amb la base social a través del seu activisme municipal contra els desnonaments i amb diverses propostes concretes per afavorir les classes populars.
Si bé tant la CUP com ERC es defineixen com organitzacions independentistes i d'esquerres, els seus posicionaments polítics i estratègics han estat fins ara més divergents que coincidents, i és un fet que la primera ha crescut sobretot als llocs on el partit majoritari, que és Esquerra, ha retrocedit.
Mentre que ERC ha apostat fins fa poc temps per l'estratègia de l'"independentisme gradual" i preveia etapes o estacions intermèdies -en què el seu exlíder Josep-Lluís Carod-Rovira anomenava "pluja fina"-, la CUP sempre ha estat partidària d'avançar cap a la independència per la via directa.
