La diplomàcia dels pandes i una trucada entre Washington i Pequín

Els corresponsals a Washington, Lídia Heredia, i Pequín, Francesc Canals, analitzen les relacions entre els Estats Units i la Xina i si la diplomàcia del panda està arribant a la fi
 

Lídia Heredia, corresponsal als Estats Units

"També té la seva gràcia --vols dir que és casualitat?-- que la marxa dels tres pandes del zoo de Washington DC cap a la Xina perquè s'acaba el contracte de cessió, coincideixi amb l'esperada reunió entre Joe Biden i Xi Jinping als Estats Units. Ara mateix truco a en Francesc Canals."

Aquesta és la llavor d'una conversa que enfila la diplomàcia del panda amb l'agenda de dues superpotències que es vigilen de reüll i que caminen per un filferro per evitar la confrontació sense deixar de competir pel domini del món. La setmana que ve els seus dos líders es reuniran en el marc de la cimera econòmica Àsia-Pacífic, APEC, a San Francisco.

Francesc, aquí han acomiadat la parella Mei Xiang-Tian Tian i Xio Qi Ji, el seu fill, que té tres anys i mig, entre llàgrimes. El contracte de préstec amb el govern xinès diu que, quan els cadells fan 4 anys, han de tornar a la Xina, cosa que ha passat amb els seus tres anteriors fills. Però ara s'acaba el contracte també pels pares, després de 23 anys al zoo de DC.

Hores de televisió, seguiment de la caravana de camions amb drons, reporters fent els directes amb orelles de panda, nens plorant a les portes del zoo... A mi em va recordar el nostre comiat de l'orca Ulisses del Zoo de Barcelona, però amb connotacions geopolítiques! A la Xina com els han rebut? On aniran, ara?
 

Francesc Canals, corresponsal a la Xina

Doncs, Lídia, l'avió que els traslladava des de Washington va fer una escala a Alaska i després els va dur directament a Chengdu, al sud-oest de la Xina, la capital de la província de Sichuan, que és on hi ha la reserva natural i el centre de recuperació dels ossos panda.

Aquí és on s'ha fet possible que no s'extingeixin aquests animals adorables que són víctimes de la seva pròpia mandra. Els costa molt reproduir-se i al centre de recuperació de Chengdu s'apliquen tota mena de tècniques per incentivar-los.

Són un gran tresor per al país i han estat rebuts com a herois que tornen a casa. Aquesta és la tendència principal dels comentaris a les xarxes socials, que, de tota manera, estan filtrats pel govern xinès, cosa que vol dir que seria difícil que aflorés una crítica massiva a l'enviament a la repatriació dels simpàtics ambaixadors devoradors de bambú.

Encara més després de la campanya nacionalista a les xarxes pel cas dels pandes del zoo de Memphis. La malaltia de la pell que tenia un d'ells es va vendre aquí a les xarxes socials pels perfils més nacionalistes com que era víctima de maltractaments, i el clam popular va ser que tornessin els pandes dels Estats Units, malgrat que els veterinaris xinesos que el seguien van certificar que senzillament estava malalt i que el zoo de Memphis havia actuat correctament.

Òbviament, campanya anti-nord-americana en un moment difícil de les relacions. Amb tot això, Lídia, no sé si aquesta mena d'estira-i-arronsa fa pensar a Washington que la diplomàcia dels pandes està començant a ser una cosa del passat.

Lídia Heredia

Francesc,  jo et diria que aquí es debaten entre la racionalitat de pensar que el contracte s'acaba i punt, no cal buscar tres peus al gat, però també que els xinesos el podrien haver renovat i no ho han fet, i és en aquest punt on alguns hi llegeixen missatges polítics.

De fet, aquest és un contracte que ja s'havia prorrogat 3 vegades, i es considera que els exemplars ja són massa vells per tornar a criar i que cal que tornin a la Xina per morir allà.

Tot això va començar l'any 1972, durant la històrica visita que el president Nixon va fer a Pequín per veure's amb Mao Tse-tung. Les cròniques aquí expliquen que la seva dona, Pat Nixon, sopava al costat del primer ministre d'aleshores, Zhou Enlai, i li va comentar que els pandes li semblaven adorables. Ell va respondre que n'hi enviaria dos exemplars, i mesos després arribaven a DC Ling-Ling i Hsing Hsing, que mai van aconseguir tenir descendència però que es van convertir en les estrelles del zoo. Van morir malalts al cap de 20 anys, i aleshores van arribar, ja en format de préstec --un milió de dòlars anuals!--, els dos que ara marxen.

Els primers van arribar en un moment de desgel de les relacions entre els Estats Units i la Xina, i els últims marxen en un moment de màxima tensió entre els dos països, ja saps que aquí s'ha declarat oficialment que la Xina és l'amenaça més important per al país a llarg termini...

Francesc Canals

Lídia, a llarg termini... i ja per sempre més, perquè per la mateixa evolució, desenvolupament, d'aquesta economia és inevitable. Com els agrada dir als nacionalistes del règim aquí: "Els Estats Units s'han de fer a la idea que irremissiblement l'economia xinesa més d'hora o més tard superarà la nord-americana, que la Xina serà més poderosa que els Estats Units, però no passa res, l'endemà continuarà sortint el sol..."

La clau està en el fet que en aquest procés els Estats Units estan mirant de retardar aquesta pèrdua d'hegemonia i al mateix temps mirant de forçar la Xina a jugar amb les mateixes regles que la resta del planeta. Perquè la Xina diu una cosa i en fa una altra en termes econòmics. Promet obertura però les empreses estrangeres denuncien traves.

La Xina ja no és la mateixa que la d'aquells anys que van arribar als Estats Units els primers ossos panda. Aleshores era pobra i els Estats Units immensament rics. Ara, el desenvolupament de la Xina, que s'ha fet gràcies a la transferència forçada de tecnologia per part de les empreses estrangeres que volien ser al lucratiu mercat xinès --els famosos 1.400 milions--, aquesta transformació ha assolit un nivell que desafia el domini de les grans corporacions internacionals.

I a la cimera entre Biden i Xi hi haurà en lloc destacat, segur, les barreres no aranzelàries amb què topen aquestes grans i no tan grans empreses estrangeres dins del mercat xinès, que no poden competir en igualtat de condicions amb les locals.

Això a dins. A fora, en l'escena internacional, a la diplomàcia dels pandes, que la Xina encara practica amb els països amics, s'hi ha afegit l'anomenada Nova Ruta de la Seda, un pla d'inversions en infraestructures a països en desenvolupament --l'anomenat Sud Global--, un tipus d'economies, a més, sovint abandonades o maltractades pels Estats Units i les institucions que els són afins, com l'FMI o el Banc Mundial.

Els Estats Units han d'estar forçosament preocupats per aquesta "diplomàcia del talonari" que fa créixer molt clarament la influència de la Xina en l'escena internacional, que és molt més efectiva que l'enviament d'una parella de pandes.

Més enllà de l'economia, la Xina també es ven com un sistema que és autoritari però que funciona, com ho demostra l'èxit del desenvolupament xinès de les tres últimes dècades. Això, en països emergents on no sempre els drets i els deures d'una societat democràtica són una prioritat, és un model que enganxa: menys llibertats però més seguretat pública al carrer, menys "caos" polític i més poder incontestat per a les elits dirigents.

Davant d'aquests reptes, a veure quin planejament farà Biden en aquesta cimera, Lídia.

Lídia Heredia

Francesc, Biden es veurà amb Xi amb molta feina prèvia feta. Fa mesos que oficials d'alt nivell nord-americans visiten la Xina, començant pel secretari d'Estat, Antony Blinken, que va cancel·lar una visita prevista després de la crisi dels globus presumptament espies sobrevolant l'espai aeri nord-americà. També els oficials xinesos passen per Washington: dos dies seguits s'han vist la secretària del Tresor, Janet Yellen, i el viceprimer ministre, He Lifeng, com a prèvia de la trobada dels dos líders.

Per tant, aquí es respira un ambient de voler temperar les relacions i imposar el relat de: competència sí, conflicte no. De fet, només el fet que es trobin cara a cara ja es considera un èxit, perquè segons expliquen els oficials nord-americans, es tracta que les dues potències gestionin de manera responsable la seva rivalitat.

Ara bé, l'agenda és punxeguda i la punxa més grossa és la que va deixar l'exspeaker de la Cambra de Representants, Nancy Pelosi, l'agost del 2022, quan va visitar Taiwan sense el vistiplau de la Casa Blanca.

Des d'aleshores, per exemple, estan suspeses les vies de comunicació militars, pensades per evitar malentesos que puguin escalar conflictes, i un dels objectius de la reunió seria recuperar-les i mantenir la conversa sobre Taiwan en els termes "si tu no t'apropes a l'illa jo continuaré sense reconèixer-ne la independència", una mica com l'acudit del dentista i l'"oi que no ens farem mal?".

Les traves a les empreses nord-americanes per invertir a la Xina i la determinació de no dependre del gegant asiàtic per abastir les cadenes de subministrament sense que això vulgui dir desconnectar del tot les dues economies també formarà part dels equilibris de la reunió.

També el control del flux de productes químics per fabricar fentanil, la droga que està provocant una epidèmia sense precedents als Estats Units, que entren al país procedents de la Xina.

I per descomptat, Biden li demanarà implicació, i suport, en els dos conflictes en marxa, a Ucraïna i a Israel i Palestina. I segurament que lligui curt l'Iran...

Per cert, Francesc, tornant als pandes, ara només en queda una parella i els seus cadells bessons al zoo d'Atlanta. Aquests sí que són els últims-últims, i han de tornar cap a la Xina l'any que ve. Si es tracta de donar senyals que una nova diplomàcia és possible, vols dir que no acabaran incloent aquest tema dels pandes a l'agenda de la reunió entre Biden i Xi a San Francisco?

Francesc Canals

Doncs d'això, Lídia: des de la Xina no hi ha indicis, aquí no hi ha debats a la televisió, a la ràdio o als diaris entre analistes, sobre què reportarà la trobada.

I com que no hi ha aquests escenaris on debatre en públic, tot moviment del líder és altament simbòlic. Per exemple, Xi Jinping no va anar a l'últim G20, que era a Nova Delhi, perquè les relacions amb l'Índia són tenses, perquè els afers interns no permetien un viatge i perquè el G20 no és un espai de lluïment per al president, amb molts líders occidentals discutint-li la seva posició respecte de la invasió russa d'Ucraïna.

Xi se sent més còmode en una cimera dels BRICS, on la força de l'economia xinesa no té rival. I aquest APEC, doncs és un APEC, el Pacífic, que és el mar on la Xina vol establir la seva hegemonia enfront de la que ara mateix encara conserven els Estats Units.

Tampoc quedaria bé no anar a una cimera que se celebra en territori dels Estats Units, podria ser llegit en clau de debilitat de la gran superpotència emergent enfront de la vella i decadent democràcia nord-americana... Per tant, malgrat les diferències, precisament aprofitar aquestes diferències és una oportunitat de marcar perfil davant de països tercers. I els pandes, doncs dependrà de com evolucioni la cimera i les relacions bilaterals després d'aquest APEC.
 

Lídia Heredia

Francesc, la reunió és el dia 15 de novembre, i esperem que no hi hagi contratemps, perquè, per variar, Joe Biden té incendis a fora i a dins de casa: el 17 és la data límit per evitar un tancament de l'administració federal, el que aquí en diuen "shutdown", i no seria la primera vegada que ha de tornar a cuitacorrents d'una cimera internacional per apagar els focs domèstics.

Una mica de diplomàcia del panda entre demòcrates i republicans també faria falta.

Bona nit, Francesc.

Bon dia, Lídia.