"La falta de munició ens mata": la situació crítica dels artillers ucraïnesos al front

Quan encara és de nit, l'Avi condueix a tota velocitat un humvee de la primera guerra del Golf (1990) que els Estats Units van donar a Ucraïna fa anys. D'anar pels deserts de l'Iraq ha acabat circulant pels boscos de Kremina, un dels fronts de la guerra que es lliura des de fa dos anys a l'Europa oriental.

Quan el humvee va arribar al Vell Continent, no tenia ni portes ni sostre, estava dissenyat per a un país molt calorós, i els ucraïnesos el van tunejar amb portes de xapa que s'obren amb un senzill baldó de ferreteria i li van posar un sostre de lona gruixuda per mitigar una mica les temperatures gèlides de l'hivern d'aquí.

Aquesta matinada estem a cinc graus sota zero i i si l'Avi, de 63 anys, va tan ràpid per aquests camins de terra i plens de sots és perquè sap massa bé els perills que corre.

Fa dos dies, un obús va caure a tocar del seu estimat vehicle mentre, carregat de material, feia d'enllaç entre dues posicions. No li va passar res i reconeix, sense immutar-se, que ha rebut molts atacs des de les línies russes. El més arriscat és quan circula per espais oberts i no entre els boscos i, per tant, és un blanc més fàcil de detectar per les forces enemigues.

Un soterrani amagat enmig d'un bosc de pins

Quan tot just es fa de dia, el humvee arriba al seu destí: una de tantes unitats d'artilleria escampades per centenars de quilòmetres de front. Aquesta està situada sobre un turó frondós i enmig d'unes ruïnes de cases bombardejades que l'oficial de premsa d'una brigada de la guàrdia presidencial que ens acompanya ens demana que no localitzem públicament.

Tampoc podem escriure els noms dels soldats, ni gravar les seves cares sense estar tapades i haurem de pixelar qualsevol imatge que permeti identificar el lloc exacte on som. Els russos, diu, tenen molts oficials rastrejant els mitjans de comunicació i les xarxes socials per mirar de descobrir les posicions exactes on es troben els ucraïnesos.

Els habitants d'aquesta posició són cinc soldats amagats en un petit soterrani d'una antiga construcció. Fosc i ple de fum de tabac, no fa més de 8 metres quadrats però ja es considera un luxe comparat amb altres posicions encara més precàries i petites.

Aquí tenen unes lliteres de fusta amb matalassos, una petita estufa, electricitat proveïda per un generador i una antena Starlink camuflada que els dona internet i els permet comunicar-se amb les altres unitats i amb el món exterior.

Fan torns de cinc dies servint aquí i un descansant a una ciutat propera de la rereguàrdia. Cinc dies sense menjar res cuinat al moment, només amb un fogonet de gas per escalfar aigua i, si cal, el ranxo que els arriba plastificat. Cinc dies sense dutxar-se i havent de fer les necessitats pel bosc de l'entorn amb la vista sempre posada al cel, no fos cas que hi hagi un dron de l'altre bàndol.

La rutina de l'artilleria, tan monòtona com perillosa

Les línies enemigues estan a molts pocs quilòmetres (tampoc ens permeten dir la distancia exacta) i la feina d'aquesta posició, que porta mesos al mateix lloc, consisteix a castigar-les per impedir que avancin i al mateix temps ajudar les unitats d'infanteria ucraïneses de primeríssima línia que les intenten assaltar.

Els soldats es passen les hores esperant les desenes de drons que en aquest front espien els russos a l'altra banda de la vall. La seva feina és localitzar un objectiu i comunicar les coordenades als artillers perquè, amb el seu canó, puguin atacar.

Pot ser un tanc o un grup de soldats russos que es mou, una nova posició d'artilleria o infanteria que s'ha localitzat, una trinxera, un amagatall de tropes o un comboi d'habituallament; qualsevol objectiu és bo sempre que tingui, important, un mínim de pes militar. Perquè, a diferencia dels russos, aquí no poden malgastar ni un sol projectil.

La maleïda falta de munició

La impotència consumeix els cinc membres d'aquesta unitat, sobretot el seu jove comandant, en Sasha, que té 22 anys i en fa quatre que és a l'exèrcit. Des de fa mesos que han de racionar la munició de 105 mil·límetres que tenen i i calcula que disparen un 70% menys de projectils que fa un any.

"Si poguéssim, estaríem disparant cada trenta segons i en canvi ho hem de fer d'hores a hores." Per exemple, quan detecten un o dos russos sols, ens diu, no els poden atacar, s'han d'esperar que siguin tres, quatre per economitzar més cada bombardeig. I això té conseqüències, greus, per als companys d'infanteria que estan dos o tres quilòmetres més endavant.

"Tenim molts objectius a l'abast que són un perill potencial per a la infanteria, però no tenim munició per atacar-los. I per culpa d'això, la nostra gent està morint. Els ataquen i no els podem protegir, és molt frustrant."

El moment de sortir del cau

Estem a mig fer l'entrevista amb en Sasha quan arriba l'ordre de disparar a través de l'aplicació de missatgeria encriptada Signal i quatre soldats surten ràpidament del búnquer. Caminen fins al canó que tenen camuflat sota uns arbres i que és un aparell fabricat a Itàlia als anys 60 i que resulta que és una donació recent de l'exèrcit espanyol. Tan vell com efectiu, ens diuen.

En Costa és l'encarregat de seleccionar la preuada munició de 15 quilos del petit magatzem. Té 40 anys, dona i una filla a Kíiv i és un enamorat de Barcelona, on ha estat diversos cops i on, si pogués marxar del país, li agradaria anar a a viure amb la família, confessa amb un molt bon anglès.

Entrega el projectil a un company que el porta fins a la posició. Allà, dos més han afinat la punteria d'acord amb les coordenades del dron i quan estan a punt de disparar… la missió s'avorta perquè l'objectiu, els informen, s'ha mogut.

Tornen ràpid al cau, no fos cas que els temuts drons kamikazes els vegin. Els russos saben que són per aquí i cada dia cauen entre tres i deu projectils pels voltants.

Fa un mes, fins i tot van llançar un míssil que va deixar un cràter de cinc metres de diàmetre i dos de fondària. No va tocar ni el canó ni el soterrani però va tremolar tot el bosc i els soldats van tenir la sensació que tornaven a néixer.

Les hores passen lentes quan es fa vida de talp. Temps per enyorar la família, avorrir-se i explicar-nos el sentit de la seva lluita.

Les reflexions profundes d'en Costa

En Costa fa la sensació de ser un peix fora l'aigua, o un talp fora la llodriguera. Dobla quasi l'edat dels seus companys, no se'l veu tan àgil en aquest ambient i, a diferència d'ells, té estudis superiors, idiomes, sensibilitat d'escriptor i punts d'intel·lectual. Abans de vestir-se d'uniforme, havia treballat en diverses empreses, l'última del mercat d'assegurances.

Ni té ànima de guerrer ni es va pas apuntar com a voluntari a l'exèrcit, sinó que, com tants ucraïnesos recentment, li va arribar la temuda notificació a casa que l'havien cridat a files. Era a mitjans del juliol del 2023, només 15 dies després que, un cop haver-hi donat moltes voltes, la seva dona i la seva filla haguessin decidit tornar d'estar un any i mig refugiades a Dinamarca.

Tenim aquesta conversa:

-Què vas pensar quan et van cridar?

-Francament, tenia por; de fet crec que nou de cada deu reclutes tenen por. Què vols, ens envien a la guerra. De sobte, la teva vida canvia completament, però no tens opció. Per a mi, no era una opció no complir amb la meva obligació. Si ataquen el teu país, l'has de defensar. Com si tens una casa, l'has de protegir. I què és un país? Un país és la casa per a tots nosaltres.

-I si et pregunto que m'expliquis per què lluites i com ho aguantes, què em contestes?

- Estem lluitant, crec, per una causa honorable. L'única part difícil és no poder veure la meva filla, això és tot. Perquè aquesta és una guerra per la nostra supervivència com a nació. Per un futur millor per a la meva filla, pels meus valors i per la meva llengua. I això em manté despert i enfocat i em fa més digerible el que estic vivint en aquest front. Bé, tot això i també unes bones dosis d'humor negre i explícit. Fem moltes bromes que no puc explicar-te on the record i que ens ajuden a mantenir alt l'estat d'ànim; l'humor també és molt important.

-Com veus els russos que hi ha a l'altra banda de la vall, els homes a qui ataqueu i que us ataquen: amb odi, amb indiferència, amb pena?

-Personalment, no els veig com a monstres, sinó com a persones normals. Potser enganyats pel seu govern o potser creient en allò que fan. No ho sé, no em preocupa. No sento cap culpa. No sento cap plaer. Només faig una feina. Van venir aquí i reben el que reben de nosaltres. Això és tot.

Nova ordre d'atac, a veure si aquesta és la bona

Interrompem l'entrevista perquè s'ha detectat un altre objectiu. El mateix grup de soldats, que porten massa mesos sense ser substituïts, tornen a sortir. Fa un any, molts pensaven que pel segon aniversari haurien reconquistat molt territori als invasors. Avui, estan gairebé al mateix lloc en una guerra de desgast en què ja és un èxit no retrocedir.

Apunten el canó, carreguen el projectil i a veure si ara hi ha més sort. Disparen i un soroll eixordador acompanyat d'un núvol de fum blanc trenca el silenci del bosc. Però el tret ha resultat fallit. El dron informa que el projectil no ha explotat quan ha tocat l'objectiu.

Ràpidament, en carreguen un altre i de nou retruny la muntanya. Aquest sí que hi farà diana. Alguns joves com ells, però del país veí, s'acaben de sumar a la llista de mig milió de baixes de la guerra. No canviarà rés perquè saben que Rússia reemplaça expeditivament els caiguts per uns altres que no trigaran a atacar.

Quan guanyar la guerra sembla una quimera

Tornem al soterrani per acabar la conversa amb en Costa i preguntar-li com veu el curs de la guerra, ara que els russos han conquistat la ciutat d'Avdíivka i estan posant pressió en tots els fronts i són molt superiors en volum de foc i d'homes.

"Portem dos anys iguals. Els nostres aliats sempre ens han donat prou armes per no perdre la guerra, però no suficients per guanyar-la. El principal problema és la falta d'armes i munició. Nosaltres no tenim prou capacitat de producció i els europeus tampoc."

"Amb això no vull dir que no estiguem molt agraïts del que ens heu donat, però no n'hi ha prou. Depenem, per tant, dels Estats Units, però els republicans malauradament no estan per la feina. Però què hi podem fer? Només ens queda seguir lluitant.

"Existim com a país europeu, i això ja és una victòria"

Les perspectives són pessimistes, li comento. La clau de qualsevol exèrcit en guerra és tenir prou armes i prou homes. Aquí els falten clarament les dues coses i em pregunto quant de temps vosaltres i la resta d'unitats podreu aguantar les posicions actuals.

"No ho sé", em contesta amb resignació en Costa. "Però també t'ho pots mirar d'una altra manera. Acabi com acabi, ja hem guanyat perquè Ucraïna existeix com un estat independent sobirà, un estat europeu. Sí, hem perdut alguns territoris, però la bandera ucraïnesa oneja a Kíiv", afegeix.

"Fins a cert punt", continua en Costa, "ja hem guanyat perquè en contra del que volia Putin encara existim i seguirem fent-ho. Gracias a Dios, ens diu en castellà."

I abans d'acomiadar-nos per tornar a agafar el humvee de tornada, li faig una última pregunta. "Has extret alguna lliçó de la teva experiència a la guerra?"

"Mira --conclou--, he llegit molts libres sobre guerres, de ficció i de no-ficció, i he vist moltes pel·lícules. Veig molts joves de 20 anys voluntaris per anar a l'exèrcit i amb moltes aspiracions, ganes i pensant que mataran molts russos i sobreviuran. Però jo ja no sé què creure. Des del principi, penso que en la guerra no hi ha res de nou, la guerra és brutícia, sang, mort i por. No se'n pot extreure cap lliçó."