La Fiscalia demana elevar la pena a Alves: la compensació econòmica no ha de ser atenuant

La Fiscalia de Barcelona ha decidit presentar recurs contra la sentència que va condemnar el futbolista brasiler Dani Alves a quatre anys i mig de presó per agressió sexual a una jove en una discoteca de la capital catalana.

El ministeri públic encara no ha presentat l'escrit, però sol·licitarà que la indemnització de 150.000 euros a la víctima no sigui considerada un atenuant i, per tant, s'elevi la pena al futbolista. Consideren que el pagament d'aquesta quantitat pot ser discriminatori perquè dona un avantatge al processat per la seva capacitat econòmica.

Pendents dels recursos de totes les parts

Ja durant el judici, tant la Fiscalia com l'acusació particular es van oposar que s'apliqués aquest atenuant de reparació. Consideraven que és una quantitat que la jutgessa instructora va fixar com a fiança a Alves quan el va processar --sota l'advertència d'embargament--. Tot i que posteriorment la defensa ha demanat diverses vegades que s'entregui a la víctima, aquesta no l'ha acceptada.

També l'acusació particular exercida per la víctima té previst recórrer la condemna. Igualment, ho farà la defensa, que tornarà a insistir a demanar l'absolució del futbolista, que manté que va mantenir relacions sexuals consentides amb la denunciant.

L'Audiència de Barcelona, que va valorar el pagament com un atenuant per reparació del dany en l'escrit de sentència, fa pocs dies va dictar un aclariment, cosa que ha posat a zero l'inici del termini per presentar recursos per totes les parts.

La manca de consentiment, clau en la sentència   

A més dels quatre anys i mig de presó, el tribunal li va imposar cinc anys de llibertat vigilada i també la prohibició d'acostar-se i comunicar-se amb la víctima durant nou anys i mig.

La sentència va arribar només 15 dies després que acabés el judici. El tribunal va considerar acreditat que la víctima no va consentir i que ell la va violar basant-se en elements de prova que confirmen el testimoni de la denunciant.

Com en la majoria de delictes de violència sexual, els fets van passar en un entorn privat, sense testimonis que ho veiessin, de manera que el relat de la víctima, corroborat per diverses proves, va ser essencial per provar la violació.

La llei del només sí és sí va posar el consentiment al centre dels casos d'agressió sexual i va establir un nou marc mental en l'àmbit judicial, però també en el social, deixant clar que només si n'hi ha no es tracta d'una agressió sexual.

Amb tot, no s'havia fet pública mai una sentència tan clara i contundent en aquest sentit, de manera que resulta exemplificadora.