La Generalitat Valenciana subhastarà una medalla nazi i dues de franquistes d'una herència

Quan els representants de Patrimoni de la Generalitat Valenciana van arribar al banc, no sabien què hi trobarien. Els havien avisat que allí hi havia una caixa de seguretat que els pertanyia. En obrir-la, van trobar un cofre de cuir marró, no gaire gros. A dins van descobrir una medalla nazi, dues del règim franquista i una vintena de monedes d'or de l'imperi austrohongarès datades del 1915.

La sorpresa va ser grossa. Mai havien rebut una herència així.

Gertrudis Sommer Fischer havia mort a Dénia, sense descendència, el 2004. Alemanya de naixement, els seus béns, una herència força quantiosa entre comptes corrents i immobles, havia passat els tràmits administratius i legals pertinents i, en no trobar qui la reclamara, ara era de la Generalitat.

El fet era poc habitual, però el més curiós, i allò que el feia un cas únic, com a mínim al País Valencià, era el contingut d'aquest cofre. Aquella herència deixava al descobert un buit legal i un maldecap per a la Generalitat Valenciana.

El contingut de l'herència

La Generalitat Valenciana té més de 200 expedients oberts d'herències abintestades, és a dir, herències que van a parar a mans públiques perquè no hi ha hereus. Però entre tants expedients mai s'havien trobat un cas com aquest, pel volum del cabal hereditari (propietats, comptes corrents, accions bancàries) i per l'embolic legal que se'n desprenia.

"L'element de les medalles no només és excepcional, sinó que no s'havien trobat mai objectes amb tant valor que s'hagueren de subhastar", explica Isa Castelló, secretària de Patrimoni.

El conjunt està format per una medalla nazi de l'Orde de l'Àguila i dues medalles franquistes al mèrit civil i està valorat en 3.000 euros. Les monedes d'or de l'imperi austrohongarès del 1915 tenen un valor de 1.500 euros cadascuna. La suma de tot plegat és de 50.000 euros i este mes de juny eixirà a subhasta. I ací està el problema.

Obligada per llei a vendre medalles nazi

Segons la llei, la Generalitat Valenciana està obligada a subhastar i fer líquides les herències abintestades. Dels diners recaptats, dos terços es destinen a finalitats socials, i el terç restant, a mecenatge cultural.

Però posar a la venda simbologia nazi xoca contra un govern, el del Botànic, pioner a sancionar l'apologia del feixisme. Per això des del Departament de Patrimoni han intentat buscar-hi una alternativa sense èxit.

"Hem estudiat les possibilitats, per no fer líquides les medalles, que ens donava la normativa i no n'hem trobat --explica Castelló--. Per això nosaltres amb diligència el que hem de fer és subhastar-les, treure'n el màxim rendiment possible i poder donar a eixa quantitat econòmica el destí que diu la llei."

Segons la normativa, aquells béns que tenen un alt valor cultural i històric poden no ser subhastats. Però Patrimoni tampoc considera que estes medalles siguen valedores d'este alt valor. No tenen cap tipus d'interès ni a conservar-les ni a exhibir-les i només els donen valor econòmic.

"No volem donar-los més valor --diu Castelló--, només les volem fer líquides i trobar el major aprofitament econòmic possible."

Fins al 13 de juny es poden presentar ofertes en un procés a sobre tancat. De moment, però, ningú s'ha interessat a examinar el lot.

El buit legal en la venda de simbologia feixista

La doctora en Ciència Política i especialista en ultradreta Ana López, no veu l'avantatge econòmic sinó el greuge a la memòria democràtica que comporta esta subhasta. Però el fet és que no hi ha cap text normatiu espanyol o europeu que prohibisca la venda d'estos objectes.

"No és ni ètic ni estètic --afirma Ana López-- però és legal. A Espanya i fins i tot a Israel es pot vendre simbologia nazi."

I el problema és no saber a mans de qui anirà a parar.

"El problema en aquest cas és que no sabem la motivació del comprador --assevera Ana López-- i que indirectament una institució pública amb una llei de convivència democràtica que castiga l'apologia de l'odi contribuisca a este filonazisme és preocupant."

Segons detalla, el modus operandi d'aquests grupuscles és participar en estes subhastes a través de tercers, mitjançant fundacions o associacions que adquireixen els productes i després els traspassen.

El buit legal, explica Ana López, fa que plataformes com Wallapop o eBay hagen pogut vendre, fins i tot, objectes de víctimes de l'Holocaust i que hagen hagut de demanar disculpes per fer-ho.

"En l'operació Panzer --recorda la doctora López-- es van requisar armes i objectes de les SS, i pel que van ser condemnats els acusats va ser per la tinença d'armes i no pels objectes nazis."

També aporta una possible solució a este cas: un conveni entre les conselleries d'Hisenda i Memòria Democràtica "segons el qual tots aquells símbols o relíquies que puguen contribuir a fer apologia de qualsevol odi, inclòs el d'ETA, puguen ser objecte de tracte preferent per part de l'administració pública per tal de fer exposicions o guardar-se dins del fons patrimonial".

La colònia nazi de Dénia

Si entreu a l'arxiu municipal de Dènia, a la Marina Alta, i demaneu la informació sobre els simpatitzants o afins al règim nazi que es van refugiar durant el franquisme a la ciutat, us lliuraran una carpeta, ben ordenada, de tot allò que ha anat apareixent a la premsa amb titulars com "Dénia, l'amagatall nazi".

A aquell "amagatall" va arribar Gertrudis Sommer Fischer, però n'hi va haver més. Entre els documents apareix el nom de Gerhard Bremer.

Bremer va ser oficial de les unitats militars SS (Waffen SS) i va participar en la invasió nazi de Polònia. En acabar la guerra va ser empresonat fins al 1954, quan va emigrar a Dénia, on va fundar els primers complexos turístics, els Bremers Park Bungalows.

Bremer va nàixer el 25 de juliol de 1917, data que celebrava cada any quan es va instal·lar a la seva mansió de Dénia situada a la platja de les Rotes.

De com eren les festes a casa de Bremer n'hem sabut per un músic, un jove director que a principis dels vuitanta es va fer càrrec de la banda municipal de Dénia. Josep Sendra es va posar com a objectiu democratitzar la banda, fer-la popular, per al poble, i obrir-la a les dones, les qual encara no en formaven part. Parlava i escrivia valencià, cosa que remarca perquè en aquella època això era tota una declaració d'intencions.

Un 25 de juliol de principis dels vuitanta a Sendra li van dir que hi havia audició. Era una audició molt agradable, segons li van comentar, en la qual la banda de Dénia feia anys que participava. Una vintena de músics amenitzaven una festa, els convidaven a menjar, hi havia una piscina per a nadar... En acabar, els lliuraven diners en un sobre que servien per comprar instruments per a la banda. Allò, d'entrada, sembla una mena de mecenatge innocu.

Aquella dia sis cotxes de la marca Mercedes van recollir els músics per dur-los a la mansió de Bremer.

"Em va dir --relata Josep Sendra--: 'Quan arribes allí veuràs unes portes grans, i altes, de fusta grossa. Tu no et preocupes perquè quan arribes les portes s'obriran.' I així va ser, les portes es van obrir i només vam entrar, es van tancar de seguida."

I allò que va descobrir li va regirar l'estómac de tal manera que aquella nit ja va ser molt incòmoda.

"Jo em gire i veig un senyor vestit amb una gorra de les SS, amb el vestit blau fosc, unes botes fins als genolls --continua Sendra--. I una senyora, al costat, vestida de negre amb dos dòbermans."

Darrere aquelles portes hi havia una trentena de persones, seien separades, cadascuna en una taula. Serioses. Ell, amb aquella incomoditat, es va posar a dirigir la banda, d'esquena al públic, evitant mirar. Quan va acabar el repertori, li van demanar "Tannhäuser". Va dir que no en portava la partitura i li van demanar que l'any següent no l'oblidara.

Josep Sendra no es va quedar a la festa, va marxar, va lliurar el sobre amb diners al president de la banda i li va comunicar que no estava disposat a pagar aquell peatge.

"Li vaig dir al senyor Manuel que encara no teníem cap compromís en ferm --feia pocs mesos que jo dirigia la banda--, que es podia buscar un altre director però que jo no m'atrevia a continuar si havia de passar per aquell tràngol."

Aquella va ser l'última festa de Bremer que va amenitzar la banda de Dénia. Una decisió que, explica Josep Sendra, no va ser senzilla. Els músics de la banda no l'entenien i ell podia perdre la feina. Però no va ser així, perquè durant dues dècades va seguir dirigint-la.

Bremer va morir l'octubre del 1989, va ser enterrat al cementiri municipal i aquell dia la banda de Dénia també es va negar a tocar-hi.