La gentrificació aparta el col·lectiu LGTBIQ+ del mític barri madrileny de Chueca

El barri de Chueca, al centre de Madrid, ha acollit durant dècades la comunitat LGTBIQ+ fins a convertir-se en un símbol a tot l'Estat i en un lloc on expressar qualsevol dissidència sexual o de gènere. 

Però la gentrificació no només no hi ha passat de llarg, sinó que ha aixecat un nou mur per aquesta comunitat: els preus. Viure a Chueca ja no està a l'abast de tothom. 

L'escriptora Flor M. Yustas acaba de publicar el llibre "Carlota, cariño", una novel·la intimista sobre una parella de lesbianes en la qual també parla del que ella anomena "sexili". És a dir, l'èxode de les persones LGTBIQ+ que primer va ser dels barris de la perifèria al centre de la ciutat, però que ara és a la inversa. 

"Vivia a Lavapiés i tenia la sensació que ja no hi quedava ningú. Però ha estat arribar a Carabanchel i veure que tothom és aquí", explica Yustas, que per escriure la novel·la s'ha inspirat en la seva pròpia experiència.

Quan era adolescent, Yustas somiava viure a Chueca perquè era el lloc on es podia sentir segura. Finalment, va acabar vivint a Lavapiés, també al centre, i ara s'ha mogut a Carabanchel.

A mitjans d'abril, l'editorial especialitzada en literatura LGTBIQ+ Egales, ubicada a Chueca i pionera en contingut LGTBIQ+, va publicar aquesta primera novel·la de Yustas. A més de posar el problema de la gentrificació sobre la taula, l'autora també busca escapar dels tòpics d'aquesta literatura.

"De les persones que estem en col·lectius més exclosos s'espera que sempre expliquem la història de drama d'on venim, jo vull explicar altres històries amb aquest context de fons", explica. 

Autopista M-30

De mica en mica, la gentrificació ha fet que el col·lectiu s'hagi mogut i retornat a l'altra banda de l'M-30, l'autopista que fa de frontera entre el centre i la perifèria a Madrid, a barris populars com Vallecas o Carabanchel, on també han arribat les seves lluites.

En alguns barris han aparegut organitzacions pels drets LGTBIQ+, una de les que té més força és Orgullo Vallekano, al barri de Vallecas, situat al sud de la ciutat. 

"A Chueca pots ser gai sempre que la cartera t'ho permeti", sentencia Fran de Gonari, artista i membre d'Orgullo Vallekano, que encara hi afegeix més crítica: "Ha passat de ser un lloc on es barrejava la marginalitat amb el món gai, desheretats, travestis, transsexuals... i ara s'ha anat perdent la sensibilitat cap al que no és el gai capitalista, guapo, 'mono', de quaranta i tants amb una professió liberal".

Hi ha altres realitats, opina, que s'han acabat trobant a Vallecas. Ara ja fa set anys que van començar a notar que hi havia una comunitat LGTBIQ+ que els ha permès organitzar les seves pròpies manifestacions crítiques amb l'Orgull de Madrid, les festes que s'organitzen a Madrid amb motiu del Dia de l'Orgull i que aquest cap de setmana han congregat prop d'un milió de persones, segons l'organització, 300.000 segons la Delegació del govern espanyol, en una manifestació. 

Encara que algunes persones vinculades a Orgullo Vallekano han participat en el que anomenen "l'orgull oficial", molts d'ells són crítics amb aquesta organització que centralitza les activitats a Chueca: "Cada vegada l'Orgull de Madrid és una festa més hetero i més festa. Hi participen partits polítics i s'oblida dels col·lectius que realment estem en lluita", explica Verónica Medina que també forma part de Orgullo Vallekano.

L'Orgull de Madrid està organitzat per empreses que donen suport al col·lectiu LGTBIQ+ i compta també amb el patrocini de l'Ajuntament de Madrid: "Estem parlant d'un ajuntament que ho utilitza com un moment més de turisme com pot ser la fira de Sant Isidre", explica De Gonari, que afegeix que la majoria d'empreses ho utilitzen per fer "pinkwashing".

De fet, per a la ciutat de Madrid les festes de l'Orgull són un gran benefici econòmic que l'any passat va deixar a la ciutat més de 520 milions d'euros i que aquest any s'espera que superi els 400 milions.