La "grandeur" de Canes, el festival que marca el camí del cinema contemporani

No arriba als 75.000 habitants, però aquesta petita ciutat de la Provença és coneguda mundialment pel seu festival de cine. El passeig de la Croisette, l'Hotel Martinez, el Grand Palais... Canes s'omple des del 14 al 25 de maig de cineastes, cinèfils i periodistes. És la "grandeur" francesa portada al cinema.

I és, també, un gran aparador mediàtic on molt sovint no es parla només de cinema. En aquesta edició, per exemple, coincidint amb la inauguració del festival, la revista francesa "Elle" publica el testimoni de nou dones que acusen al totpoderós productor francès Alain Sarde d'haver-les violat o agredit sexualment.

El mateix dia, també s'ha donat a conèixer un manifest firmat per un centenar de personalitats del mon cultural francès per reclamar una llei integral contra la violència sexual.

A banda del #MeToo francès, que estarà molt present en el certamen, hi poden haver protestes contra la guerra a Gaza o vaga dels treballadors, que reclamen millores salarials.

I presències molt especials, com la del director iranià Mohammad Rasoulof, que competeix per a la Palma d'Or i ha fugit del seu país, on l'havien condemnat a vuit anys de presó.

Més enllà de tots aquests temes al voltant de l'art de fer cine, Canes es consolida com el gran festival. És de classe A, o sigui, de primera categoria. A Catalunya no en tenim cap i, a tot Espanya, només és de classe A el de Sant Sebastià. Però quan es parla de Canes, estem parlant del festival de cinema més important del món?

Canes marca el camí del cinema contemporani

El periodista i crític de cinema Àlex Gorina ho té clar: "Canes és el 'number one'. És el festival més antipàtic del món, el més difícil de viure i, també, el més indispensable."

Fer-ne la cobertura és enfrontar-se amb una gran burocràcia a l'hora de demanar permisos, entrevistes, entrades per veure les pel·lícules… Però el que passa a Canes d'alguna manera marca l'any cinematogràfic.

És cert que la temporada podríem dir que comença a Berlín, però el festival alemany ha dirigit la mirada cap al cinema més d'autor. Canes, tot i estar molt pendent de les produccions independents, té vocació de marcar el camí, de decidir quins són els noms consolidats del cinema contemporani i, sobretot, quins són els noms que ens sonaran en el futur.

El cas de "Paràsits", un triomf global

Ho saben molt bé els fundadors de la distribuïdora La aventura, Ferran Herranz i José Tito. Tots dos ja treballaven a la indústria quan van decidir crear l'empresa. El futur incert que pot suggerir el nom que li van posar es va esvair quan van aconseguir els drets de "Paràsits", la pel·lícula del coreà Bong Joon-ho que va guanyar la Palma d'Or el 2019.

Eren uns enamorats del cinema d'aquest director sud-coreà i expliquen que van apostar per distribuir la pel·lícula només llegint el guió, abans que fos escollida a la secció oficial del festival de Canes.

Però, a més de guanyar el màxim guardó, va continuar fent carrera fins a assolir l'Oscar a la millor pel·lícula internacional i, per primera vegada a la història de Hollywood, per a una pel·lícula de parla no anglesa, l'Oscar a la millor pel·lícula.

Tot això passava el 2019. "Paràsits" la van veure un milió tres-cents mil espectadors i va recaptar vuit milions d'euros a Espanya. La aventura es consolidava com a distribuïdora i salvava els complicats anys de pandèmia que estaven a punt d'arribar.

Per Ferran Herranz, "el gran cinema independent també sap connectar amb el públic. Cada any, la guanyadora de la Palma d'Or va directe cap als Oscars."
 

De Canes als Oscars

I això podríem dir que està passant, precisament, des de "Paràsits", amb l'excepció de "Titane" de Julia Ducournau potser massa de gènere per ser entesa i acceptada al mercat nord-americà.

El que està clar és que el camí de moltes pel·lícules que passen per Canes travessa l'Atlàntic i té una repercussió global més enllà del mercat europeu.

José Tito creu que té a veure amb l'obertura de l'acadèmia de Hollywood a nous membres de fora dels Estats Units, cosa que ha ampliat la mirada dels Oscars.

Però també amb un cert canvi de paradigma que fa hi hagi un cinema independent capaç de connectar amb el gran públic i que, normalment, passa primer per Canes. Tito ho té molt clar:

"Canes és el festival dels festivals. El lloc on s'hi ha d'anar si vols saber que està passant al cinema avui dia. Continuament tenen la feina de descobrir nous talents."

En la darrera edició dels Oscars, fins a nou títols que han estat nominats havien passat per la Croisette, incloent-hi el Gran Premi del Jurat "La zona d'interès" i la guanyadora de la Palma d'Or, "Anatomia d'una caiguda", dos grans èxits també de taquilla.

Un festival amb els "fums" dels poderosos

Per Àlex Gorina, que va començar a fer la cobertura del festival fa 40 anys, Canes ha canviat molt. De ser un festival accessible, on estar a prop dels directors era relativament fàcil, a ara que s'evidencia una certa distància amb la premsa especialitzada.

Ja no necessiten que els periodistes marquin el camí de què és o no interessant. El fort lideratge de Thierry Fremaux, que hi porta les regnes des de fa gairebé 20 anys, ha fet que, segons Gorina, "sigui un festival que ha conquerit una mica més el món i sobretot el cinema americà i ha entrat a formar part d'aquest campionat podríem dir de mascles dominants que són els grans festivals del món". Per Gorina, "ha pres una dimensió tan supersònica i tan imprescindible que li ha fet pujar l'orgull del poderós."
 

Han canviat els gustos dels espectadors?

Però, també hi ha canvis amb els espectadors? Per què hi ha pel·lícules autorials que arriben al gran públic. Segurament hi té molt a veure el sacseig que va suposar la pandèmia en la indústria i la irrupció de les plataformes.

Molt del públic que abans omplia el cinema i anava a veure pel·lícules independents, ara les mira a través de les plataformes, que necessiten tota mena de continguts per ser competitives.

Però els amants del cinema reserven algunes pel·lícules per veure a la gran pantalla i, molt sovint, els títols escollits són dels que han passat per Canes.

Per Ferran Herranz, "de les vuit o deu pel·lícules que han pogut anar bé aquest any, potser set eren de la competició oficial de Canes."

Les grans productores estan necessitades de nous continguts més enllà de les pel·lícules comercials nord-americanes que ja no estan tenint els grans èxits de taquilla d'anys enrere. I, per això, busquen entre els creadors autorials, als quals demanen productes dirigits a públics més amplis.

Aquí tenim un cas molt recent. La directora catalana Clara Roquet que, precisament, va estrenar la seva primera pel·lícula "Libertad" al festival de Canes, ha fitxat per Disney amb la sèrie "Las largas sombras", que s'estrena aquest maig.

"Hi ha un cert esgotament de les idees en el mainstream, veus a Hollywood repeticions de formats tota l'estona i que hi estan havent uns cineastes d'autor que venen amb idees noves que s'estan colant entre produccions més comercials,"diu Herranz.

Molt més que un festival, Canes és un gran mercat

I, suposant que això sigui un canvi de paradigma en la indústria, no hi ha dubte que s'està coent a la Riviera francesa. Perquè Canes és molt més que un festival de cinema.

És un gran mercat de pel·lícules. Als baixos del Grand Palais, hi ha 14.000 professionals comprant i venent cinema. S'hi projecten 4.000 pel·lícules. No hi ha dubte que n'hi ha per triar i remenar.

A la distribuïdora La aventura, ho tenen clar: "El Festival de Canes s'ha fet gran gràcies al feedback directe que els creadors tenen del mercat i de la indústria."

Pel mercat del cinema de Canes hi passen les pel·lícules escollides pel festival, però, també, les que no ho han estat. Per això, Catalan Films fa quatre dècades que no se'l perd.

Francisco Vargas és el director de l'Àrea audiovisual de l'ICEC, l'Institut d'Empreses Culturals de Catalunya, encarregat de donar suport a la indústria catalana del cinema.

A l'estand que cada any tenen al mercat hi porten molts dels treballs que s'han acabat recentment o que estan a punt d'acabar-se i encara estan en fase de postproducció. Tenen clar que a Canes s'hi va "a fer negoci perquè és el primer mercat cinematogràfic del món i això el fa únic."
 

Una edició sense cinema català i amb poques directores

I si Canes marca la tendència mundial i descobreix els noms que el radar de qualsevol cinèfil ha de tenir en compte, què ha decidit per aquest 2024?

Doncs d'entrada el cinema català, acostumat a tenir-hi presència els darrers anys, en aquesta edició no ha aconseguit col·locar cap pel·lícula en cap de les seccions del festival.

Només la productora Andergraun, del cineasta Albert Serra, ha coproduït l'últim treball del director francès Alain Guiraudie, "Miséricordie", que ha comptat també amb el suport de l'ICEC.

El cinema espanyol està representat amb Jonás Trueba i la seva última pel·lícula, "Volveréis", que participa en la Setmana dels Cineastes, la secció on l'any passat va triomfar Elena Martín i la seva "Creatura".

A la mateixa secció, en una sessió especial, es podrà veure el migmetratge de la valenciana Elena López Riera, "Las novias del sur". Una directora molt estimada pel festival on es va projectar el seu primer curt i el seu debut en llargmetratge, "El agua".

Competint per a la Palma d'Or, aquest any veurem els treballs dels grans tòtems contemporanis del cinema. La majoria homes, per cent. Només quatre dones cineastes en tota la secció oficial i una d'elles, Agathe Riedinger, debuta amb "Diamant brut".

David Cronenberg, Yorgos Lanthimos, Paolo Sorrentino, Paul Schrader, Ali Abbasi, Fracis Ford Coppola, Christophe Honoré... són noms de directors familiars per al gran públic i que, segurament, marcaran la temporada cinematogràfica des d'aquest maig fins al març, quan sapiguem si algun d'ells s'emporta un Oscar. De Canes a Los Angeles, el millor recorregut que pot fer una pel·lícula.