Tancs israelians prop de la Franja de Gaza
Tancs israelians prop de la Franja de Gaza (Reuters/Violeta Santos Moura)
ANÀLISI

La guerra de Gaza sacseja tot l'Orient Mitjà: l'amenaça latent d'un conflicte regional

Quins passos podria seguir una escalada regional pel conflicte entre Israel i Hamas

Enllaç a altres textos de l'autor imgauto48

Joan Roura

Periodista de la secció d'Internacional de TV3

@joanrourav
Actualitzat

De Teheran a Tel-Aviv. Mil cinc-cents quilòmetres de distància en línia recta. Però unides en 400 segons. Els que trigaria un míssil hipersònic a cobrir la distància. L'Iran assegura que posseeix aquesta arma convencional. De fabricació pròpia. Israel disposa de prop de dos centenars de caps nuclears.

Aquest seria l'escenari últim en què es podria disputar una devastadora guerra regional amb connotacions globals a l'Orient Mitjà en ple segle XXI. Improbable, però no impossible. Seria el tercer acte de la guerra que va començar a Gaza el 7 d'octubre del 2023.

Els telons que vagin passant dependran, en bona part, del grau de "proporcionalitat" de la resposta israeliana a l'atac de Hamas, el Moviment de la Resistència Islàmica palestí.

Ens trobem en el primer graó de l'escalada. Circumscrita encara a Gaza. Però tots els actors miren el pas següent. I en aquest apareix, com sempre, el Líban. Camp de batalla intermediari de tots els conflictes regionals des que hi va esclatar la guerra civil el 1975, ja aleshores amb ressonàncies regionals i globals.

Només dos dies després de l'aclaparadora resposta israeliana a Gaza a l'atac de Hamas, el Hezbollah libanès temptejava amb artilleria i incursions de baixa intensitat les defenses israelianes a la zona de les granges de Shebaa, a la frontera del Líban i el Golan sirià, ocupat i annexionat per Israel. Precisament el punt de fricció que mantenen l'exèrcit hebreu i la milícia xiïta com a primera línia de duel.

Des d'aleshores, escaramusses diàries, a l'espera dels esdeveniments a Gaza. Tots amb el dit al gallet, marcant línies vermelles. La de l'Iran, una eventual neteja ètnica dels més de dos milions de palestins enclaustrats a Gaza; la d'Israel l'impacte de míssils del Hezbollah en zones densament poblades del país. Aleshores és quan entrarien en el segon acte, en el d'una guerra directa com la del 2006, que es va acabar sense victòria; el que vol dir que Israel no la va poder guanyar.

Tothom sap, començant pels Estats Units, que amb l'obertura del segon front, el del nord per Israel, el conflicte se situaria ja a només un acte del final, el de la caiguda lliure de tot l'Orient Mitjà en una crisi imprevisible.


La dialèctica entre l'Iran i els Estats Units

Hezbollah, principal actor polític i militar al Líban, és el "proxy" més eficient que té l'Iran directament a tocar de la frontera israeliana. El més amenaçador. Per això els Estats Units han desplegat dos portaavions a la costa mediterrània oriental.

Per això, sobretot, el president Biden va anar a Israel en una visita sense precedents en plena guerra. A demanar moderació, sobretot fora de càmera, a canvi d'un suport incondicional més alt i més clar per l'audiència.

Era dimecres 18i i Biden va dir a Tel-Aviv: "El meu missatge a qualsevol estat [sigui l'Iran] o a un altre actor hostil [sigui Hezbollah] que pensi atacar Israel és el mateix de fa una setmana: No ho feu, no ho feu, no ho feu".

Reunió entre Joe Biden i Benjamin Netanyahu a Tel-Aviv
Reunió entre Joe Biden i Benjamin Netanyahu a Tel-Aviv (Reuters/Evelyn Hockstein)

Com un resort, l'endemà el règim iranià organitzava una macromanifestació de suport als palestins i des de Teheran contestava l'homòleg iranià de Biden, Ebrahim Raisi:  "Dic als americans: avui envieu míssils a la Palestina ocupada [Israel] davant els ulls de tots els pobles de la regió. Armeu el règim sionista. Les bombes que cauen al poble de Gaza són vostres. El món us considera còmplices del règim sionista".

El paper dels houthis del Iemen

A banda de Hezbollah i de la mateixa capacitat armamentística, sobretot balística, l'Iran ha mostrat una altra carta mai vista fins ara en l'escenari internacional: la dels seus aliats a la península aràbiga, els houthis del Iemen; la guerrilla xiïta que domina tota la meitat nord del país fronterera amb l'Aràbia Saudita, inclosa la capital, Sanà.

Han mantingut en escac els interessos de la Casa dels Saud des del 2015 fins que el març passat Riad es va avenir a normalitzar les seves relacions amb Teheran a través d'una mediació xinesa.

Desfilada militar de les forces huthis a Sanaa
Desfilada militar de les forces houthis a Sanà (Oficina de mitjans dels Houthis)

Els houthis han manifestat que farien costat als palestins (i a Hezbollah) arribat el moment d'una guerra. Com a advertiment, segons els Estats Units i l'Aràbia Saudita, aquests últims dies haurien llançat uns misteriosos míssils en direcció a Israel que haurien estat interceptats per la flota nord-americana.

Els houthis també podrien reactivar-se --això no ho han dit explícitament-- en el cas que en paral·lel i malgrat a la guerra de Gaza l'Aràbia Saudita normalitzés relacions diplomàtiques amb Israel.

Un reconeixement de l'estat jueu per part del líder del món sunnita com intentaven facilitar els Estats Units a través dels Acords Abraham, heretats de l'època Trump. Pactes mediats fa tres anys pel gendre de l'aleshores president, Jared Kushner, amic personal del primer ministre israelià Benjamin Netanyahu. Israel va rebre aleshores el reconeixement dels Emirats Àrabs Units, Bahrein, el Sudan i el Marroc. A canvi els dos primers obtenien garanties de seguretat nord-americanes, el tercer, diners de Washington, mentre Rabat s'emportava l'aquiescència nord-americana a la "marroquinitat" de l'antic Sàhara espanyol.


La transcendència dels Acords Abraham

No hi ha dubte que aquests acords van influir en la determinació de Hamas de donar un cop dur sobre la taula de tota la regió. Tampoc n'hi ha sobre l'ajut, o almenys la promesa de cobertura directa, que hauria rebut de l'Iran i que sembla gairebé imprescindible per l'execució de tot el pla d'atac.

Els Acords Abraham --era evident-- comportaven deixar aparcada, sinó tocada de mort, la qüestió palestina, la creació d'un estat palestí viable, pel triomf que per Israel representava la normalització de relacions amb els països àrabs veïns i aliats dels Estats Units sense haver-la de resoldre, sense pràcticament necessitat de fer concessions territorials. Anatema pels palestins, sobretot si als acords s'hi sumava l'Aràbia Saudita, primera potència regional sunnita, com desitjaven fervorosament els Estats Units.

Milicians de la Jihad Islàmica Palestina en una marxa pocs dies abans de l'atac a Israel
Milicians de la Jihad Islàmica Palestina en una marxa pocs dies abans de l'atac a Israel (Reuters/Mohammed Salem)

Aquí, sobretot en contra de la fase saudita dels acords, la coincidència d'interessos de Hamas i de l'Iran era total. Teheran percebia com una amenaça un eventual eix Riad-Tel Aviv perquè hauria incrementat el potencial del seu rival sunnita i el de l'enemic sionista amb més armes nord-americanes i un eventual programa nuclear saudita, en principi civil, facilitat previsiblement per Israel.


Israel, l'Iran i la batalla per l'opinió pública

L'Iran ja se sent massa aïllat pel règim de sancions nord-americanes --i europees-- incrementades amb la ruptura el 2018 per part dels Estats Units de Trump dels acords 5+1. Limitava el programa nuclear iranià a usos civils a canvi d'aixecar sancions. L'havia rubricat tres anys abans l'administració Obama i Europa, quan justament Biden era vicepresident. Hamas i Teheran, doncs, és obvi que comparteixen interessos i missatge: o se salven tots o plegats s'ensorren.

L'Iran i Israel, doncs, han de valorar molts factors, i dels encerts o errors en pot dependre l'escalada de la guerra. Tindran també molt en compte l'enorme càrrega política que s'està generant al voltant de la crisi de Gaza a occident, sobretot Europa, i al món àrab.

Una eventual neteja ètnica israeliana --i també per això l'Iran podria sentir temptacions d'encendre el Líban-- portaria milions de persones als carrers de les capitals àrabs on les revoltes del 2011 no es van tancar mai amb processos d'estabilització democràtica.

L'Iran ja va veure amb simpatia aleshores aquells moviments, tot esperant que els canvis de règim que exigien podien aportar-li pes polític.

Manifestació a Teheran contra els Estats Units i Israel
Manifestació a Teheran contra els Estats Units i Israel (WANA /Majid Asgaripour)

A Europa, també, les opinions públiques estan creixent en contra del tancament de files acrític amb Israel dels seus governs. Fins al punt que es tem per la cohesió social, sobretot a França que té les principals poblacions musulmana i jueva del continent.

Tocada està també la credibilitat popular de les institucions de la Unió Europea, molt especialment pel suport total i explícit a Israel, expressat per la presidenta de la Comissió Europea Ursula von der Leyen a Jerusalem, al costat de Netanyahu.

Aquesta batalla per les opinions públiques també estarà molt present en la presa de decisions tant a Jerusalem com a Teheran. Israel valorarà fins on pot arribar. L'Iran fins on vol anar. El perill de destrucció mútua pot ser dissuasiu. Tot depèn de si algun dels dos arriba a la conclusió que pot ser el moment de guanyar l'altre.

 

ARXIVAT A:
IranIsraelGuerra Hamas-IsraelHamàs
NOTÍCIES RELACIONADES
VÍDEOS RELACIONATS
Anar al contingut