Els documentals que opten als Oscars: d'una violació al Japó al jazz com a arma política

Aquesta matinada de diumenge a dilluns és la gran nit dels Oscars de Hollywood. Entre les nominacions, destaquen també els documentals que opten a la preuada estatueta.

Aquests són els títols que opten a millor pel·lícula documental, la majoria dels quals ja es poden veure a plataformes:

"SUGARCANE" 

D'Emily Kassie i Julian Brave Noise Cat. Producció: National Geographic. 

Disponible a Disney +.

El públic català, avesat en els abusos de religiosos a infants que ja ha conegut a "Els internats de la por" o "La fugida", serà altament empàtic amb aquest documental. Els internats i les missions que havien de "convertir" els nens i nenes indígenes del Canadà es revelen com uns terrorífics centres de tortures, violacions i assassinats. 

Com ja estem acostumats a casa nostra, són les generacions posteriors -fills i nets, els hereus d'aquest trauma- els que investiguen en absència de la voluntat decidida de l'estat i els seus governs. 

El documental fa la seva feina de reparació d'unes víctimes -les que ja no poden parlar des de les tombes i les incineradores descobertes- i els seus descendents.

Perquè, igual que quan al "Sense ficció" ens pregunten "per què ho feu?", els documentals serveixen per a això, per tenir audiència i guanyar premis, però sobretot per denunciar i reparar. 

"BLACK BOX DIARIES" 

De Shiori Ito.

Disponible a Filmin.

Les denúncies d'abusos a dones periodistes catalanes que han trobat en el Me Too l'eina per trencar silencis i el recent Premi Gaudí a millor documental per "Diari de la meva sextorsió" ens ajuden a entrar en la història viscuda per la directora d'aquesta pel·lícula. 

Violada per un alt directiu de la televisió de Tòquio, amic del primer ministre Shinzo Abe, la protagonista viu tot el rosari de situacions que, com si fos un manual, ha d'enfrontar quan decideix denunciar: perdre el judici per no portar prou proves, la difamació a les xarxes, la vergonya de la família, l'espiral de l'ansietat i la depressió, les llàgrimes incontrolades un any després de la violació quan veu els cirerers florits i recorda que va ser la darrera imatge abans de ser forçada... 

Però la víctima també troba els testimonis valents que l'ajuden a reobrir el cas judicialment, que la seva violació arribi al parlament i que ella esdevingui un símbol que surt de la caixa negra de silenci en què la van voler tancar. 

"NO OTHER LAND"

De Basel Adra, Yuval Abraham i altres. 

Disponible a Filmin.

Si la política -qui diu política, diu el lobby en defensa de l'actuació israeliana als territoris palestins ocupats- no tingués mà a l'acadèmia de Hollywood, probablement aquest seria el documental guanyador de l'Oscar. Però sovint no guanyen ni els millors ni els més oprimits. 

En Basel no ha vist ni ha filmat altra cosa en la seva vida que la destrucció sistemàtica de l'escola, les cases, les latrines, els camps d'oliveres o els pous d'aigua del seu poble a Cisjordània per part de l'exèrcit israelià. 

La càmera, les xarxes socials i el seu amic israelià Yuval són l'únic que té per denunciar l'espiral de destrucció-reconstrucció-destrucció en què s'ha convertit la seva vida, una vida sense esperança que s'arrapa al seu poble perquè no té cap altra terra on anar, ni materialment ni espiritualment. 

"PORCELAIN WAR" 

De Brendan Bellomo i Slava Leontyev.

No estrenada.

Què hi pinta l'art enmig de la destrucció? Això és el que es pregunten músics, escriptors, pintors i altres artistes que de cop i volta s'han vist obligats a agafar les armes, uns autèntics amateurs formats a correcuita per lluitar contra un exèrcit professional.

Resistència i resiliència a través de l'art en un documental que combina imatges de la guerra amb animacions que recreen obres artístiques. 

"Ucraïna és com la porcellana, fàcil de trencar, però impossible de destruir" és el lema d'un documental guanyador a Sundance que pot quedar ràpidament desfasat si Donald Trump segueix amb els seus plans d'acabar la guerra a Ucraïna a la seva manera i, qui sap, potser fer-hi una gran estació d'esquí. 

"BANDA SONORA PARA UN GOLPE DE ESTADO"

De Johan Grimonprez.

Disponible a Filmin.

La meravellosa música de Duke Ellington o Louis Amstrong potser ens sonarà diferent quan veiem com el Departament d'Estat nord-americà va utilitzar el jazz com a arma política per contrarestar l'agitació anticolonial que vivia l'Àfrica dels anys 50 i 60. 

L'assassinat del líder independentista del Congo Patrice Lumumba és el fil conductor d'una investigació que avança a ritme de jazz, una música que també va ser la banda sonora dels moviments panafricanistes. 

Narrat amb imatges d'arxiu, el documental ens mostra aquesta mena de "cool war" i també rescata el paper d'activistes dones com Andrée Blouin. Mentre l'Àfrica negra s'alliberava, als Estats Units encara els quedava molta segregació racial per resoldre, per molt que ballessin a ritme de jazz.