La història de "Freedom for Catalonia", la pancarta dels Jocs que també fa 30 anys

Després que Barcelona guanyés la candidatura per organitzar els Jocs Olímpics del 92, entitats com la Crida a la Solidaritat i Òmnium Cultural --que va aplegar associacions i entitats i municipis a l'organització Acció Olímpica-- van impulsar una campanya perquè la llengua catalana i la identitat del país fossin presents durant els jocs.

El lema que va aplegar aquella campanya va ser "Freedom for Catalònia" ("Llibertat per a Catalunya"), inspirada en el "Free Mandela" que reclamava la sortida de la presó de Nelson Mandela, el líder antiapartheid sud-africà.

Una de les primeres actuacions dels activistes va tenir lloc el 14 de juny de 1992 a Empúries, quan la jove actriu Marian Aguilera va rebre el foc olímpic que venia de Grècia.

Jordi Sànchez, aleshores un dels membres de la Crida, hi era i recorda com "tres de les cinc o sis veles llatines" --que acompanyaven l'embarcació que duia la flama-- van desplegar les veles el "Freedom for Catalonia".

En un altre moment, un activista va sortir "amb absoluta elegància" i es va posar al costat d'Irene Papas i Núria Espert amb la pancarta.

"La cara del ministre Solana i d'altres mandataris van ser espectaculars."

Enric Truñó, aleshores regidor d'Esports de l'Ajuntament de Barcelona i membre del comitè organitzador dels Jocs, també era present aquell dia a Empúries. Recorda que les pancartes "les van veure les persones que hi eren, però la retransmissió televisiva això no ho va tocar".

Davant d'aquestes accions --la pancarta "Freedom For Catalonia" també va ser present en el recorregut de la torxa olímpica per tot el país--, Enric Truñó i Jordi Sànchez es van reunir per trobar una sortida al conflicte.

A Jordi Sànchez --diu Truñó-- li van explicar "que la utilització del català seria a través dels locutors, els presentadors, amb la mateixa proporció que les altres llengües (castellà, anglès i francès), i hi va haver satisfacció i bona sintonia".

Igualment, es va trobar una solució per als altres símbols, sobretot en la cerimònia inaugural a l'Estadi Olímpic.

Truñó recorda que "el rei va entrar a la llotja amb 'Els segadors', a alguns els va semblar que no ho havia de fer i a alguns que era poc solemne".

"A nosaltres ens va semblar que era un punt de trobada. Immediatament va venir l'himne espanyol"

Jordi Sànchez sosté que mai no van voler boicotejar els Jocs, sinó "aprofitar una onada". I afegeix: "Sembla que ens atribuïm l'èxit de la presència de la llengua catalana, dels deu segons que va sonar l'himne nacional del país, però estic convençut que sense la pressió probablement hauria estat molt més difícil la presència una mica normalitzada de la realitat del país."

Per l'exdirigent de la Crida, avui militant de Junts, Barcelona va demostrar que, "com a capital d'un país no tenia res a envejar a cap de les capitals dels estats reconeguts".

Enric Truñó sosté: "Vam ser capaços, majoritàriament, i les institucions, de trobar-nos en aquest punt: Barcelona, Catalunya, Espanya."

Una de les pancartes amb el lema "Freedom for Catalonia" està dipositada al Museu Olímpic i de l'Esport Joan Antoni Samaranch, a Barcelona.