La història de l'Indíbil, el ninot gegant que els operaris de l'A-2 van alçar a Sidamon
L'escultura, feta amb canonades de reg sobrants de les obres de l'autovia, és un homenatge a la pagesia i a la construcció
Si algun cop heu circulat per l'autovia A-2 entre Lleida i Barcelona segur que heu vist un ninot gegant que intenta travessar la carretera amb dos objectes carregats a les mans al seu pas per Sidamon, al Pla d'Urgell.
L'origen i el significat de l'escultura és encara avui motiu de conversa i objecte de tota mena de teories. Per alguns, és un pagès que se'n va a regar, d'altres hi veuen una persona amb dues bosses d'anar a comprar o, fins i tot, hi ha qui hi veu un robot que podria haver inspirat el joc Minecraft.
Aquest curiós personatge amb forma humana es va alçar unes setmanes abans de la inauguració dels Jocs Olímpics de Barcelona 92, coincidint amb la posada en marxa de 33 nous quilòmetres d'autovia entre els Alamús (Segrià) i Tàrrega.
Durant més de dos anys, uns 500 operaris van treballar en aquesta obra que inclou 17 enllaços, 43 estructures i 64 quilòmetres de calçades de servei. Projectada entre camps de conreu, va obligar a reposar gairebé 60 quilòmetres de canonades de reg.
Precisament, l'escultura està feta amb els retalls de les canonades fetes servir per al desviament dels regs afectats per l'autovia, i també amb dues plaques sobrants del revestiment del canal d'Urgell, que són les que el ninot porta a les mans.
Un regal dels enginyers de l'obra que uneix agricultura i construcció
A principis del 1992, l'equip d'enginyers va prendre la decisió de posar una "cirereta" al projecte. Volien plasmar el vincle directe que l'obra havia tingut amb els pagesos i amb l'agricultura, la principal activitat econòmica a la zona.
La idea inicial va sortir d'un enginyer tècnic veterà, Mariano Pérez, que li va acabar donant forma juntament amb els enginyers de camins Lluís Roca i Lluís Moreno. Tots tres són els autors d'un particular regal que encara perdura als peus de l'autovia.
En una conversa amb el 324.cat, Lluís Moreno explica que van construir el ninot a Golmés, on aleshores tenien el seu centre d'operacions i on ara hi ha una benzinera. Van batejar-lo amb el nom d'Indíbil, un cabdill ilerget que és tot un mite per als lleidatans, juntament amb Mandoni.
Al final, van voler que el ninot fos un treballador de l'autovia i, a la vegada, un pagès que se'n va a regar. I és que molts operaris contractats en les obres de l'autovia eren pagesos o fills de pagesos, o tenien propietats al Pla d'Urgell, i intentaven combinar les dues feines.
"La mà d'obra no qualificada venia de pagès i la idea era ajuntar aquest aiguabarreig entre la construcció d'infraestructures que es fan al camp i el mateix camp. L'Indíbil és un lleidatà a qui van contractar per a l'autovia, però que després se'n va a collir fruita o a aixecar les pales de reg."
Una arqueta de reg, tubs de formigó i plaques de revestiment
L'Indíbil està fet amb material reaprofitat. El cap és una arqueta de reg i el tronc, l'espatlla, els braços i les cames són tubs sencers de formigó que havien sobrat de les obres per desviar els regs afectats per l'autovia. A les mans, el ninot sosté dues plaques de revestiment del canal.
Moreno explica que perquè s'assemblés de manera fidedigna a un treballador de la constructora Ocisa --actualment Dragados--, li van pintar una camisa groga i uns pantalons blaus, l'uniforme que duien els operaris.
L'enginyer subratlla que el que més els va costar va ser el disseny del ninot, però que tan bon punt van tenir-lo enllestit, van muntar l'Indíbil en menys d'una setmana a Golmés. L'escultura fa 15 metres d'alçada.
"Al càlcul estructural hi vam posar més ferro del compte perquè aguantés tota la vida i ho vam lligar tot amb una lletada de formigó. No caurà mai, ja pot haver-hi algun terratrèmol que no caurà."
Un cop endurit el formigó, el van transportar fins al punt on el veiem avui sense el cap i allà el van ancorar amb grues a sobre de dues peanyes enfonsades sota el terreny. Una per cada cama, amb una séquia travessant-lo pel mig.
Ara als museus t'expliquen com es van construir les piràmides d'Egipte o els temples romans.
Postureig de Lleida (@PostureigLleida) April 12, 2024
En 1000 anys explicaran això: pic.twitter.com/AXYM7s2Wjm
Una escultura convertida en un símbol
Els últims anys l'Indíbil ha guanyat popularitat a les xarxes, sobretot gràcies a perfils com el de @PostureigLleida. Al darrere hi ha el senyor Postu, un personatge anònim que exhibeix l'orgull de ser de Lleida i que es mou entre la crítica social, la cooperació i l'humor sobre el postureig.
Des dels seus comptes ha fet molta difusió de mems, fotografies i muntatges de "lo ninot de Sidamon", una escultura que considera "un referent" perquè et dona la benvinguda quan arribes a Lleida i t'acomiada quan en marxes.
"També és un símbol de força i perseverança, ja que porta les pales de reg i sempre intenta creuar l'autovia i no sabem si ho aconseguirà mai, però sempre ho intenta."
En una conversa amb el 324.cat, el senyor Postu recorda que de l'Indíbil se n'han fet titelles, pessebres, ha aparegut en videojocs, ha inspirat disfresses de Carnestoltes o mones de Pasqua. "És un símbol imprescindible per a les Terres de Ponent", afegeix.
A més, explica que "el fet que des de fora sovint s'utilitzi com a motiu de mofa, perquè hi ha qui el troba lleig, fa que des de Ponent li hàgim agafat molta estima i l'utilitzem com un element més de reivindicació".
La #PostuMona d'enguany amb lo #NinotDeSidamon ?
Postureig de Lleida (@PostureigLleida) April 1, 2024
Los #PostuTiets de la Pastisseria la Perla de #Bellpuig cada any me la fan d'un tema #Ponentinament posturil... Moltes gràcies! Bona pasqua a tothom!!! ??? pic.twitter.com/asJrSdHCHY
"Per fi, crusarà la carretera" ??? pic.twitter.com/G6HfLPs5uA
Postureig de Lleida (@PostureigLleida) October 24, 2023
L'alcaldessa de Sidamon, Maria Dolors Tella, ha reivindicat a TV3 que "el concepte 'lleig' de les comarques metropolitanes no té res a veure amb el concepte 'lleig' del territori rural":
"Per nosaltres és el més preciós, perquè gràcies a les pales, als regs, als pous... som el que som."
El ninot s'ha convertit en tot un símbol per a aquest municipi de poc menys de 800 habitants. "És una icona. Al nostre poble és com si fos la Torre Eiffel a París", ha opinat Manolo Gálvez, veí de Sidamon.
L'Indíbil no és l'únic regal que van fer al territori
La construcció d'aquest tram d'autovia va durar molts mesos i els treballadors ho van aprofitar per deixar la seva empremta en altres infraestructures secundàries. És el cas del rellotge solar que van instal·lar sobre una rotonda d'accés a Sidamon i que va ser idea de la topògrafa en cap de les obres.
En aquest punt hi van clavar una vara de ferro de més de tres metres que encara marca puntualment les hores. Això sí, com que el rellotge és horitzontal i està situat sobre la rotonda, pot costar de veure a simple vista.
Moreno també explica que la dona d'un enginyer del Ministeri d'Obres Públiques i Transports va decidir donar dues escultures que van instal·lar en rotondes de Mollerussa, a la via que va cap a Juneda i Torregrossa.
Una autovia clau per a les comarques de Ponent
El tram on s'aixeca l'Indíbil, entre Lleida i Tàrrega, tenia un pressupost d'uns 13.000 milions de pessetes --uns 78 milions d'euros--, tot i que va acabar patint algun sobrecost. Quan es va estrenar, se'n destacava un estalvi de 18 minuts en el trajecte entre Lleida i la capital de l'Urgell, com es pot veure en els anuncis publicats a la premsa.
Durant l'acte d'inauguració del nou tram de l'A-2 entre Lleida i Tàrrega es va lliurar un Indíbil en miniatura a les autoritats, als responsables de les obres i als representants de la societat civil que hi van assistir. En total se'n van repartir un centenar de peces, algunes de les quals encara es conserven.
Es va trigar gairebé 20 anys a completar tots els trams de desdoblament de la carretera N-2. De fet, els endarreriments i algunes polèmiques van fer que l'A-2 s'acabés batejant com l'autovia de la vergonya.
Especialment problemàtic va ser l'últim tram, entre la Panadella i Santa Maria del Camí. Empresaris, ecologistes i ajuntaments van impugnar el traçat inicial i la justícia va obligar a modificar-lo. Finalment, l'A-2 es va completar el juliol del 2004, amb molts anys de retard.
Avui l'autovia permet escurçar els temps de viatge i augmentar la seguretat respecte d'una N-2 que històricament havia tingut una alta sinistralitat. A més, a l'eix de l'A-2 s'han desenvolupat diversos polígons industrials que han contribuït a diversificar l'economia eminentment agrícola de la zona.
