La història del Hapoel Jerusalem, el club de futbol contra corrent que integra jueus i àrabs

Els nens àrabs i jueus pràcticament no comparteixen espais a Jerusalem. A l'escola, als carrers del barri, juguen amb nens com ells: mateix idioma, mateixa procedència, mateix entorn. Una segregació sistematitzada que té una incidència directa en la societat: jueus per una banda, àrabs per l'altra. Diversos aficionats al futbol van decidir intentar combatre el problema des de l'arrel.

L'any 2009 van crear la Lliga dels Barris, un projecte que organitza tornejos amistosos entre escoles de la ciutat, i on nens i nenes per fi interactuen amb aquells amb qui no ho havien fet mai --i qui sap si mai ho haurien fet. Aquells aficionats al futbol no eren uns qualssevol: eren els directius del Hapoel, el club d'esquerres de Jerusalem.

Un club nou però històric

El Hapoel va ser fundat l'any 1926 i durant dècades va ser el club referent del moviment treballador de la ciutat, si bé a nivell esportiu no donava gaires alegries. L'únic títol que té a les seves vitrines --la Copa de l'Estat, equivalent a la Copa del Rei espanyola-- no va arribar fins a l'any 1973.

Després d'anys de pujar i baixar de categoria, a principis dels 90 el club va ser adquirit per dos homes de negocis. Quasi 30 anys després de deriva institucional i esportiva, amb l'equip fora de l'elit i amb deutes fins al coll, el matrimoni empresarial va acabar als tribunals.

Cansats de baralles i alarmats per la pèrdua de massa social del Hapoel, l'any 2007 una quinzena d'aficionats es van reunir en un menjador. D'aquella trobada en va sortir un club nou, que vestiria els mateixos colors negre i vermell, que seria propietat dels socis —el primer en tot Israel— i que portaria el nom del barri de Jerusalem on l'equip estava més arrelat: naixia el Hapoel Katamon. 

Després d'uns inicis complicats, el club va anar pujant de categoria i set temporades després va arribar a Segona Divisió, on es va trobar amb l'aleshores encara existent Hapoel Jerusalem. Tot i les dinàmiques contraposades de les dues institucions, es va acabar permetent que l'any 2020 el club de nova creació adquirís els drets del club original.

El Hapoel Katamon passava a dir-se Hapoel Jerusalem; i el nom que portava al cor va acabar també a l'escut, tancant-se així el cercle.

En l'actualitat, el Hapoel està consolidat a la Primera Divisió israeliana i té una massa social ferma que reuneix unes 3.500 persones a cada partit.

Els aficionats, a més, s'involucren en el club participant en moltes de les seves iniciatives, encarades a la transformació social a Jerusalem.

El Hapoel incideix en valors com la tolerància, la igualtat i la coexistència, sense que importi l'ètnia, la religió, el gènere o l'orientació sexual. Tot, a través del futbol.
 

Una lliga diferent

La Daphna Goldschmidt llueix orgullosa la bufanda del Hapoel mentre passeja pel camp d'entrenament on cada dimarts 12 escoles --6 de jueves, 6 d'àrabs-- es reuneixen per jugar a futbol a la Lliga dels Barris. "És el nostre tresor", explica amb un somriure.

La Daphna va ser una de les cofundadores del Hapoel Katamon, i fins i tot va presidir el club durant uns anys, convertint-se així en la primera --i encara única-- dona a dirigir un club esportiu professional en tot Israel.

"Aquí a Jerusalem vivim uns al costat dels altres, no hi ha una frontera física, però sí mental. La gent té molta por, sobretot quan no li parlen el seu idioma. A la Lliga dels Barris, l'idioma en comú és el futbol. I segur que estem d'acord que, després de Déu, el que més uneix és el futbol."

A la Lliga dels Barris no hi ha àrbitres: són els nens els que s'han d'encarregar de resoldre les infraccions i els possibles conflictes sobre el terreny de joc. "Els forcem a establir un diàleg entre ells, i el cert és que es comuniquen d'una manera molt més bonica que els adults", explica la Daphna.

Acabats els partits, arriba el moment d'entregar dels trofeus: el més preuat, el que reconeix l'equip amb millor actitud. 

Però de totes les iniciatives que el Hapoel ha dut a terme, la que més il·lusió li fa a la Daphna és la inversió que el club va fer en el futbol femení: "Vaig dir-me a mi mateixa: seré presidenta fins que tinguem un equip també per a elles."

El Hapoel va ser el pioner a crear un equip femení a Israel, i en l'actualitat és l'únic que té els primers equips masculí i femení a la màxima categoria estatal.

Tant el masculí com, sobretot, el femení es nodreixen també dels talents que els entrenadors del Hapoel descobreixen en els partits amistosos de la Lliga dels Barris. El millor exemple és l'actual capità del primer equip masculí, Awaka Eshata, jueu nascut a Etiòpia i que va créixer al barri de Katamon.
 

L'equip del sistema

Les activitats socials del Hapoel han estat reconegudes per diverses institucions, inclòs el president d'Israel, Isaac Herzog, que l'any 2022 va entregar al club dues insígnies d'honor. Però els governants israelians de l'últim mig segle no solen fixar-se en el Hapoel, sinó en l'altre club de la ciutat: el Beitar. Sense anar més lluny, el predecessor de Herzog, Reuven Rivlin, fins i tot va ser-ne entrenador. L'actual ministre de Seguretat Nacional, Itamar Ben Gvir, va jugar a les categories inferiors. I el mateix Benjamin Netanyahu s'ha deixat veure per les grades més d'una vegada.

El club va néixer l'any 1936 com l'equip de futbol a Jerusalem que agrupava els seguidors d'un moviment sionista de dretes anomenat Beitar, jove i alternatiu al dominant, que advocava per una expansió jueva molt més agressiva.

Durant dècades de govern del Partit Laborista, el club va ser vist com un bastió de la contracultura, un paraigua que va absorbir quasi tots els mizrahi, els jueus que van emigrar a Israel provinents de països àrabs, i que se sentien discriminats per les elits.

Aquest posicionament a la contra va establir vincles entre el Beitar i el Likud, el partit de l'oposició, també de dretes. A finals dels 70, el panorama va canviar en positiu per a les dues institucions: el Likud va arribar al poder, i el Beitar va guanyar els seus primers dos títols: dues Copes de l'Estat.

Des d'aleshores, el Likud ha estat el partit que ha governat durant la majoria d'anys a Israel, i el Beitar s'ha convertit en l'equip més popular de Jerusalem i en un dels més seguits de tot el país. Un domini que li ha permès guanyar 6 Lligues i 6 Copes més.
 

La Familia és el més important

Amb el pas dels anys, i a mesura que Israel ha anat virant més i més cap a la dreta, els aficionats del Beitar s'han vist legitimats per expressar els seus pensaments racistes i xenòfobs, especialment en contra dels àrabs.

Els més radicals troben aixopluc en La Familia, el grup ultra del Beitar creat l'any 2005 pels descendents dels mizrahi que es van fer de l'equip groc-i-negre als anys 50 i 60.

La Familia és un grup obertament racista que s'identifica amb l'extrema dreta i que advoca per l'expulsió dels àrabs d'Israel. "Ja som aquí, l'equip més racista de tot el país", canten a l'inici de cada partit, on també se senten càntics com ara "aquest és l'estat dels jueus, odio tots els àrabs".

L'odi de La Familia va més enllà: en el penúltim derbi, van dedicar càntics en què es burlaven d'un dels aficionats més cèlebres del Hapoel: el Hersh Goldberg, un ostatge de Hamas que va perdre un braç durant el segrest. "Ensenya'ns el braç, Hersh", cantaven mentre encara era a Gaza. Uns mesos després, Hamas el va executar. Ara la seva figura s'ha convertit en un símbol del Hapoel, i es pot trobar representada en diferents racons de Jerusalem.

La influència del grup ultra és tan gran que es podria dir que La Familia és un director esportiu més del club; o en tot cas, té la capacitat de vetar fitxatges. Per això el Beitar és l'únic club d'Israel que mai ha tingut un jugador àrab a les seves files. Sí que ha tingut algun jugador musulmà, però tots han hagut d'acabar marxant, pressionats per un boicot extrem dels ultres.

Especialment sonat és el cas del davanter txetxè Zaur Sadayev, que el dia que va marcar el seu primer gol va veure com centenars d'aficionats del Beitar abandonaven l'estadi en senyal de protesta.
 

L'enemic a casa

Les dues visions contraposades del Hapoel i el Beitar conviuen en un mateix recinte: el Teddy Stadium, on tots dos juguen com a local. L'estadi acull, com a mínim dues vegades per temporada, el derbi de Jerusalem: un partit desequilibrat, amb un Beitar dominant tant a nivell esportiu com a les grades.

Fins i tot quan el Hapoel actua com a local, el color groc és el predominant a l'estadi: els vermells ho veuen com una oportunitat única de fer caixa.

És el cas del derbi d'avui: el Hapoel ha venut 19.882 entrades als aficionats de l'etern rival, i només 4.301 seguidors animaran l'equip local. El Teddy Stadium serà propietat pràcticament exclusiva del Beitar, però per si de cas, La Familia ha decidit deixar clar qui mana des de tres hores abans del partit: caminen junts cap a l'estadi en una marxa plena de bengales i càntics racistes.

Els pocs ultres que no ens fan fora a empentes deixen clar el que pensen, com el Doron: "No volem àrabs. No són part de nosaltres. I punt"

La marxa de La Familia ha obligat alguns dels aficionats del Hapoel a haver d'anar en autobús fins a l'estadi. "Les autoritats no volen que tinguem cap tipus d'interacció amb els seguidors del Beitar", explica la Tamar, que ha vingut a veure el partit amb les seves dues filles. "Diu molt de tot plegat, és molt trist. Es diuen La Familia però no són una família real." 

Sempre optimistes 

La mascota del 'Hapoel és un ànec creat pel vinyetaire israelià Dudu Geva, que es caracteritza per tenir una actitud positiva davant de qualsevol adversitat. Fa acte de presència al descans del partit, al qual Hapoel i Beitar arriben amb empat a 2, i els nens corren per fer-s'hi fotos.

Però és desaparèixer l'ànec i el partit es posa pràcticament impossible per al Hapoel, que es queda amb un jugador menys per una entrada amb els tacs del seu davanter centre.

Queda mitja hora i el Beitar, que busca assaltar el liderat de la taula, es bolca a la recerca del gol de la victòria. L'aconsegueix un dels jugadors més destacats de la lliga, Patrick Twumasi, amb passat a la Lliga espanyola. 

"Sempre optimista", sol dir l'ànec, fins i tot en una vinyeta en què un punyal el travessa completament. El Hapoel aguanta les estocades visitants, que busquen la sentència, fins que una jugada aïllada acaba a la dreta de l'atac dels vermells. L'extrem la posa a l'àrea i allà apareix des de la segona línia el gran capità del Hapoel. Awaka Eshata, el nen que va començar a destacar a la Lliga dels Barris, fa una rematada de cap imparable que deixa l'estadi congelat. 

Els 4.000 aficionats vermells es tornen absolutament bojos; i això que, segons diuen, el resultat no és el més important. Però no cada dia es deixa l'etern rival amb un pam de nas, i menys amb un gol del jugador que millor representa els valors del club.