La història desconeguda de Roser Fluvià, resistent contra els nazis i supervivent de Ravensbrück
Un llibre recupera la història de Roser Fluvià, que havia quedat oblidada malgrat la seva contribució a la Resistència i la lluita contra el nazisme
Roser Fàbregas, més coneguda pel nom de casada, Roser Fluvià (1900-1983), era filla de Prats de Lluçanès. El cognom de casada va fer que a Prats durant anys no se'n sabés res d'ella i la seva història de pel·lícula.
Fins que la historiadora Roser Reixach i la periodista Anna Gorchs la van rescatar de l'oblit quan investigaven represaliats de la Guerra Civil Espanyola. El pare n'era un. Aquesta història els va portar al nom de Roser Fluvià. I la sorpresa va ser descobrir un testimoni meravellós, de gairebé 94 anys. El fill petit de la Roser, Enric Fluvià, que viu a Perpinyà, ho recorda tot perfectament.
D'aquesta investigació n'han publicat el llibre "Roser Fluvià. Una pradenca a Ravensbrück".
Amagar membres dels aliats a casa
Uns anys abans que esclatés la Segona Guerra Mundial, la Roser se n'havia anat a viure amb el marit i els dos fills petits al poble de Sant Llorenç de Cerdans, a la Catalunya Nord, i van viure l'ocupació de França per l'exèrcit nazi el 1940.
Ella es va integrar a una de les xarxes de la Resistència l'agost d'aquell any amb la missió de "passar documents i persones de França a Espanya". Aquestes persones eren alts càrrecs polítics i militars, com per exemple, el general Noetinger o el duc de Kent, fill del rei d'Anglaterra, i s'allotjaven a casa de la família.
"No sabíem mai qui eren... Això ho vam saber després. Els dèiem senyor, Pau, senyor Joan o senyor Pere."
La mare era modista i això la va ajudar a dissimular les anades i vingudes de gent, explica l'Enric. Fins i tot al poble "es pensaven que anava amb els alemanys perquè ells també hi anaven a arreglar-se la roba."
La detenció
La Gestapo va entrar a casa seva el setembre del 43 quan hi acabaven d'arribar un coronel dels aliats i el seu guia. Els van detenir. També a ella.
La van empresonar durant 10 mesos i la van torturar perquè parlés. No ho va fer mai. Fins que el juliol del 1944 la van portar al camp de concentració alemany de Ravensbrück.
L'infern de l'Enric
L'Enric, el fill, tenia 11 anys quan van detenir la mare. L'endemà el pare i el germà es van presentar al quarter alemany i se'ls van endur. L'Enric es va quedar sol i se'n va anar a casa, on uns agents de les SS el van apallissar i el van fer fora.
"La meva primera idea va ser suïcidar-me."
Va viure tres mesos sense un cèntim en un hospital per a vells fins que van tornar el pare i el germà: "Em vaig tornar adult en 24 hores."
De la mare no en van saber res fins que van rebre un telegrama on els deien que Roser Fluvià havia estat alliberada de Ravensbrück. Era l'abril del 1945.
"Llavors no en teníem ni idea, com ningú, de l'existència dels camps de concentració i d'extermini. Mai n'havíem sentit a parlar", recorda l'Enric.
L'estada a Ravensbrück
Roser Fluvià hi va estar nou mesos, al camp de concentració més gran per dones a Alemanya. Una vintena de les 130.000 presoneres que hi van passar eren catalanes.
Les condicions eren infrahumanes. En un llit estret n'hi dormien 4. I les feien treballar "llargues hores a pic i pala".
La tornada a casa i el silenci
La família havia preparat un gran àpat per rebre la Roser gairebé 20 mesos després de la seva detenció.
"Quan va arribar pesava 23 quilos, vestida. I no tenia ni un pèl."
No va poder tastar el banquet. Els tres primers dies tot just una patata bullida. "La teva mare no durarà", li van dir.
La Roser va aguantar i va dir a la família. "Només explicaré una vegada el que ha passat i mai més", i així ho va fer. "Un silenci que també va seguir l'Enric", expliquen les autores del llibre. "Fins que no hi vam anar nosaltres ell no n'havia parlat."
Els reconeixements: la Legió d'Honor i la carta d'Eisenhower
Roser Fluvià va rebre els reconeixements dels governs francès, britànic i nord-americà, per la seva lluita contra el nazisme.
França li va concedir la màxima condecoració, la Legió d'Honor.
El president dels Estats Units, Dwight Eisenhower, li va enviar una carta d'agraïment.
I la casa reial britànica, en agraïment per haver allotjat el duc de Kent, els van convidar a la coronació d'Elisabet II. No hi van anar. "Per mi era un anglès més, el senyor Pau, el senyor Pere o el senyor Joan", recorda l'Enric.
El llibre no deixa de ser un homenatge al paper de les dones a la Resistència, poc conegut, potser "perquè feien una feina menys espectacular que un sabotatge, però sense la seva intervenció, aquests sabotatges i altres coses segurament no s'haurien pogut fer."
