La història d'un turista català atrapat en un poble d'Ucraïna controlat per tropes russes

"Si ets periodista i et vols infiltrar al poble, no hauries pogut. En canvi jo, sense voler, em van ficar enmig de tot el merder. Sí, sí, en el pitjor lloc que hi havia al món en aquell moment. Jo era allà". David López fa ara balanç, ja a Granollers, de tot el que ha viscut en els últims dos mesos. Una història surrealista que, si no la confirmés el Ministeri d'Exteriors, l'ambaixada espanyola a Ucraïna i les desenes de fotos i vídeos que conserva, costaria fins i tot de creure que és real.

Ens hem de remuntar a uns mesos enrere, quan en David López, mosso de magatzem d'una empresa que va tancar, va decidir fer, tot sol, una ruta en cotxe des de Catalunya passant per França, Itàlia, Àustria i Hongria fins arribar a Ucraïna.

"No em pensava que em passaria això. Tinc fotos del dia abans de la guerra, era tot normal. Estava amb uns amics en un centre comercial (a Kíiv), menjant hamburgueses i bevent refrescos. De la nit al dia, em vaig despertar amb les sirenes sonant i tothom dient-me que havia començat la guerra".

En David va agafar ràpidament les seves coses, les va carregar al cotxe i va intentar fugir. "La ciutat era un caos, els semàfors no funcionaven, no hi havia llum, hi havia embussos i accidents". Als afores de Kíiv, el vehicle se li va avariar. "Si hagués fet 300 quilòmetres més, ja hauria passat la frontera, ja no hi hauria hagut tan perill. Però em vaig quedar al pitjor lloc, on van començar a bombardejar, a l'aeroport d'Antónov. Els bombardejos estaven a 100 metres".

Es feia de nit, estava a -6 graus encallat al mig del no-res i començava una guerra. Al seu voltant només hi havia una gasolinera. S'hi va apropar per demanar auxili i una de les dues persones que hi havia va acceptar acollir-lo a casa seva, a Hostómel.

En David encara no ho sabia, però acabaria quedant-se atrapat en un dels pobles que passarà als llibres d'història per ser un dels més castigats per les tropes russes. Ara, precisament, s'investiga internacionalment el que ha passat allà per presumptes crims de guerra.

Des de dins de l'infern de Hostómel

"(Els soldats russos) van envoltar el poble, i és quan van començar els bombardejos, entre ells i els ucraïnesos. I allà ens va enganxar a tots i ja no vam poder sortir. No hi havia gasolina, no es podia anar en cotxe, no es podia sortir de casa i hi havia toc de queda. Era com estar en una presó".

D'una vida tranquil·la a Granollers, de cop i volta i sense buscar-ho va haver d'aprendre a viure sota els bombardejos constants i la falta d'electricitat. "Al principi va ser molt dur, perquè aquella gent tampoc ho havia viscut abans i estaven destrossant casa seva. Així que fèiem vida al soterrani. Cuinàvem com podíem i dormíem allà mentre les bombes anaven caient", explica ara ja més relaxat, fora de perill.

Per si no n'hi havia prou, quan els soldats russos van haver controlat el poble, van voler fer recompte de tota la població que hi vivia. Aquell moment, reconeix en David, va ser el que més el va fer témer per la seva vida.

"Van entrar apuntant amb la metralladora, així no ens perdien de vista. El noi (el que l'havia recollit de la gasolinera) l'hi diu al soldat: 'Aquest és espanyol, se li ha avariat el cotxe a la meva gasolinera i jo l'he recollit'. Imagina't el soldat rus que acabava de combatre, devia pensar que li estaven prenent el pèl", relata ara en David amb un mig somriure, conscient de les escenes rocambolesques que va haver de viure.

"Finalment sembla que sí que s'ho va creure, però aquest va ser el pitjor moment, perquè si m'arriba a caure la cartera o hagués fet algun moviment estrany, aquell noi (el soldat) m'hauria disparat un tret allà mateix. Els altres soldats eren nois joves i no feien tanta por, però el que demanava la documentació tenia una pinta com de delinqüent, de pres, d'aquella gent que quan te la creues pel carrer canvies de vorera".

El dia a dia amb les tropes russes

En David reconeix que, a nivell personal, el tracte amb els soldats russos --que d'un dia per l'altre van convertir-se en amos i senyors del poble-- era cordial. Però no amaga que, sobretot per als veïns que van abandonar el poble abans que l'ocupessin les tropes de Putin, quan hi tornin no en tindran un bon record. Les tropes russes "feien coses estranyes, rebentaven les portes de les cases, hi entraven i, si hi veien alguna cosa, l'agafaven o s'hi instal·laven fins que els cridaven per combatre".

Perquè no els ocupessin la casa, les famílies que van quedar-se a viure al poble, sobretot gent gran, penjaven cartells a l'entrada que deia "Aquí hi viu gent".

Aïllats del món, feien servir caixes de fusta buides de la munició que deixaven els soldats russos per fer-ne llenya i escalfar-se.

I en aquelles setmanes de caos i desesperació, on no es podia sortir al carrer, en David explica que fins i tot van haver d'enterrar al jardí persones grans que morien de qualsevol malaltia.

"Estaves acorralat. El cementiri, si estava a les afores, no hi podies anar. I a més si algú moria, ràpidament l'havies d'enterrar. Era gent gran que potser tenien alguna malaltia i no devien tenir la medicació en aquell moment. Entre els veïns agafàvem el cos, l'embolicàvem amb una catifa de casa seva, li posàvem uns plàstics per sobre i l'enterràvem a l'hort, al jardí o on podíem".

Llum al final del túnel

Després de més d'un mes vivint en aquell infern, el replegament de les tropes russes cap a l'est d'Ucraïna va permetre que Hostómel quedés alliberada i, amb la tensió més rebaixada, ja era prou segur perquè en David pogués acomiadar-se de la família que va acollir-lo i, finalment, tornés cap a casa.

El paisatge de Hostómel era apocalíptic. "El poble va quedar completament arrasat, destruït. Sortiria més a compte fer-lo de nou que reconstruir-lo", lamenta en David.

Amb el suport de l'ONG Help to Ukraine, dos soldats ucraïnesos van recollir-lo per portar-lo a Kíiv, des d'on va agafar un tren cap a Polònia per acabar arribant a Granollers.

Abans, però, va poder passar a veure com estava el seu cotxe. Un mes després d'haver estat abandonat, estava completament saquejat.

De tota l'experiència viscuda, se n'emporta un aprenentatge: "Jo era un tio que passava de tot, veia que hi havia guerra a Síria i m'era igual, me n'anava amb els amics. És més, veia arribar més refugiats aquí i pensava: 'Més refugiats? No vull més refugiats a Espanya'. Però ara m'ha canviat una mica la visió. M'he quedat amb la idea que s'ha d'ajudar a aquesta gent".