La il·lusió de la pau, 100 anys de l'armistici de la Primera Guerra Mundial

La guerra final per la llibertat humana, com l'havia definida el president nord-americà Woodrow Wilson, s'acabava per fi a les 11 hores i 11 minuts del matí de l'onzè dia del mes onzè de 1918. A aquella hora havia de començar la pau definitiva, recordava Stefan Zweig a "Un món d'ahir".

"Els carrers de totes les ciutats retrunyien de joia per rebre Wilson com a salvador del mon, els soldats enemics s'abraçaven i besaven: mai no hi havia hagut a Europa tanta fe com en aquells primers dies de pau..."

Wilson era en aquella hora un heroi, fins i tot per a molts vençuts, que somiaven una derrota clement: la democràcia esbandiria velles tiranies, els pobles serien sobirans i no es deixarien arrossegar mai més a una altra guerra.

Però de debò allò era la pau?

Ho preguntem a Robert Gerwarth, un dels grans historiadors europeus sobre aquest període, autor de "The vanquished" ("Els vençuts"), amb edició en castellà a galàxia Gutemberg.

"Per aquells països que havien format part del bàndol vencedor òbviament hi ha molt a celebrar; en particular les víctimes d'aquella guerra eren vindicades a través de la victòria. Però per a moltes de les altres societats implicades, de fet per la majoria, la història és molt diferent, perquè en grans parts de l'Europa oriental i també del Pròxim Orient el conflicte va continuar durant molts anys."

Però això encara no se sabia aquell 11 de novembre de l'armistici. Com tampoc, uns mesos enrere, no era clar el desenllaç de la guerra.

Aquell 1918 havia començat amb els Imperis Centrals, és a dir Alemanya i Àustria-Hongria, en posició de domini al centre i l'est d'Europa. La Rússia dels tsars s'havia enfonsat i Lenin acceptava al tractat de Brest-Litovsk la pèrdua de la meitat del seu territori europeu.

El kaiser Guillem segon movia divisions cap al front occidental, amb voluntat de donar un cop definitiu a francesos i britànics. S'havia d'afanyar perquè arribaven els nord-americans. I als soldats dels Estats Units els donava la benvinguda un nord-català de Ribesaltes, el mariscal Joffre, l'heroi de la batalla del Marne.

Lafayette i Washington demanen als seus descendents que lluitin per la llibertat amenaçada. Ben equipats i amb la moral alta, els soldats nord-americans començaven a arribar a una Europa desfeta. A la desesperada, els alemanys van llençar cinc ofensives, amb l'objectiu de dividir els aliats i empènyer els britànics cap al mar i als francesos més enllà de París.

David Alegre és historiador, editor de la Revista Universitaria de Historia Militar.

"Sabien que si no aconseguien aquesta ruptura del front occidental abans que el cos expedicionari dels Estats Units, que estava arribant, no completés el seu desplegament a finals d'estiu, tenien la guerra perduda."

Però els aliats van resistir, i en aquest cas resistir era vèncer. A la rereguarda alemanya, vagues, amotinaments, el fantasma de la revolució comunista; al front, desercions i rendicions en massa.

El 29 de setembre el cap de l'exèrcit alemany, el general Ludendorff, informa el kàiser que la guerra està perduda. Alemanya estava afamada i arruïnada i, a més, s'havia quedat sola. A finals de setembre havia capitulat Bulgària. L'Imperi Otomà ho havia fet el 30 d'octubre. El 3 de novembre, l'Imperi austro-hongarès, derrotat finalment pels italians a la batalla de Vittorio Veneto.

Nous països

Les promeses federals dels Habsburgs ja no podien impedir la desintegració de l'Imperi. De les despulles de la Monarquia Dual n'emergien nous països: Txecoslovàquia i el Regne dels Serbis, els Croats i els Eslovens, la futura Iugoslàvia. Però cal recordar -diu Robert Gerwarth- que el desmembrament dels vells imperis no va ser un objectiu aliat fins molt avançada la guerra.

En el cas dels austro-hongaresos, hi va haver la possibilitat de donar drets d'autonomia més grans a grups ètnics que no fossin els austro-alemanys i els hongaresos. Però al 1918 aquella premissa havia desaparegut a causa de la manera com la guerra havia inflamat les passions i el nacionalisme.

Al 1914, al començament de la guerra, Guillem II, l'emperador Hohenzollern havia promès lluitar fins a l'últim alè de cavalls i d'homes. No parlava pas per ell, que el 9 de novembre de 1918 va desertar i se'n va anar a l'exili holandès.

La firma de l'armistici

Per por de la revolució, i com a mal menor, l'exèrcit alemany accepta que els social-demòcrates proclamin la república; el dia 11, en un vagó de tren aturat al bosc de Compiègne, a la regió francesa de la Picardia, es firmava un armistici que era el reconeixement de la derrota alemanya.

Es calcula que encara van morir més de deu mil homes entre l'hora de la signatura de l'armistici i la seva entrada en vigor a les 11 hores i 11 minuts. El trauma era colossal.

• Víctimes dels aliats. Morts militars: 5 milions 700 mil.
• Morts civils: 3 milions 700 mil.
• Víctimes dels poders centrals: Morts militars: 4 milions.
• Morts civils: 3 milions 100 mil.
• En total, 16 milions i mig de morts, que és l'1'75 per cent de la població dels països en guerra.

I encara caldria afegir-hi els ferits, físicament i/o psicològicament. De fet, del desastre, en menor o major mesura, no se n'havia salvat gairebé ningú.

Els països que es deien els més civilitzats, i que es permetien colonitzar altres pobles com si els fessin un favor, havien arrossegat el món a un apocalipsi imperdonable. Però l'armistici de l'11 de novembre semblava obrir una oportunitat per a la pau.