La llegenda que amaga la misteriosa casa del diable del barri de Gràcia de Barcelona

Diuen que el gran èxit del dimoni és passar desapercebut i aconseguir que la gent deixi de creure en ell per, llavors, poder fer de les seves tranquil·lament. Durant anys ho va aconseguir a Barcelona. 

Ens situem a l'emblemàtic barri de Gràcia, al carrer Josep Torres, a tocar de la plaça de Gato Pérez. Està plovent. Un fet un punt inusual --amb el permís de les pluges d'aquest mes d'abril-- que vaticina que ens estem endinsant en un reportatge que també ho serà d'inusual.

No és dels carrers més estrets, però hi ha l'espai just per a dues voreres i la circulació de vehicles en un únic sentit. Un fet que convida a mirar endavant quan camines. Si aixequem el cap, però, de seguida els nostres ulls s'obren sorpresos davant de la façana de la casa del número 20.

Hi ha quatre pintures que recreen diferents representacions del dimoni. Inconfusible. Banyes, cua, to vermellós… Les tradicionals característiques d'un personatge tant antic com icònic i que tantes vegades hem pogut veure descrit o representat en la literatura, l'art, el cinema… 

Passegem la vista per la façana i ens trobem també escultures amb la mateixa estètica diabòlica i sinistra que ens observen des de les alçades amb cara de pocs amics.

Sensació de calfred. "Sembla que la pluja ha fet baixar la temperatura" ens diem amb el company Francesc Besses que és amb qui estem fent aquest reportatge.

Ens trobem amb en Ricard Valentí, un avi que ha viscut tota la vida a Gràcia. Forma part de l'arreladíssima comunitat gitana que viu al barri des de fa segles.

Arriba amb el seu bastó i un gran somriure. No acaba d'entendre per què ens hem citat amb ell. Després d'un "bon dia" i una encaixada de mans, silenci. Assenyalem cap amunt i en Ricard Valentí aixeca la mirada. Els seus ulls també es mostren incrèduls davant del que estan veient.

"Com més m'ho miro, més curiós em sembla. És que no soc jo, crec que molta gent que ha viscut aquí al barri ni s'hi havien fixat. He passat tantes vegades per aquest carrer... I no ho havia vist mai de la vida. Una cosa així la recordaria..."

Efectivament, als seus més de 80 anys, no té cap record d'aquestes pintures i això que la casa es va construir el segle XIX. Com pot ser que una decoració tan peculiar passés desapercebuda durant tant de temps?

Després de dècades d'abandonament, aquesta casa es va restaurar l'any 2018. Va ser llavors quan van aparèixer aquestes pintures sota diverses capes de pintura. Però qui les podia haver amagat i per què?

En parlem amb en Josep Maria Contel, historiador especialitzat en el barri de Gràcia i membre del Taller d'Història de Gràcia: "La hipòtesi més gran seria que després de la Guerra Civil, amb l'inici de la postguerra, la figura del diable havia de ser molt incòmoda per a les noves autoritats i que, per tant, les acabessin pintant per amagar-les".

"Hem fet recerca, hem parlat amb veïns, amb les persones més grans i ningú tenia fotografies ni cap dada que documentessin aquestes pintures que van aparèixer"

Tornem al segle XIX. Qui podia voler exhibir quatre dimonis a casa seva? Aquesta casa pertanyia a Agustí Atzeries, un exitós empresari d'una Vila de Gràcia a punt d'annexionar-se a Barcelona. 

Per fer visible la seva fortuna, va decidir reformar casa seva. Va projectar construir-hi una segona planta i va remodelar la façana de manera ostentosa. Era l'any 1892. Sobre els plànols i el projecte, però, no hi havia cap rastre dels dimonis de la façana.

Potser per estalviar-se problemes a l'hora de tirar endavant amb una decoració tan estranya? O potser perquè en el moment de dissenyar tota la remodelació no estava en els seus plans això de "consagrar" casa seva al dimoni?

I aquí comença la llegenda. Quan les obres estaven a mitges, Agustí Atzeries va tenir un sotrac i es va arruïnar. N'hi ha que diuen que va ser víctima d'una maledicció.

Sigui com sigui, d'un dia per l'altre ho va perdre tot. Va ser aleshores quan, desesperat, hauria venut la seva ànima al diable. Una setmana després li hauria tocat la loteria i llavors va ser quan va poder acabar les obres i va dedicar casa seva, el seu temple, al seu salvador, el dimoni.

Més enllà de la llegenda, tornant al segle XXI, les sospites que hi podia haver elements de valor a la façana van fer activar un procés de restauració excepcional.

Hem pogut parlar amb la Cristina Macho i l'Elena Moral, les restauradores especialistes de patrimoni immoble que van assumir el repte de tornar a fer visible per a tothom les quatre imatges del dimoni que tant de temps feia que descansaven en l'oblit.

La Cristina Macho ens explica com va anar el procés: "Vam començar a eliminar amb molta cura capes i capes de pintura. El més complicat és no emportar-te accidentalment elements de la pintura original".

"De mica en mica va anar apareixent, per sorpresa de tothom, aquesta informació"

L'Elena Moral, la seva companya, somriu en reviure aquell moment. Amb emoció, ens aporta una mica de context: "Nosaltres veníem de restaurar una façana durant moltíssim temps amb una temàtica marcadament religiosa i, de sobte, venim aquí i ens trobem amb la casa del diable. Va ser molt impactant"

Totes dues somriuen. Ens confessen que guarden un record molt especial d'aquesta restauració perquè va ser única. Diferent. D'aquelles que les va deixar encuriosides sobretot perquè en el moment de redactar l'informe previ i plantejar la restauració van descobrir la misteriosa llegenda que hi havia al voltant d'aquesta casa.

Llucifer, Satanàs, Mefistòfil, Barbatos i una llarga llista de noms amb què el dimoni, durant segles, ha atemorit alguns, però també ha afavorit uns altres. En qualsevol cas, a Barcelona, hi ha un carrer on el dimoni ja no passa desapercebut.

El matí ens ha passat volant. En part, la pluja ens ha obligat a anar per feina. Abans de marxar, fem l'intent de tocar el timbre, a veure si algú ens obre la porta. L'única resposta és un tro que espetega molt a prop nostre.

Serà per la tempesta que s'apropa, però tenim clar que ja en tenim prou. Per si algú s'ho està preguntant, avui en dia la casa Agustí Atzeries són set habitatges privats de luxe (amb la vista aèria de Google es pot veure que tenen piscina i tot).