La mare assassinada i el pare a la presó: orfes de la violència masclista

Piedad Moya tenia 44 anys quan la seva exparella la va assassinar. Era l'any 2014, i mai s'ha sabut on va amagar el cos.

Tenien dues filles en comú, la Norai, que llavors tenia 12 anys, i la Gloria, que en tenia 17. Enmig d'un dol tan profund, es van quedar soles.

"Va ser horrorós. Vam perdre els pares, no teníem suport i teníem moltes coses per afrontar", expliquen. 

Ningú se'n podia fer càrrec

El seu pare va ser condemnat a 15 anys de presó i a una indemnització que mai els ha pagat. El pis on vivien està a nom d'ell i mai els l'ha volgut cedir. 

"Els fills víctimes d'aquests casos estem invisibilitzats. És com si no existíssim", expliquen. 

 La seva família no podia fer-se'n càrrec i els serveis socials les van derivar a una acollida d'emergència. Després d'uns mesos, les van separar.

 "Jo vaig anar a un centre de menors i la meva germana a un pis d'extutelats perquè ja tenia 18 anys", explica la Norai. 

Com que van canviar de domicili, també la van canviar d'escola. 

"Al principi em va costar agafar el ritme. Em deien que no me'n sortiria amb el batxillerat, però el vaig fer i el vaig aprovar", afegeix. 

Al pis d'extutelats, la Gloria només s'hi va poder estar sis mesos i després es va quedar al carrer. No havia passat ni un any de l'assassinat de la seva mare.

"Vaig madurar a marxes forçades i vaig aprendre a buscar-me la vida. Però vaig haver de deixar d'estudiar."

Com que el cos de la mare no es va trobar, no es van considerar orfes fins set anys després i fins llavors no van rebre gairebé cap ajuda econòmica. 

"Vaig llogar a un pis al lloc més barat que vaig trobar. Anava de casa a la feina i de la feina a casa", explica la Gloria.

Es va veure obligada a canviar de municipi i la feina li quedava molt lluny. Només hi podia arribar amb una combinació d'autobusos i els dies que havia d'entrar a les sis del matí només hi podia anar caminant. Trigava hores a anar i tornar. 

El sistema no les va considerar víctimes 

Tot i patir-ne les conseqüències directament, l'administració no les va considerar víctimes de violència masclista. 

La llei que reconeix els fills menors d'edat de dones assassinades com a víctimes va entrar en vigor el 2015, l'any següent dels fets. 

"Ens hem sentit desemparades per tots els sistemes haguts i per haver."

Durant anys, tampoc han rebut ajuda psicològica especialitzada: "La nostra salut mental no s'ha tingut en compte."

Tot just ara han pogut començar a pagar-se el psicòleg. 

Diu la Gloria que hi va haver un temps que se sentia inferior a tothom perquè no podia fer les coses que feia la gent de la seva edat. 

Se senten oblidades i reclamen més protecció: "L'assassí de la nostra mare té una ordre d'allunyament de nosaltres i prou. No ens sentim protegides."

Han passat més de deu anys i saben que el seu pare sovint té permisos penitenciaris. 

"No ens avisen quan surt i tenim por de trobar-nos-el." 

Mai ha mostrat penediment: no ha reconegut els fets ni ha explicat on és el cos. 

"No som les úniques que patim. La nostra família i amigues de la meva mare també tenen por de trobar-se'l", explica la Gloria.  

Demanen lleis que els protegeixin més

A la Norai i a la Gloria, que ha preferit no ensenyar la cara, no els agrada reviure l'assassinat de la seva mare, però creuen que és important parlar-ne perquè la gent sigui conscient de la situació que viuen els orfes de la violència masclista.

"Quan vam participar al pòdcast de 'Crims' ens va escriure una noia que havia viscut el mateix i ens va agrair que en parléssim."

Tenen l'esperança que les lleis cada vegada protegeixin més els fills de les dones mortes per les seves parelles o exparelles i que no ho facin només quan aquests són menors o tenen alguna discapacitat. 

"Sort que ens hem tingut l'una a l'altra", asseguren.