La fuga d'infermeres a l'estranger explica un dèficit estructural agreujat per la Covid

Falten infermeres a Catalunya, un dèficit estructural que ve de lluny i que s'ha agreujat amb la crisi de la Covid. Actualment n'hi ha unes 46.000 de col·legiades en actiu, la gran majoria a Barcelona.

La ràtio d'aquest col·lectiu a Catalunya per 1.000 habitants és de 6,2, mentre que la mitjana europea és de 8,5. Noruega és el país amb la ràtio més elevada: 14 infermers i infermeres per cada mil habitants, i en el conjunt d'Espanya és de 5,7.

Una de les explicacions d'aquest dèficit passa per la migració: infermeres que es formen aquí i marxen a d'altres països perquè les condicions de feina són més bones.

La Paola Galbany, presidenta del col·legi d'infermers i infermeres de Barcelona, explica que, de feina, n'hi ha, però és molt precària. I aquesta feina s'estanca, i és el que fa que les persones decideixin emigrar.

Els contractes temporals, a temps parcial i sense expectatives de prosperar és el pa de cada dia per moltes infermeres. La majoria que decideixen marxar ho fan al Regne Unit, com explica la Paola.

"És un país que acull les infermeres amb un cert afecte, les valora bé, la remuneració és bona i aquí sí que és un país en què les infermeres poden tenir expectatives professionals."

Un exemple és l'Ester, llevadora de Castellar del Vallès, les condicions que té a Londres no les tenia a Catalunya. El sou és bastant igual, la diferència és que li paguen una pensió si es posa malalta, les vacances i té un contracte permanent.

L'Ester tenia un contracte temporal en què li anaven donant hores, cobria vacances i era suplent. Però va arribar un moment que aquest contracte es va acabar i no li van donar res més.

Va decidir formar-se per ser llevadora i va aprovar les oposicions, però no va aconseguir la plaça. I és quan va esbrinar que al Regne Unit podia treballar d'infermera a més formar-se per ser llevadora i amb un sou bo.

La Míriam, infermera d'Argentona, va marxar a Alemanya i treballa a l'hospital universitari més gran de Berlín, creu que és molt més fàcil trobar estabilitat i un sou millor a l'estranger.

"Si el que busquen és estabilitat, sí, sens dubte. I una recompensa econòmica més bona, doncs també. És molt fàcil trobar feina com a infermera. No et demanen experiència prèvia, sinó que et formen si no en tens."

A Alemanya, la infermeria no és un grau universitari. A Espanya, sí, i de 4 anys. És un dels països amb les infermeres més ben formades d'Europa, i com diu la Paola "això ho saben a altres països. I les capten".

Hi ha hospitals que estan tirant de xarxes socials per mirar d'atreure-les perquè tornin i el problema, com es pregunta la Paola, és: on són aquestes infermeres? si sabessin on són seria més fàcil contractar-hi.

"Millorar les condicions laborals és el primer. No és de rebut que, l'any 2020, els contractes encara estiguin precaritzats. Dins el centre, no només dedicar-se a l'assistència, sinó a la gestió o la recerca, i això es podria promoure per poder-les captar."

La Paola insisteix que si es perden infermeres, perds una inversió, perquè les formes i ara no les tens. La segona, perds qualitat de vida de la ciutadania. Per tant, "cal fer un estudi profund des de les polítiques sanitàries i treballar perquè això no es repeteixi."

Una dada rellevant és la que explica l'Ester que diu que a la seva promoció de llevadora eren 12, entre elles 7 catalanes o espanyoles. Cinc van tornar i només una té feina fixa.