La crisi a Ceuta i la migració com a eina de pressió a Europa

El govern marroquí ja reconeix obertament que la permissivitat dels seus gendarmes fronterers a Ceuta és una represàlia de Rabat contra Espanya per haver acollit en un hospital de Logronyo el líder del Front Polisario, Brahim Gali. Potser hi ha també algun altre motiu menys evident, que es podrà anar deduint quan s'analitzi com es resol el conflicte.

Però regular l'aixeta del flux migratori s'ha tornat a demostrar com una de les eines més eficaces que tenen els països mediterranis per pressionar la Unió Europea.

El que ha fet el Marroc -orgullós, a més, d'ençà que, al gener, els Estats Units es van posar al seu costat en el conflicte del Sahara- no és una novetat. Les onades de migrants que van saltar les tanques de Ceuta i Melilla el 2005 van aconseguir superar la policia marroquina, i tothom a Europa va veure que calia convertir aquest país en el principal soci a l'hora de lluitar contra la immigració irregular, i ajudar-lo amb els mitjans econòmics i logístics necessaris.

Però la impermeabilització de la frontera mai ha estat total. I en alguns moments ha estat especialment accessible. L'estiu del 2014, per exemple, més de 900 migrants es van llançar des de les platges marroquines a les aigües de l'Estret i van arribar en molt pocs dies a costes andaluses. Ningú vincula oficialment aquest sobtat trànsit de pasteres amb un incident que havia tingut el iot del rei Mohamed VI amb una patrullera de la Guàrdia Civil, a prop de Ceuta, uns dies abans. Però la coincidència no passa desapercebuda.

El cas de Líbia

També el líder libi Moammar al-Gaddafi va administrar sense pudor, davant dels líders europeus, l'amenaça d'una "Europa negra". En presència de l'aleshores primer ministre italià, Silvio Berlusconi, va arribar a preguntar "quina seria la reacció dels europeus cristians i blancs davant una onada d'africans famolencs i ignorants". I va posar preu per impedir-ho: 5.000 milions d'euros anuals.

Rebut amb tots els honors per les primeres autoritats europees, Gaddafi estava convençut que el seu paper de "gendarme" de la migració era una assegurança per a la seva continuïtat al poder... Però els líders europeus no van moure un dit per ell quan va arribar la revolució. Això sí, després, milers d'embarcacions precàries salparien els pròxims anys des de les platges líbies cap a Lampedusa i altres destinacions del Mediterrani central.

Turquia i els refugiats sirians

Recep Tayyip Erdogan també és conscient del poder que li atorga el fet de contenir a Turquia tres milions i mig de refugiats sirians, molts dels quals voldrien marxar a Europa. Rep sumes mil milionàries de Brussel·les per fer-ho.

Però el febrer i març del 2020 va decidir obrir les fronteres, terrestres -a Edirne- i marítimes -cap a Samos- perquè Europa no es va posar al seu costat en el conflicte sirià, quan 33 soldats turcs van morir en un bombardeig a Idlib. Turquia, que manté una relació més que complicada amb Europa, va demostrar, amb aquell moviment, els efectes que pot facilitar una sortida massiva de migrants.

El Marroc, peça clau

Per tant, el moviment del Marroc a Ceuta no és una novetat. Sembla una reacció puntual a una situació puntual. La reacció del govern espanyol fa referència a la necessitat de preservar la integritat del territori "per tots els mitjans". A Madrid li preocupa més l'adormida reivindicació marroquina sobre la sobirania de Ceuta i Melilla que la situació del Sàhara, que, segons la llei internacional, continua sent espanyol.

En tot cas, a Europa li interessa resoldre ràpidament el problema. El Marroc és una peça clau, també, en la lluita contra el terrorisme.