La migració i el Sàhara, l'arma política del Marroc per pressionar Espanya des del 1991

"Hem viscut com animals". Ho deia als micròfons de TV3 l'any 2005 un jove exhaust a terra just després d'aconseguir saltar de nit la tanca de Melilla.

Els relats a la frontera amb el Marroc es repeteixen inamovibles des de fa dècades. Persones que expliquen persecucions i penúries al regne alauita i intents de saltar unes tanques cada vegada més altes i perilloses.

I a cada reunió d'alt nivell entre tots dos països, la música als Telenotícies també ha sonat de la mateixa manera: les qüestions clau han estat sempre la immigració, el control de fronteres i, sobretot, el Sàhara Occidental.

Quan hi ha hagut bona sintonia, el Marroc ha contingut les persones que intentaven arribar a Espanya. I quan ha vist que les seves demandes no eren ateses, ho ha deixat de fer.

Del 1991 al 2023 la història dels salts de les tanques, les embarcacions que surten de les platges i els controls policials a dins les ciutats marroquines ha discorregut en paral·lel al termòmetre entre Madrid i Rabat.

De Felipe González a Pedro Sánchez: 12 reunions d'alt nivell

Ara feia vuit anys que no es trobaven en una reunió d'aquestes característiques els executius de tots dos països. Finalment, i després de diversos endarreriments justificats volgudament per la pandèmia, s'ha fet la dotzena trobada, encara que el rei Mohamed VI no ha rebut el president Pedro Sánchez.

Felipe González ja va haver de comparèixer sense Hassan II en la primera trobada anys enrere. I José María Aznar el 2003 fins i tot es va quedar sol en la roda de premsa que havia de fer al costat del primer ministre d'aleshores, Driss Jettou.

Però sigui com sigui, que es faci una reunió entre els dos països és rellevant, tenint en compte que l'acord firmat el 1991 preveia reunions cada any. I ara no passava des del 2015.

"El Marroc vol marcar els temps", assenyala Eduard Soler Lecha, professor de Relacions Internacionals a la UAB. "Intenta tenir sempre el comandament de la reconciliació i obrir i tancar la vàlvula en funció dels seus càlculs."

I la vàlvula l'ha oberta en diferents moments. El 2006, amb la crisi dels cayucos. O el 2018, amb 64.298 arribades irregulars a Espanya, el nombre de persones més gran dels últims anys.

De la història més recent, destaca la crisi de Ceuta. Després que Espanya hospitalitzés el líder del Front Polisario a Logronyo --un fet que va enervar el Marroc--, 10.000 persones en un sol dia van creuar nedant fins a la platja del Tarajal, en la crisi més greu des del conflicte per l'illot del Perejil el 2002.

"El missatge que dona el govern marroquí a través d'aquestes arribades és molt clar: o cediu en les nostres demandes o això és el que tindreu", apunta Blanca Garcés, investigadora sènior al CIDOB.

"El govern marroquí utilitza les migracions com a instrument fonamental de la seva política exterior per forçar el govern espanyol i la UE a cedir en altres àmbits fora de les polítiques migratòries."

Un moment clau: el canvi de posició del Sàhara

Donald Trump va capgirar la carpeta del Sàhara Occidental quan el 2020 va reconèixer la sobirania del territori al Marroc, i es va convertir així en el primer país occidental a adoptar aquesta posició.

L'ONU ha reclamat durant dècades un referèndum d'autodeterminació, que Espanya havia assumit com la solució. Però Pedro Sánchez va sorprendre el març de l'any passat amb un canvi inesperat i radical de política.

El govern espanyol passava a defensar que la proposta d'autonomia feta pel Marroc l'any 2007 és la més "seriosa, realista i creïble". Des d'aleshores, les arribades irregulars a la península, Ceuta, Melilla i les Canàries han començat a reduir-se. Si el 2021 arribaven a l'Estat 41.945 persones, el 2022 en van acabar sent 31.219.

"Els migrants són clarament moneda de canvi --diu Garcés--. I ells mateixos ho diuen. Quan les relacions són bones, el control, la persecució i la vulneració dels seus drets és més gran. Quan són dolentes, se'ls obre un espai per viure i sobreviure en el context marroquí i per intentar saltar la frontera."

En un any electoral com és el 2023, el canvi de posició de Sánchez podria donar-li més tranquil·litat a les fronteres. Encara que no li ha estalviat la polèmica per l'actuació de les forces de seguretat en la tragèdia de Melilla de l'estiu passat en què van morir una quarantena de persones.

Per Soler Lecha, però, el canvi de discurs no evitarà completament el risc que hi pugui haver noves crisis o ensurts a curt termini.

"Amb el Marroc sempre hi ha imprevisibilitat. Espanya encara no ha fet un reconeixement com el que va fer Trump, i no sabem fins a quin punt el canvi de posició d'Espanya l'acontentarà prou."

El nacionalisme antiespanyol en les esferes polítiques del Marroc també hi juga el seu paper, assenyala Soler Lecha: "Alguns potser voldrien que, fruit del canvi de posició sobre el Sàhara, el Marroc digui obertament que reconeix l'espanyolitat de Ceuta i de Melilla. Però això és una carta que sempre es voldran guardar i que internament seria vist com una cessió innecessària."

Els diners: aquí no ho són tot ni molt menys

El govern Sánchez ha destinat al Marroc, cada any des del 2018, una quantitat aproximada de 30 milions d'euros per al control policial fronterer que fa la gendarmeria marroquina.

La Unió Europea també hi ha injectat partides econòmiques dels seus pressupostos, amb una mitjana de 343 milions d'euros anuals en el període 2014-2020 i de 500 milions en el septenni 2021-2027.

"Les quantitats no són irrellevants. Posar aquests diners sobre la taula suposa una manifestació pública de la importància que té el Marroc per Espanya i la UE. Però les quantitats de què estem parlant són molt petites, massa per fer moure les preferències en temes nuclears de la política exterior del país", diu Soler Lecha.

També comparteix aquesta visió Blanca Garcés. "Aquests milions són relativament limitats. El govern marroquí sempre argumenta que el cost de controlar les seves fronteres és molt més gran", assegura.

De moment, el govern espanyol ha aconseguit frenar les arribades. Veurem durant quant de temps. Garcés assenyala que l'altra qüestió clau que es plantejarà en la reunió és la de les devolucions de migrants al Marroc.

"És difícil avaluar què s'acordarà, perquè el més important difícilment s'explicita, però sabem del cert que el govern espanyol vol seguir amb el control de les arribades i augmentar el nombre de persones deportades d'Espanya al Marroc, que s'han reduït molt durant la pandèmia i la crisi diplomàtica dels últims anys."

En tot cas, la reunió hauria de constatar que tots dos països tornen a passar per un bon moment i que la crisi ha quedat enrere. De moment.