La NASA troba aigua a la cara visible de la Lluna, un avenç clau per a futures missions

Hi ha aigua congelada a la superfície de la Lluna. La NASA ha confirmat per primera vegada que hi ha aigua a la cara visible del satèl·lit, un descobriment que fa pensar que l'aigua podria estar distribuïda per la superfície lunar i no limitar-se només a les zones a l'ombra pròximes als pols.

"Teníem indicacions que l'H2O, l'aigua que tots coneixem, podria ser present en la cara il·luminada de la Lluna", explica Paul Hertz, director de la divisió d'Astrofísica de la NASA. "Ara sabem que n'hi ha. Aquest descobriment canvia el coneixement de la superfície lunar i ens obre preguntes interessants sobre els recursos rellevants per a l'exploració de l'espai profund", ha afegit.

Encara hi ha molts interrogants per respondre, principalment si es pot accedir fàcilment a aquesta aigua i si es podria fer servir com a recurs per a les futures missions tripulades a la Lluna i els plans de la NASA d'establir una base permanent.

L'administrador de l'Agencia Espacial nord-americana, Jim Brindestine, ha afirmat que no es pot saber encara si es podrà utilitzar aquesta aigua, però ha afegit que l'estudi de l'aigua la Lluna "és clau per als nostres plans d'exploració" del projecte Artemisa.

NEWS: We confirmed water on the sunlit surface of the Moon for the 1st time using @SOFIAtelescope. We don't know yet if we can use it as a resource, but learning about water on the Moon is key for our #Artemis exploration plans. Join the media telecon at https://t.co/vOGoSHt74c pic.twitter.com/7p2QopMhod

— Jim Bridenstine (@JimBridenstine) October 26, 2020

El cas és que dos articles publicats aquest dilluns a la revista "Nature Astronomy" aporten esperança respecte als recursos hídrics de la Lluna.

El primer divulga dades inequívoques de la presència d'aigua a la part assolellada de la Lluna, mentre que el segon indica que hi ha aproximadament 40.000 quilòmetres quadrats d'aquesta part que té capacitat de retenir aigua a les anomenades trampes fredes. Són àrees de la superfície on no toca mai el Sol, les temperatures arriben a -163 graus Celsius i això fa que l'aigua glaçada es mantingui estable durant milers de milions d'anys.
 

Aigua a la cara assolellada de la Lluna

La confirmació que hi ha aigua al nostre satèl·lit ha estat possible gràcies al SOFIA, l'Observatori Estratosfèric d'Astronomia Infrarroja de la NASA. És un avió Boeing 747SP modificat per transportar un telescopi reflector.

Fa dos anys, els científics van detectar senyals d'hidratació al sòl de la Lluna. Van comprovar que hi havia alguna forma d'hidrogen a la superfície, però sense poder precisar si era aigua o el seu "parent" pròxim, l'hidroxil (OH).

El SOFIA ha detectat mol·lècules d'aigua al cràter Clavius, un dels més grans visible des de la Terra, de més de 200 quilòmetres de diàmetre i pròxim al pol sud del satèl·lit. Ho ha fet gràcies a la captació de la longitud d'ona específica de les mol·lècules d'aigua.

100 vegades menys que al Sàhara

La quantitat d'aigua detectada és molt petita, amb concentracions de 100 a 412 parts per milió, l'equivalent a una ampolla d'un terç de litre, atrapada en un metre cúbic de terra escampat per la superfície lunar.

La mateixa NASA explica que, en comparació, al desert del Sàhara hi ha 100 vegades més aigua de la que el SOFIA ha detectat a la Lluna. Tot i que la quantitat no és significativa, el descobriment sí que ho és perquè planteja preguntes sobre com es crea l'aigua i com perdura en una superfície sense aire.

La investigadora principal del primer estudi, Casey Honniball, ho resumeix d'aquesta manera:

"Sense una atmosfera espessa, l'aigua de la superfície lunar il·luminada pel sol s'hauria de perdre a l'espai. Per contra, d'alguna manera ho estem veient. Alguna cosa està generant l'aigua i alguna cosa la deu atrapar allà."

Hi ha diverses hipòtesis per explicar-ho. Una, que els micrometeorits que xoquen a la Lluna dipositin aigua al sòl. Una altra és una reacció química amb partícules energètiques que projecta el Sol.

Sobre la manera com perdura l'aigua, es pensa que queda atrapada en petites estructures en forma de perla que es formen a partir de la calor creada pels impactes de micrometeorits. O també que quedi amagada entre els granulats de la superfície lunar i protegida de la llum.

La idea és que als cràters de la lluna, fins i tot molt petits, que no reben mai la llum solar, l'aigua quedaria emmagatzemada de forma estable, en forma de gel.

NASA: "Un bon primer pas"

Amb el programa Artemisa, la NASA vol enviar per primera vegada una dona a la Lluna i tornar-hi a portar un home el 2024. A finals de la dècada confia que hi pugui haver presència humana estable, com a pas previ a l'exploració de Mart.

La NASA subratlla que l'aigua no només és un element imprescindible perquè hi hagi vida, sinó que també es pot transformar en oxigen o en combustible. Saber on es pot trobar aigua a la Lluna és, per tant, "un bon primer pas".