La pandèmia, un test d'estrès per al sistema sanitari català: les xifres d'una situació límit

Una mena de prova de resistència, un test d'estrès com els que va haver d'afrontar la banca en l'última crisi. Així defineix el catedràtic d'Economia de la Universitat Pompeu Fabra Guillem López Casasnovas l'impacte que la pandèmia ha tingut en el sistema sanitari català i que ha pogut superar gràcies als professionals, que han arribat allà on no arribava el finançament.

"Aquest sistema, malmès com estava, si no s'ha enfonsat amb una duresa de test d'estrès com el que hem patit, ha estat gràcies als professionals", afirma López Casasnovas.

"Vas just just, amagant partides, i quan hi ha un enfonsament general ja t'ofegues completament i només revifes en la mesura que els professionals t'ajuden. Professionals, centres concertats i fins i tot el sector privat."

Malgrat haver anat recuperant els nivells previs a les retallades, l'any 2018 la despesa sanitària pública a Catalunya es va situar per sota de la mitjana espanyola en percentatge del PIB: un 4,7% a Catalunya davant d'un 5,5% al conjunt de l'Estat. I una mica per sobre en euros per habitant (1.432 davant els 1.416 de la mitjana espanyola).

Les comunitats forals, el País Basc i Navarra, s'enfilaven fins als 1.600 i 1.700 euros, gairebé 500 euros més que la que menys va gastar, Andalusia, tot i dedicar-hi més d'un 6% del seu Producte Interior Brut. Capítol apart mereix la Comunitat de Madrid, que tot i ser una comunitat "rica" ha dedicat a la sanitat pública només el 3,6% del seu PIB.

El sistema sanitari català necessita 4.000 milions d'euros anuals més

Segons López Casasnovas, fundador del Centre de Recerca en Economia i Salut, el finançament autonòmic actual és insuficient per poder fer front "ni tan sols a les exigències salarials dels professionals", però encara menys per poder proporcionar el sistema sanitari que correspondria al nivell de renda català i, per tant, a les expectatives dels seus ciutadans.

Per equiparar-nos a altres països europeus amb sistemes sanitaris semblants al català, com ara Dinamarca o el Regne Unit, caldrien, segons les seves estimacions, entre 4.000 i 5.000 milions d'euros.

Però d'on sortirien aquests diners?

Uns 2.000 milions ja són els que es gasten cada any sense haver estat pressupostats; són el que es coneix com a "despesa meritada", la que s'acaba fent de veritat però que no consta en el pressupost inicial.

L'any 2018, sense anar més lluny, aquesta xifra es va enfilar per sobre dels 10.400 milions d'euros a Catalunya, quan s'havien pressupostat una mica menys de 8.900 milions. Els pressupostos del 2020, abans de rebre l'impacte del coronavirus, preveien gastar menys de 10.000 milions.

Els diferents governs han anat consolidant aquesta pràctica per quadrar el pressupost. Un dèficit encobert i recorrent que ha permès finançar-se a càrrec dels proveïdors. "Aflorar" d'alguna manera, aquestes quantitats seria un primer pas per repensar el sistema.

La reforma pendent del finançament

Però amb això no n'hi ha prou. D'entrada, segons coincideixen els experts, caldria un millor finançament autonòmic. El model actual prima unes comunitats sobre altres amb enormes diferències en la distribució final de recursos. Diferències que penalitzen determinades comunitats, les més riques (Catalunya i Balears, també Madrid, tot i que aquesta és un cas a part perquè es beneficia de la seva capitalitat) però també les que no ho són tant, com el País Valencià, probablement l'autonomia més perjudicada per l'actual sistema de finançament.

Com explica el director de l'Institut Valencià d'Investigacions Econòmiques, Francisco Pérez, "a Espanya les diferències de despesa en tots els serveis públics fonamentals, però també en sanitat, són molt importants, per començar entre les comunitats de règim foral i les de règim comú" ,

Segons apunta Pérez, hi ha "problemes de suficiència i d'equitat", amb diferències de fins a 25 punts entre les comunitats que més reben i les que sónn a la cua, com és el cas del País Valencià.

En aquest escenari, la reforma del model de finançament és, probablement, més urgent que mai, si es té en compte que les autonomies es fan càrrec del 93% de la despesa sanitària. Però tal com estan les coses, qui més qui menys és conscient que no és el moment d'obrir aquest meló. Almenys fins que passi la pandèmia.

La llosa del deute: com es paguen mentrestant les factures?

De moment, amb deute. Els 16.000 milions d'euros que el govern espanyol haurà de transferir a les autonomies per fer front a la pandèmia no s'hauran de retornar. Però amb aquests diners no n'hi ha prou per compensar l'augment de despesa i la baixada de la recaptació provocada per la lluita contra la Covid-19.

Això explica la insistència del govern català a rebre ajudes que no s'hagin de tornar en lloc de préstecs. En aquesta línia, el vicepresident i conseller d'Economia, Pere Aragonès, veu amb bons ulls el pla conjunt de França i Alemanya per injectar mig bilió d'euros a l'economia en forma de subsidis. La quantitat del pla d'ajuda, això sí, li sembla insuficient.

Mentre això es concreta, des de les files de Podem s'ha llançat la proposta d'un nou impost sobre les grans fortunes que contribuís a finançar la despesa sanitària. Però el PSOE no ho veu clar i no vol parlar de més impostos que els que ja tenia previstos a l'agenda: la taxa Google, la que grava les transaccions financeres i poca cosa més.

I tant el govern català com l'espanyol juren i perjuren que és el moment de fer polítiques expansives i miren d'allunyar del seu discurs qualsevol referència a futures retallades. Amb l'excepció del Banc d'Espanya. El seu governador, Pablo Hernández de Cos, reclama als partits que pactin un pla d'ajust fiscal a mitjà termini un cop s'acabi la pandèmia.

En aquest sentit, el responsable de l'IVIE, que també assessora el president valencià, Ximo Puig, en l'estratègia de recuperació econòmica, creu que ara "el més raonable és atendre les necessitats per evitar que la bola de la recessió vagi creixent, però després hem de saber que això que hem pagat sense ingressos hem de pagar-ho d'alguna manera, perquè les capacitats del sector públic no són ilimitades".

En opinió de Pérez, "ara no és el moment d'apujar impostos", i les necessitats de l'economia s'han de finançar per altres vies, amb el suport del BCE i de la Unió Europea.  

Però  "si volem que el sector públic tingui un paper important com el que està tenint aquests mesos, hem de dotar-lo de recursos, i això significa que els contribuents han d'estar disposats a pagar impostos per finançar aquesta capacitat del sector públic". "El compte s'ha de pagar", conclou el director de l'IVIE.