La pel·lícula que va canviar la guerra freda: encara que no siguis boomer, t'agradarà

El 20 de novembre del 1983, la cadena de televisió nord-americana ABC va emetre la pel·lícula "El dia després" ("The Day After"), un relat fictici i esgarrifós sobre els devastadors efectes d'un atac nuclear en la vida dels habitants de la petita localitat de Lawrence, a Kansas.

Els que, com jo, hem nascut als anys 60, en plena guerra freda i amb l'amenaça que un o altre pitgés el temut botó nuclear, vam córrer a veure aquesta pel·lícula que havia generat un caos real, comparable al que va provocar Orson Wells amb la seva emissió radiofònica "La guerra dels mons" (sobre el qual el "Sense ficció" també emet un documental, completant una nit temàtica apocalíptica i distòpica).

Pocs dies després que la Unió Europea ens digui que hem de tenir preparat un kit de supervivència en cas de guerra o catàstrofe natural, el documental del "Sense ficció" "Un fenomen televisiu" (2020), que explica com es va fer i què va provocar la pel·lícula "El dia després", adquireix una rellevància inesperada.

El director Nicolas Meyer va pensar que un telefilm podia ser la manera d'arribar a més gent per conscienciar-los dels perills d'una guerra nuclear, en un moment en què els nord-americans havien votat un president, Ronald Reagan, que impulsava el rearmament fins a les galàxies. L'estrena va ser un èxit, 100 milions de persones la van veure de patac i es va convertir en la millor audiència televisiva de tots els temps. Un èxit històric... i histèric.

Durant l'emissió es van produir situacions de pànic i histèria col·lectiva. Alguna cosa devia témer ja la Casa Blanca quan va voler impedir com fos l'emissió de la pel·lícula. El documental dirigit per Jeff Daniels ens mostra els budells d'aquelles setmanes frenètiques prèvies a l'emissió, les trucades al director de l'ABC, Brandon Stoddard, que es va mostrar inflexible a les pressions. La cadena no va tenir por ni del mateix president dels Estats Units ni de la tirania de les audiències.

I aquest és un altre element que posa d'actualitat el documental i el fa imprescindible: en un moment en què la censura i l'ànsia de control de la premsa avança a ritme galopant en una administració Trump formada per venedors de cotxes, antivacunes i partidaris de les dones als fogons, aquest cant a la llibertat d'expressió és una alenada d'aire fresc.

La pel·lícula es va estrenar en 35 països i en 17 llengües. Va ser la primera pel·lícula nord-americana a emetre's a Rússia, tal com recorda Brandon Stoddard:

"Els vaig dir que si l'emetien a Rússia, l'havien de portar personalment a la cadena de televisió sense separar-se'n ni un instant, perquè no volia que la toquessin."

Però encara hi ha més, especialment en el context del conflicte bèl·lic a Ucraïna i del gir que li està donant aquest triangle no precisament d'amor sinó de guerra que suposen Trump-Putin-Zelenski. Tots els que veuen l'escalada de rearmament com una espiral sense fi que pot fer que un dia acabem enmig d'un núvol nuclear com els habitants de Kansas, estaran contents de saber que la pel·lícula va provocar un gir inesperat en la carrera armamentística.

Posem-nos en context. Kenneth Adelman, director de l'Agència de Control d'Armes a l'era Reagan, recorda que "el 1983 va ser el pitjor any de la guerra freda, com a mínim des de la crisi dels míssils cubans, i la gent tenia por que Ronald Reagan actués com un cowboy de l'oest, que comencés a disparar les pistoles a l'aire i fes servir armes nuclears per demostrar que era un tio dur de pelar".

Doncs bé, aquest president Reagan que manegava la política internacional i el rearmament amb posat de perdonavides de saloon, va deixar escrit a les seves memòries que la pel·lícula l'havia deixat amoïnat i deprimit. Temps després, es va reunir a Reykjavík amb el seu homòleg rus -soviètic, que en dèiem abans- Mikhaïl Gorbatxov i van signar el Tractat d'Eliminació de les Forces Nuclears d'Abast Mitjà.

No és estrany que Adelman cregui que la pel·lícula va comportar la major reducció de l'armament nuclear de la història.

De tot plegat en podríem treure una conclusió: fem pel·lícules (i documentals) i no la guerra.