La pobresa i la por a la conca del Donbass

Quan era petit, sovint acompanyava el meu avi a l'Economat de Renfe a Lleida. El meu avi, Santiago Garreta, era cap d'estació. Havia estat condemnat a mort, empresonat i sancionat per haver lluitat amb la República a la Guerra Civil. Va morir l'any 1990 i sempre m'ha quedat la recança de no haver-li dit prou com de valent l'havia considerat. Va viure uns temps difícils: guerra, violència, enveges, delacions, presó... Un cop al mes, em duia a l'Economat a comprar sacs de carbó; una mena d'ous d'hulla premsada que servien per escalfar tot el que s'havia d'escalfar en aquella casa llogada del barri lleidatà de Balàfia.

I ara, 50 anys més tard, l'olor del carbó m'ha transportat a l'Economat de Renfe amb una intensitat que m'ha torbat. I m'hi ha portat des d'un lloc llunyà: un poblet míser del Donbass ucraïnès: Zolote, tan a prop del front que un dels seus barris és una zona militaritzada.

"Cremem carbó perquè ja no podem pagar el gas", m'havia dit l'Oleksandr Kovalienkov, veí de Vrubrica, un altre dissortat poble de la zona. La flaire de canyella aspra embolcalla aquell racó de món, on a ningú se li ha perdut res.

Zolote, la por a parlar

I l'olor de carbó, de nou, se m'apareix indissociable de la grisor i la por a la repressió. A la del franquisme, fa anys, a Lleida. A la dels serveis secrets o de seguretat de Kíev o de Moscou, ara, a Ucraïna. A Zolote costa molt trobar gent que vulgui parlar a la càmera. "Faci com jo; no es posi en política", em sembla sentir a cada petició d'entrevista. La gent ens defuig pel carrer.

Fora de càmera, però, la gent ens explica unes històries sensacionals –"no marxo d'aquí  perquè el 2014, quan ens van bombardejar sense treva, a la gent que va fugir li van robar tot el que tenia a casa", "no val la pena marxar a l'oest, perquè als del Donbass ens consideren traïdors sense possibilitat de defensar-nos"-, però no volen saber res de la càmera.

"L'SBU [Servei Secret d'Ucraïna] se n'assabentaran si dic alguna cosa fora de to, i em vindran a buscar".

"Faci com jo; no es posi en política", com aconsellava el Caudillo. Són russòfons, i no ens queda clar si són prorussos o no ho són; la llengua no determina res, en aquest país. "Si diem que no ho som, a Ucraïna no ens creuen; si diguéssim que ho som, quedaríem marcats… Millor no dir res", ens deixa caure una dona, mentre aixeca la mà per indicar que no vol saber res de la càmera.

A Zolote, gairebé tothom viu de les poques mines de carbó que hi queden. El Donbass, un lloc privilegiat pel subsol carbonífer, va ser un paradís soviètic: feina dura, sí, però prestigi i bons salaris.

El carbó de coc del Donbass apuntalava una bona part de la producció d'acer de l'URSS. La zona va ser, durant molts anys, un dels més grans complexos miners i metal·lúrgics del món. Ara, les mines i les foneries del Donbass agonitzen, tocades de mort per la caiguda de l'economia soviètica i per la guerra.

Vruvrica, vida sota les bombes

Deu quilòmetres a l'oest de Zolote, Vrubrica s'escampa en casetes deixades i apedaçades. Nou-cents veïns fan la seva vida en una desena de quilòmetres del front de guerra del Donbass, on combaten l'exèrcit ucraïnès, per una banda, i els milicians pro Rússia que han segregat part de dues regions d'Ucraïna, per l'altra.  

Allà no hi ha vida com la concebem aquí. Els soviètics els van fer creure que el carbó, l'acer i les màquines gegantines els havien garantit un lloc al món. El postscomunisme els va descol·locar. Els oligarques els van plomar. Ara no hi queda res. Carbó. Morters. Mort. Dolor.

 No se sap d'on venen les bombes. Poden ser els russos. Però també pot ser un projectil ucraïnès perdut... "O gens perdut", deixen caure alguns veïns.

"Jo tenia uns estris embolicats amb una bandera russa perquè no es fessin malbé; i em van bombardejar", deixa anar enigmàtic l'Oleksandr.

Parlar massa et pot complicar la vida quan no saps qui manarà demà. Vrubrica m'ha tornat els silencis del meu avi, el seu allunyament de la transcendència, l'àncora al que és més proper, la renúncia... Tot això m'ha colpejat amb la flaire del carbó del Donbass. Hem viscut pensant que el món encaixava a poc a poc les peces i que la història s'alentia i convergia en un final analgèsic. I no. Tot és de nou obert. El que semblava quimèric pot passar. I els silencis del meu avi poden ser, de nou, refugi per viure.

Un apunt més prosaic

Molts m'heu preguntat com vam trobat l'Oleksandr, el protagonista de la crònica del Telenotícies Vespre de diumenge, 20 de febrer. Alguns em dèieu que la producció de TV3 sobre el terreny és excel·lent. I ho és, d'excel·lent. Però l'Oleksandr el vam trobar d'una manera molt més casual.

Dissabte a la tarda vam voler anar a Vrubrica. Dos dies abans, la seva escola havia rebut impactes de morter. Els primers des del 2018. Hi havia una història. I l'havíem d'explicar.

La nostra idea era anar-hi i poder rodar i entrevistar veïns del poble, el mateix dissabte. Però no vam comptar amb la fusellada d'obstacles que la guerra hi ha deixat: un pont dinamitat, una carretera impracticable, un reguitzell de controls militars... Vam arribar quan ja era fosc. Impossible gravar res. Ningú pel carrer. I el tic-tac del Telenotícies Vespre, corrent implacable: havíem d'editar una crònica i preparar el directe des de Kramatorsk, a gairebé dues hores de cotxe.

Quan ja estàvem disposats a assumir que havíem perdut la tarda, de la boira i la foscor va emergir un paio en bici. "Ens pot dir on és l'escola? -li va demanar la traductora. Voldríem veure els danys de morter de dijous passat". "Ja us ho explico, va respondre, però els forats a la paret de l'escola no són res al costat de casa meva, que la van tombar tota". Silenci.

Ens vam mirar. Vam creuar els dits. I li vaig enviar un missatge tàcit a la traductora: Estem a les teves mans... "Que ens donaria el telèfon per venir demà a parlar amb vostè?" –va dir l'Olga. "Com es diu?" "Oleksandr". I allà va néixer la crònica. A vegades les coses van així.

L'endemà, després de dues hores de cotxe, un munt de checkpoints superats i del neguit que l'Oleksandr ni tan sols respongués el telèfon, començàvem a rodar amb aquell estrany que vam anar coneixent i fer conegut.

Qui no hagi viscut l'excitació de veure una crònica televisiva néixer del no res, créixer de la il·lusió i esclatar a la pantalla, no es farà a la idea de com és de meravellós aquest ofici, que et porta a llocs difícils de pensar, que et connecta amb el passat amb tanta intensitat i que t'ajuda –una mica- a entendre el món que t'envolta.