La pregunta de l'estiu
Serà la pregunta que més em sentiré a dir des d'ara fins a finals de juliol. Ep, i amb molta esportivitat que l'entomo cada any, no us penseu. Segur que ja l'heu endevinada. Què haig d'anar a veure al festival Grec? Doncs aprofito ara que us tinc a tots junts i virtualment aplegats en aquest portal per fer-vos la meva tria. Aquí va el que jo no em perdria per res del món.
De Dansa. Començo per la dansa perquè és el gènere que més alegries m'ha donat en un festival. Hi pots entrar més o menys ràpid, t'hi pots enganxar sí o no, però són impagables els viatges mentals que et brinda sempre un espectacle de dansa. Vas, véns, vibres amb ells, tornes a anar-te'n. Et deixa volar, la dansa, és més generosa que no pas el teatre que sempre et vol en exclusiva per ell.
-The guest, d'Ina Christel Johanssen. L'hauríem de conèixer, aquesta coreògrafa noruega de gran trajectòria, amb estrenes i premis arreu del món. Però no. Serà el primer cop que trepitgi Barcelona, que ja se sap que l'aixeta revitalitzadora i essencial dels espectacles internacionals es va tancar amb l'excusa de la crisi i si no fos pel Grec i pel Temporada Alta viuríem en un aïllament catastròfic. Apunteu: 22 i 23 de juliol al Lliure de Montjuïc. Pels que no us diu res la dansa més metafòrica, no patiu, aquesta és física, vital, de la que deixa els ballarins exhausts i el públic carregat d'energia.
-Peeping Tom. Aquests tenim la sort de veure'ls pràcticament cada any, cap queixa. Si sou dels que ja sabeu de què parlem quan sentiu el seu nom, segur que no us perdreu "À louer" al Mercat de les Flors del 15 al 17 de juliol. Els que no teniu encara el plaer, feu el cop de cap, us asseguro que us semblarà veure visions. Ballarins que fan contorsions com si fossin de goma, efectes que us situen dins d'una pel·li de David Lynch... És una experiència total, i a mi encara no m'han decebut mai.
-Sol Picó. Hi ha tan pocs artistes de la seva pasta...La força, el nervi i la sang que batega pel petit i fibrat cos de Sol Picó no són d'eixe món. I els seus interessos, tampoc. Trobo a faltar més creadors que parlin de dones, de gènere, de feminisme, sí, de feminisme, que entre tots han aconseguit fer-nos-la veure com una paraula empestada i de qui tothom fuig. Doncs a "W.W. We Women" la Sol es fa acompanyar de dones dels cinc continents per tractar, sense embuts, com és i què comporta ser dona arreu. Allà i aquí hi ha moltíssima feina per fer i moltíssimes barreres mentals per dinamitar. El primer pas és parlar-ne, o ballar-ho com farà la Sol del 6 al 8 de juliol al Mercat.
-Compagnie Adrien M et Claire B. No sé quin efecte faran en directe, però us confesso que els vídeos dels seus espectacles m'han enlluernat. Fan servir les arts digitals per crear l'escenografia, que no només envolta els ballarins, també els toca, els empeny, o això sembla. I de sobte veus com destapen un mar a la Dalí, com juguen amb una pluja d'estels, com s'amaguen dins de cràters virtuals... Si sou dels que, per l'art, accepteu deixar-vos ensarronar de gust, aquests són els vostres espectacles de dansa, perquè vénen amb un programa doble: del 9 a l'11 de juliol al Lliure de Montjuïc i al Mercat.
De teatre. És el gènere rei del Grec, el que es menja més programa. I com si fóssim al segle XXI i tots trobéssim inacceptable que es continués regnant per gràcia divina, jo escullo els meus sobirans lliurement:
-La reina Mercè Arànega. És de les actrius més grans que té aquest país i quedareu de pedra de saber que mirarà de posar-se a la pell de Neus Català. Sentir-la parlar fa que tothom del seu volt es congeli, sempre. Tant és que sigui al Palau de la Generalitat mentre li donen la Medalla d'Or com en un institut de batxillerat explicant la seva experiència als camps d'extermini nazi. La Neus Català té aquest poder, aquesta força. I que aquest monument de persona a la dignitat ens l'expliqui l'Arànega, què voleu que us digui, ja m'emociono només d'escriure-ho. A la Sala Muntaner, del 2 al 26 de juliol.
-El rei Mouawad. És el nostre Sòfocles i el nostre Shakespeare, i porta la poesia i la brutalitat del Pròxim Orient tatuades a la pell. El seu teatre, com la seva literatura, no s'acaben després que hagis vist la funció o hagis tancat el llibre, deixen una petja fonda com l'ànima. Wajdi Mouawad, l'autor d'Incendis, estrena al Grec "Soeurs", una obra per a una sola actriu i la segona de la seva trilogia sobre la família. La primera va ser "Seuls", la interpretava ell mateix i va venir al Lliure. D'acord que al tram final fent de Jackson Pollock saturava un pèl, però les seves paraules sempre valen la pena. Perquè sempre te'n quedes alguna que, el dia més impensat, et pot salvar la vida. Del 17 al 19 de juliol al Lliure de Montjuïc.
-El rei Pou. Va ser el Lear més commovedor que he vist en la meva vida. Amb permís de Núria Espert, per mi, el seu és el millor, el que va fer amb Calixto Bieito. Ara serà Sòcrates, un paper que li ha escrit, i em jugo el que vulgueu, a la seva i llarga mida, Mario Gas. Josep Maria Pou serà "El filòsof", el pare d'aquest nostre Occident tant descarrilat, el dissortat que va haver de fer el glop més amargant per haver denunciat un mal pitjor que la pesta, la corrupció. Jo si fos vosaltres me l'escoltaria i l'agafaria de la mà mentre s'empassa gola avall la maleïda cicuta. No és gran cosa si posem a la balança el que va fer per nosaltres. Al Romea, del 16 de juliol al 2 d'agost.
-Els reis sense corona. Els nostres joves. La seva música ens eixorda al metro, les seves bicis ens fan la guitza al carrer i els seus somnis ens els sentim com una bufetada. Pel que ja no som, pel que hem perdut, pel que ens ensenyen del món i de nosaltres mateixos. Sou valents per sentir què tenen per dir-nos a la cara i des de l'escenari tot de nanos de diferents instituts del Raval? L'experiència a París i a Avinyó era emocionant. Els he vist també en vídeo, aquells joves de la banlieue. Es presenten un per un, ens confessen els seus complexos, ens confien les seves il·lusions...I et tomben. Al Teatre del CCCB del 9 al 12 de juliol.
I de música...De música n'hi ha tanta i de tan repartida per tot Catalunya aquest mes de juliol que no m'atreveixo a fer-vos pujar al Grec per cap concert en concret. N'hi ha de molt bons, és clar, però jo només us en diré un. És el que jo trobo imperdible de totes totes. I és de l'Albert Pla, de qui sinó? Pla ha embolicat Fermín Muguruza i Raül Fernández per fer un xou de música -i no només- que ha titulat "Guerra". Serà al BARTS, el 13 i 14 de juliol, i jo ja m'he assegurat l'uniforme per enrolar-me on sigui que em porti aquest geni que va néixer a Sabadell i que és un dels artistes més brutals i inexplicables que tenim.
