La raça dels gossos no en determina la personalitat ni l'agressivitat, segons un estudi

Que un gos sigui de més bona pasta o menys no depèn de la seva raça, tal com s'ha cregut fins ara. Almenys, aquesta és la conclusió a què arriba un estudi publicat a la revista Science. Els gossos poden ser més o menys agressius, obedients, dòcils o afectuosos. Però el seu caràcter es deu, sobretot, a factors genètics i ambientals.

L'estudi que ho posa de manifest està liderat per la investigadora Kathleen Morrill, de l'Escola Mèdica de la Universitat de Massachusetts.

S'han creuat dades d'estudis genètics de més de 2.000 gossos de diferents races amb 18.000 enquestes a amos, a qui se'ls preguntava sobre el comportament dels seus animals.

"La majoria dels trets del comportament es poden heretar, però entre races només varia lleugerament", s'assegura a l'estudi, on s'afirma que "les races ofereixen poc valor predictiu individualment, ja que només s'expliquen un 9% de les variacions".

Com a exemple, els autors citen la creença popular que els labradors retriever acostumen a ser més sociables. Asseguren que, de fet, aquesta mena de relació no es produeix a la vida real.

En canvi, els border collie sí que semblen més propensos que altres gossos a reconèixer i acceptar les ordres dels humans.

Si ens atenim a les conclusions que se n'han extret, l'educació, l'entorn i l'estil de vida influeixen molt més en l'animal que la seva raça. També l'edat o el sexe.

Els resultats desmenteixen, doncs, els estereotips de comportament i es decanten per definir les races canines només pels trets físics i estètics.

Potencialment perillosos

A Catalunya, les races de gossos considerats potencialment perillosos, segons el Departament de Medi Ambient i Sostenibilitat, són aquestes: akita inu, american bully, bullmastiff, dòberman, dog argentí, dog de Bordeus, fila brasiler, mastí napolità, pit bull terrier, gos de presa canari, rottweiler, staffordshire bull terrier, terrier staffordshire americà i tosa japonès.

Per tenir o passejar un gos potencialment perillós, cal una llicència administrativa, que facilita l'Ajuntament on està censat l'animal, que s'ha de renovar al cap de cinc anys.

Els propietaris o passejadors d'aquests gossos han de portar-los lligats i amb morrió i només es pot passejar un gos per persona.

La mobilitat i la ràbia

La revista Science ha publicat un altre estudi relacionat amb els gossos. Es tracta d'una investigació liderada per Rebecca Mancy, de la Universitat de Glasgow, que afirma que la gran mobilitat d'alguns gossos impedeix que desaparegui la malaltia de la ràbia, malgrat la poca rellevància entre comunitats.

La malaltia s'acostuma a transmetre per les mossegades que fan els animals que la pateixen, i provoca milers de morts cada any. Sobretot, entre infants de rendes familiars baixes en països de l'Àsia i l'Àfrica.

Malgrat les campanyes de vacunació i sacrifici, el virus es continua transmetent. La clau, diuen els investigadors, està en el comportament individual dels mateixos gossos, que és poc predictible.

Alguns, asseguren, actuen com a superpropagadors perquè fan viatges de llargues distàncies i introdueixen el virus en comunitats que no hi havien estat exposades.

Esperança de vida

I encara un tercer estudi, publicat aquesta setmana a Scientific Reports, revela quines són les races de gossos més longeves.

La investigació s'ha fet a partir de més de 30.000 morts de gossos al regne Unit entre el 2016 i el 2020.

I els resultats revelen que els Jack Russell terriers i els Yorkshire terriers tenen l'esperança de vida més alta. En canvi, les races de cara xata, com el bulldog francesos i els pugs, tenen unes expectatives més baixes.

Dan O'Neill, del Royal Veterinary College de la Universitat de Londres i el seu equip han fet servir la base de dades VetCompass, categoritzada en 18 races reconegudes pel Kennel Club i, també, un grup de gossos creuats.

Els Jack Russell terrier tenien l'esperança de vida mitjana de 12,72 anys; els Yorkshire Terriers, de 12,54; els border collies, de 12,10; els springer spaniels, d'11,92. Per contra, l'esperança de vida dels bulldogs francesos no arriba als 5 anys.

De les dades analitzades, s'extreu que les femelles viuen uns quatre mesos més de mitjana que els mascles. També constaten que viuen més temps els que estan castrats. En aquest sentit, però, els autors no tenen clar si la castració els allarga la vida o ho fa el fet que els amos que els castren són més responsables i tenen una millor cura de l'animal.