La ramaderia extensiva, en perill: "Si no fos per les subvencions, hauríem de plegar"

El Ramon i l'Èric de Casa Alguaira són ramaders transhumants. El Ramon ha transmès els secrets de l'ofici i la passió per la ramaderia extensiva al seu fill Èric, malgrat les dificultats que travessa el sector.

Pare i fill són els propietaris de dos ramats de vaques transhumants d'Erill la Vall, a l'Alta Ribagorça. L'Èric explica que, per passió pels animals, es va introduir en el món de la ramaderia quan molta gent de la seva edat plegava:

"Em vaig introduir en el món de la ramaderia per passió, perquè m'agradaven molt els animals. Vaig començar quan tenia 25 anys. A casa --era una casa petita-- teníem cinc vaques, i als 25 anys, quan molta gent plegava, em vaig quedar la seva terra i vaig començar. Ara estic amb la dona i el fill tirant endavant una explotació important i intentant viure dels animals."

El jove ramader assegura que és molt més difícil viure ara d'una explotació ramadera que no pas fa cinquanta anys i que, sense subvencions, seria impossible tirar endavant: "Fa 50 anys un vedell valia 85.000 pessetes; amb 10 vedells podies comprar un tractor. Ara val 600 euros i en necessites 200. Si no fos per les subvencions hauríem de plegar."

Ara guien fins a cotes baixes les vaques que han passat l'estiu a l'alta muntanya, al parc nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici. Transiten per vies pecuàries sense senyalitzar malgrat estar protegides per la llei.

En Ramon es queixa de l'estat en què es troben les vies: "Us faríeu creus de la manera com han de passar les vaques: està tot ple de pedres, és un camí que no s'ha arreglat mai; estaria bé que l'arreglessin, fins i tot per al turisme, perquè ara està del tot intransitable."

Des que neixen fins que moren les vaques d'aquest ramat segueixen la mateixa cabanera per pujar i baixar de l'alta muntanya. Les vaques més velles guien les més joves i fins i tot els ensenyen a nedar per travessar un estany.

Arribar directament al consumidor final

El Ramon no és gaire optimista amb el futur de la Vall de Boí. Lamenta que l'administració no potenciï les zones de muntanya i que no escolti les reclamacions dels que hi viuen.

Un dels principals perills és que s'estan quedant sense pastures per als ramats perquè els boscos de pins creixen sense control. Lamenta, també, que la prohibició de cremes controlades no hi ajuda.

"Jo crec que d'aquí uns anys la Vall de Boí desapareixerà, caurà un llamp i ho cremarà tot. Aquest és el principal problema que tenim aquí, i això l'administració no ho veu i no ho pregunta als que vivim al territori".

L'Èric li agafarà el relleu i vol tirar endavant un projecte per arribar al consumidor final i evitar els intermediaris. A banda d'engreixar els vedells, en vol comercialitzar directament la carn. Però la lentitud de l'administració li impedeix avançar: "Porto tres anys esperant permís per fer un obrador."

El pare explica que la seva producció és totalment ecològica i també veu un futur viable en la venda de la producció al consumidor final:

"El meu fill té moltes ganes i molta passió, sentim la feina que fem. No hem de fer res extra per ser ecològics: ja ho som, i ell veu un futur millor que no pas vendre els vedells quan ja els hem engreixat."

Obrir-se camí en un món d'homes

Si ja és difícil trobar relleu generacional, les dones encara ho tenen més complicat.

La Victòria Pascual, de Ca d'Espot de Malpàs, a l'Alta Ribagorça, forma part del 30% de dones titulars d'explotacions agràries. Ha hagut d'ampliar i diversificar l'explotació familiar de vaques amb porcs, cabres i abelles.

A més, s'ha hagut d'obrir camí en un món d'homes: "La força no és la mateixa en un home que en una dona, però jo sempre ho he dit: no cal fer força, cal tenir cap".

Ja des de petita va haver de demostrar que volia aprendre l'ofici i va haver d'insistir al seu pare perquè la deixés participar en les feines del camp. Un cop ha agafat les regnes de l'explotació familiar, ha hagut de demostrar el que val:

"Et destrossen psicològicament, et diuen que tu sola no ho pots fer, que no tindràs prou força. Sempre ho has de fer millor que ells, perquè si tens un petit error només et jutgen per l'error".

Ha aconseguit que a casa tothom tingui clar que és ella qui porta les regnes de l'explotació ramadera. Explica que tant el pare com el seu marit "saben que soc la cap i soc jo la que porta l'explotació". Quan alguns clients s'adrecen a ells per comprar vedells, "es giren i m'assenyalen a mi dient que els tractes s'han de fer amb mi".

La voluntat de la Victòria és quedar-se a Malpàs i tirar endavant costi el que costi. Té clar que és una feina molt sacrificada i entén que els joves no s'hi vulguin dedicar:

"Fa molts anys que als pagesos ens tenen en un racó; avui en dia els joves no s'hi volen dedicar. No poder marxar de vacances, haver d'estar sempre de guàrdia... Jo ho trobo normal, és molt sacrificat, i més si no tens accés a la terra i has de començar de zero. Jo, tenint-ho tot, encara m'està costant prou".

Supleix la força amb el cap i comparteix problemes amb altres pageses que, com ella, fan pinya a les xarxes socials.

La diferència amb la seva padrina, diu, és que ara la seva feina ha deixat de ser invisible. "Jo crec que la padrina treballava molt més i no l'hi valoraven; a part de tenir els animals tenia tres fills, corre cap aquí i cap allà; jo no sé si lluitaré tant com ella. La seva feina quedava amagada. En canvi, ara nosaltres amb internet som més visibles"

Aquests dies es fa a Pont de Suert el II Congrés de Transhumància i Camins Ramaders, un espai per tractar els problemes i el futur de la ramaderia extensiva. La falta d'ajuts, el relleu generacional o les dificultats que tenen les dones per dedicar-s'hi són algunes de les qüestions que es posen sobre la taula.