La superfície de gel marí de l'Antàrtida ha arribat al seu mínim històric

La superfície de gel marí de l'Antàrtida va arribar aquest mes de febrer al seu mínim històric des que van començar els registres el 1979. Degut a la gran variabilitat del clima a l'Antàrtida d'any en any i als diversos fenòmens que hi influeixen, els científics no s'atreveixen a assegurar si això marcarà una tendència o el gel es tornarà a recuperar els anys vinents.

La mínima extensió del gel marí va ser de 1,92 milions de quilòmetres quadrats i es va registrar el 25 de febrer, segons va anunciar el Centre Nacional de Dades de la Neu i el Gel dels Estats Units (NSIDC). Això significa 190.000 quilòmetres quadrats menys que el mínim anterior, que es va produir el 2017.

El gel marí o banquisa és el que es troba flotant a les regions polars. A diferència de l'Àrtic, on ja fa anys que segueix una evolució a la baixa, a l'Antàrtida hi ha moltes fluctuacions.

Això és degut a les condicions d'aquest continent de 14,2 milions de quilòmetres quadrats, dintre del qual també hi ha molta variabilitat, com explica al 324.cat Sergi González Herrero, de l'AEMET, l'Agència Estatal de Meteorologia:

"És un continent molt gran i hi ha zones molt fredes i d'altres no tant. A més, el forat a la capa d'ozó ha provocat circulacions atmosfèriques amb impacte divers. A la península Antàrtica hi ha més escalfament del que seria habitual, però en el continent el fred es conserva més perquè queda més tancat degut a aquestes circulacions."

Sobre el gel marí, González Herrero comenta que no s'entén gaire bé perquè té tanta variabilitat d'any en any. Normalment, explica, a l'estiu en queda poc i aquest any encara menys, però "si bé al mar de Ross ha disminuït molt, al mar de Weddell s'ha mantingut força estable".

Les variacions contradiuen alguns models que han intentat explicar la disminució de la banquisa per l'escalfament global. Ara com ara no hi ha consens científic sobre aquest procés, si bé s'apunten diverses possibilitats. L'última proposta l'ha presentat un equip de científics xinesos, liderat des de la Universitat Sun Yat-sen de Guangzhou. L'article s'ha publicat a la revista Advances in Atmospheric Sciences.

Molts processos implicats

Els autors han fet servir dades diàries sobre el percentatge de superfície del mar coberta per gel entre 1979 i 2022 i les variacions diàries i setmanals en el mateix període del gel que s'afegia a la banquisa i el que desapareixia.

Els investigadors conclouen que durant l'estiu antàrtic el que influeix més en la fusió del gel és la termodinàmica, és a dir, l'intercanvi de calor entre les diverses zones.

També apunten que hi juga un paper important la disminució de l'albedo, la reflexió de la radiació ultraviolada del sol que incideix a la superfície, que així és retornada a l'espai en forma de radiació infraroja.

L'albedo de la superfície glaçada és alta perquè és molt blanca, però quan el gel es desfà, queda al descobert l'aigua líquida, que absorbeix molt més aquesta radiació i conserva més la calor. I això es retroalimenta, perquè amb menys albedo es desfà més gel i això disminueix encara més la capacitat de retornar a l'espai la radiació solar.

Segons els autors, a la primavera, la termodinàmica hi segueix tenint un paper important, però també hi intervé la dinàmica del gel. Aquest experimenta, en alguns llocs, una empenta cap a latituds més baixes, on la temperatura és més alta i és més fàcil que es desglaci.

Un altre fet que els autors han remarcat és que aquest mínim ha coincidit amb una combinació de dos fenòmens climàtics: els anomenats la Niña i el mode anular del sud (MAS). El primer implica forts vents que porten aigua càlida des dels tròpics. El MAS consisteix en un cinturó de vents forts que envolta el continent i que poden tenir sentit nord o sud.

Els forts vents poden haver dut més gel cap al nord i això hauria facilitat que se'n desfés més, degut a les temperatures més elevades.

L'interior del continent antàrtic sembla estar protegit d'alguna manera de l'escalfament global que pateix la resta del planeta. Però si ara s'ha registrat un mínim històric en el gel marí, pot ser l'inici d'un procés que vagi en la mateixa direcció que a tota la Terra. O bé, matisen alguns científics, pot ser que a curt termini es torni a produir aquesta gran variabilitat.

A llarg termini, però, és molt probable que la tendència a la pèrdua de gel també es manifesti en aquest immens continent.