La tercera setmana del judici del 17A, des de dins: els acusats, els absents

Ni mig metre separa el públic dels processats que es jutgen per formar part d'una organització terrorista que va atemptar a Barcelona i Cambrils.

Tant Mohamed Houli com Driss Oukabir i Saïd ben Iazza són considerats interns d'especial seguiment per Institucions Penitenciàries. Se'ls controlen totes les comunicacions escrites, telefòniques i presencials. Viuen en un règim d'aïllament. Passen gairebé tot el dia tancats a la cel·la, també hi mengen, i els permeten sortir un estona al pati. Tenen pocs contactes amb l'exterior, restringits a la família i als advocats.

Per això, el judici és el seu primer contacte amb el món després d'estar durant tres anys en presó preventiva.
 

Em miro una vegada i una altra la gàbia de vidre des d'on els acusats segueixen el judici. Una càmera enregistra els seus moviments després que els agents del Cos Nacional de la Policia aixequin una persiana manual que tornen a abaixar en el descans.

Darrere el vidre, els acusats van declarar amb una mascareta i sense cap mena de micròfon que permetés sentir amb nitidesa les seves paraules. Unes paraules, no sé si molt o poc estudiades, però que han aportat ben poca cosa al coneixement que es tenia de la causa.

És impossible tenir contacte visual amb en Mohamed Houli Chemlal, el mateix individu que es va gravar a si mateix amb el nucli dur de la cèl·lula en uns vídeos que havien de servir per autopromocionar-se després dels atacs. En Houli està absent. Sembla un convidat de pedra a la sala. Manté el cap cot, presta poca atenció al transcurs del judici i, en alguns moments, sembla que el que s'hi jutgi no l'afecti. No mostra cap expressió que permeti desxifrar què pensa, si bé és cert que va aixecar el cap quan es van detallar els indicis localitzats a Alcanar o quan es va relatar la mort del seu amic Omar Hichamy.

Durant dies va estar assajant les respostes a la preguntes de la seva advocada, però, el dia abans de començar el judici, va aixecar-se de la cadira i li va dir que no volia contestar cap més pregunta, tampoc les seves. A l'hora de la veritat, davant el tribunal, va fer una breu declaració al·legant que es penedia dels atemptats, com ja havia demostrat contestant al jutge instructor.

A Houli li han fet tests de personalitat i d'intel·ligència. Evidencien que és una persona introvertida amb una baixa capacitat de raonament. De les famílies, que encara viuen a Ripoll, la seva és una de les més tancades. Han posat una cuirassa entre ells i la resta de veïns, amics i coneguts des dels atacs. No tenen cap contacte amb els serveis socials ni participen en la vida comunitària. El germà que segueix Houli porta el pes del cognom. No vol parlar d'aquest tema ni de cap altre, tot i que és un jove espavilat que està acabant un grau d'Economia a la universitat.

La seva mare, en un altre temps alegre i enraonadora, ara es relaciona poc. Ha viscut malament el començament del judici, amb atacs d'angoixa, insomni i poca esperança. El dia que la vaig conèixer al replà de casa seva, pocs dies abans de començar el judici, la vaig veure trista i abatuda. Eren les 4 de la tarda, però em va dir que s'havia d'anar a estirar perquè el cap li esclatava. Les mares són les que porten pitjor aquest procés.
 

El perfil d'en Driss Oukabir no té res a veure amb el d'en Houli. De fet, no té res a veure amb cap dels membres de la cèl·lula si no fos que el seu germà era en Moussa. A Oukabir no li passa res per alt. Em consta que el seu advocat diàriament li relaciona la llista de testimonis que declaren. Va estar especialment inquiet el dia que els Mossos d'Esquadra van relatar com van abatre els quatre autors de Cambrils, entre ells, el seu germà.

Incomprensiblement, el president del tribunal, Félix Alfonso Guevara, no va donar la condició de testimonis protegits a aquests agents i Oukabir se'ls va mirar de dalt a baix, contenint les emocions, amb els ulls plorosos i gesticulant que els cinturons explosius que duien eren falsos i, per tant, inofensius. A voltes indignat pel que es deia, a voltes enfurismat i amb la impotència d'estar en aquella gàbia. Finalment, va demanar al magistrat sortir de la sala perquè tenia un atac d'angoixa, però Guevara el va obligar a seure.

Oukabir només va contestar les preguntes del seu advocat en un intent d'allunyar-se de la vida rigorista i religiosa que feien els autors dels atemptats, i sense que la investigació hagi pogut aclarir en quin moment va entrar a formar part del grup, tot i no estar en cap dels escenaris dels atacs. Tot i així, ell, que tenia 27 anys l'estiu del 2017, va ser qui va llogar la furgoneta, l'arma homicida de la Rambla, i, per tant, sense la seva col·laboració no s'hauria pogut consumar l'atemptat.
 

En Saïd ben Iazza accepta el contacte visual, riu i, al cap d'una estona, sembla que s'adormi. Està acusat d'haver deixat el seu vehicle i la seva documentació perquè en Younes Abouyaaqoub adquirís suposadament productes de neteja. Li demanen 8 anys de presó. El seu tiet, propietari de la carnisseria on treballava, no s'ha presentat aquesta setmana al judici, tot i els intents de la Guàrdia Civil per localitzar-lo. Passa temporades al Marroc, on hi té negocis, i sembla que no tornarà fins al febrer. Guevara ja va deixar clar que no se l'esperaria.

Vaig conèixer l'oncle polític uns mesos després de la detenció d'en Saïd i semblava abatut per les circumstàncies. Ens va voler donar tot de noms i telèfons d'amics d'en Saïd perquè certifiquessin la seva bona actitud, els seus costums, molt allunyats, deia, de qualsevol defensa de la violència.

Durant el judici, Houli, Oukabir i Ben Iazza arriben amb un furgó de la Guàrdia Civil a les 8 del matí a la seu de l'Audiència Nacional, procedents de la presó d'Alcalá-Meco on dormen. Aquesta setmana serà emocionalment remoguda per als dos primers, que veuran una vintena d'amics i coneguts de Ripoll a qui coneixen bé, però que fa tres anys que no veuen.