La Txell que escolta

A vegades, a minut i mig de l'emissió de la crònica que acabava d'enviar, la Txell et trucava des del racó de món on feia la cobertura: "Podem revisar el rètol amb el nom de l'entrevistada, que estigui ben escrit...? És que té dues hacs intercalades i voldria assegurar-me que l'hem escrit bé."

La Txell Feixas és així: Primer, l'enviament intern de la crònica, amb aquells retrats de llocs i gent que et deixen rumiant. I després, el detall. Important, vital. Perquè els pobles, les dones i els homes tenen un nom. I tots volem que el nostre nom estigui ben escrit. Som i vivim perquè la gent que ens envolta ens fa ser i ens fa viure. Dir el nom amb afecte és vital. I dir-lo i escriure'l bé és la primera mostra de respecte. La primera mostra que el que ens expliquen ens importa. 

I baixar a detalls com aquest, quan et mous en entorns una mica frenètics com són, sovint, les cobertures televisives i radiofòniques, per mi és revelador de la feina que fas. Rigorosa, apassionada i sentida.

Hi ha més trucades i converses que expliquen la mena de periodista i de dona que és la Txell. "Ep, em podeu mirar el text abans d'enregistrar-lo, que no sigui que se m'escapi alguna cosa?", o "necessito una mica de context, please". Enraonada, directa i transparent per demanar el cop de mà en una feina que, sempre, ha reivindicat com a col·lectiva i coral. 

Un dels trets més poderosos de l'ADN informatiu de la televisió i la ràdio públiques i nacionals de Catalunya ha estat explicar el món explicant la gent. Tot el que és rellevant ho és perquè hi ha gent que o bé ho pateix o bé en gaudeix. I per atansar-nos a la gent cal amabilitat, empatia, calidesa... Ningú t'explica res si no et té confiança.

De fet, ningú t'explica res si no l'escoltes. I la Txell escolta, li importa qui parla i li interessa el que li expliquen. El tret genètic de TV3 i Catalunya Ràdio, més viu que mai, i il·luminant la gent que pateix i que necessita periodistes que els mirin, els escoltin, els parlin i ens en parlin.

Aquest matí s'ha fet públic el premi. No figura a l'acta, però la Txell en té un d'associat, de guardó: les abraçades, felicitacions i petons que rebrà seran molt sentits i molt de debò. És el que té ser bona gent. 

De la sentència tan repetida del reporter polonès Ryszard Kapuscinski "els cínics no serveixen per a aquest ofici" en penja una altra: "La gent bondadosa sí que serveix. I molt." 

Enhorabona, Txell!