La UE abraça la retòrica de la guerra: com la política de defensa ha guanyat protagonisme

Josep Borrell és l'alt representant de la Unió Europea per a Afers Exteriors i Política de Seguretat. Si a la teva targeta de presentació hi posa aquest càrrec, saps que el dia que comença la guerra a Ucraïna esdevens una veu central a Brussel·les. I Borrell ho va saber.

El discurs del dia 1 de març del 2022 en una sessió extraordinària al Parlament Europeu va ser d'aquells que es recorden. Feia només cinc dies que havia començat la guerra, i Borrell va comparèixer al faristol amb un to greu. Podria haver condemnat l'acció de Vladímir Putin, repetir l'argumentari en contra de "l'atac injustificat i no provocat", mostrar-se "profundament preocupat" per la situació.

Però Borrell va fer una intervenció reflexiva que posava les bases d'una retòrica inèdita a la UE i tibava els europeus davant un escenari impensat: la guerra havia tornat a Europa:

"Aquest és l'acte de naixement de l'Europa geopolítica, el moment en què prenem consciència dels reptes als quals fem front, el moment en què Europa ha d'assumir les seves responsabilitats, el moment en què prenem consciencia que, per primer cop des de la Segona Guerra Mundial, un país n'ha envaït un altre i aquest país té l'arma nuclear, que augmenta la seva capacitat d'intimidació. Em posa malalt només pensar en l'analogia històrica entre aquests esdeveniments i l'inici de la Segona Guerra Mundial."

Borrell interpel·lava directament els europeus a deixar d'anar amb el lliri a la mà i, al final del discurs, amb el mateix to greu i ara sense llegir, i en castellà, va dir: "Pot ser el moment en què els europeus entenguin que el món en què viuen és un món perillós i, per fer-hi front, cal que reforcin la Unió".

I tothom a l'hemicicle, amb Zelenski connectat per videotrucada, tothom va aplaudir.

Brussel·les havia començat a traçar una estratègia que s'assentava damunt de dos pilars: reforçar la capacitat defensiva de la Unió Europea, per si de cas Moscou escalava el conflicte; i donar tot el suport necessari a Ucraïna perquè la guerra no sortís de les seves fronteres.

L'estratègia del suport a Kíiv

La primera dirigent europea que va anar a la capital d'Ucraïna per reunir-se amb el seu president, Volodímir Zelenski, va ser la presidenta del Parlament Europeu, la institució que més representa els ciutadans, Roberta Metsola.

Va ser una imatge amb una forta càrrega simbòlica i política. Mentre les sirenes antiaèries sonaven a les principals ciutats i les línies del front serraven les dents per defensar-se de la pressió russa, la representant dels ciutadans europeus evidenciava el suport incondicional a Ucraïna. S'escenificava per primer cop aquella proclama tan repetida a Brussel·les: "Estarem al costat d'Ucraïna el temps que calgui."

I aquest temps ja són més de dos anys, en què els 27 han destinat pràcticament 100.000 milions d'euros en ajuda militar i financera a Ucraïna i n'han emparaulat 50.000 més per als pròxims tres anys.

El suport també es va materialitzar amb l'aplicació, per primera vegada a la història, de la directiva de protecció temporal de refugiats. Aquesta eina no s'havia utilitzat durant la crisi de refugiats desencadenada per la guerra de Síria, però aquesta vegada la UE oferia totes les facilitats perquè les famílies ucraïneses que fugien de la guerra trobessin aixopluc i feina a la Unió Europea.

L'estratègia de reforçar la defensa europea

Paral·lelament a ajudar l'exèrcit ucraïnès a mantenir el tipus davant l'agressió russa, Brussel·les ha vist més que pertinent reforçar la indústria de defensa pròpia. Des de les crisis econòmiques i financeres del 2008, la UE havia reduït la seva inversió en defensa. Fins al 2014, amb l'annexió de Crimea per part de Rússia.

Aquell any es va revertir la tendència i els estats membres van arribar al 2021, un any abans de la guerra, amb una despesa rècord de 214.000 milions d'euros. El 2022, amb la guerra ja en marxa, la inversió va augmentar en 26.000 milions, fins als 240.000 milions d'euros, segons dades de l'Agència de Defensa Europea.

Entre els estats membres s'hi ha instal·lat el convenciment que cal mantenir la injecció en partides de defensa, però res és il·limitat i cal pensar en fórmules per assegurar la tendència. I és aquí on els darrers mesos s'ha començat a parlar d'eurobons, d'emissions de deute per invertir en defensa. O de pressionar el Banc Europeu d'Inversions perquè fomenti les inversions de quilòmetre zero en aquesta indústria.

Aquests debats estratègics i econòmics posen de manifest que canvien esquemes a la Unió Europea com a conseqüència de la guerra, que es parla de reptes impensables anys enrere. La mateixa presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, ha anunciat que si torna a presidir la institució després de les eleccions crearà la figura del comissari de Defensa, bo i sabent que Brussel·les no té competències en aquest àmbit perquè són exclusives dels estats. Seria més apropiat, en tot cas, pensar en la figura d'un comissari de la Indústria de Defensa.

Sigui com sigui, el canvi de paradigma és evident. La Unió Europea no és una bassa d'oli en un món convuls i no pot mirar a una altra banda mentre veu que els seus arsenals es van buidant i a la seva capacitat defensiva li falta múscul.

Sense contestació social, però amb símptomes de fatiga

Les estratègies de suport a Ucraïna i de consolidació de la indústria de defensa no han trobat pràcticament contestació entre l'opinió pública europea. Les grans famílies polítiques amb representació al Parlament Europeu accepten, amb matisos, que la inversió en defensa ha de ser una de les prioritats.

S'alineen així amb les dades de l'Eurobaròmetre, que asseguren que la principal prioritat dels ciutadans europeus és la seguretat i la defensa. Un 37% afirmen que la UE hauria de tenir aquesta prioritat per reforçar la seva posició al món.

Especialment, són els països de l'est, i concretament els bàltics, els que senten l'amenaça russa com un gran senyal d'alarma davant la preparació europea. Aquestes exrepúbliques soviètiques saben de quin peu calça Putin i han mantingut viu l'advertiment que ningú pot abaixar la guàrdia. Kaja Kallas, primera ministra d'Estònia, ha estat una de les veus més insistents en aquest sentit:

"Si Rússia guanya la guerra hi haurà conseqüències en la seguretat d'Europa i això és el que els líders han d'explicar a casa seva."

És un avís a països com Hongria i d'altres, que han manifestat una certa fatiga a aquesta ajuda incondicional a Kíiv i veuen resultats massa lents, si no descoratjadors.

El paper de l'OTAN

Aquest relaxament a l'hora d'ajudar Ucraïna també s'ha fet permeable dins l'estructura de l'OTAN. Diversos aliats de l'Aliança Atlàntica han mostrat moments de feblesa per ajudar Ucraïna, tot i que l'organització ha sabut mantenir fins ara el compromís que també ha ressonat als quarters generals de l'OTAN a Brussel·les, aquell compromís d'ajudar Ucraïna "el temps que calgui".

Però aquest temps podria tenir una data límit, el novembre del 2024. Els aliats són conscients que una victòria de Donald Trump a la Casa Blanca podria fer que el principal aliat de l'OTAN es desentengués de fer de crossa a Ucraïna. Els republicans ja van avisar quan van bloquejar una partida de 60.000 milions d'euros en ajuda a Kíiv.

Davant aquesta amenaça, el secretari general de l'OTAN, Jens Stoltenberg, va aprofitar el seu discurs durant la celebració dels 75 anys de l'aliança per llançar un missatge als Estats Units:

"No crec en Amèrica sola, de la mateixa manera que no crec en Europa sola. Perquè junts som més forts i més segurs."

I aquest és el discurs que s'ha instal·lat a tots els nivells, el d'avisar que ningú pot abaixar la guàrdia i cal reforçar com sigui les capacitats defensives d'Occident. S'ha instal·lat la retòrica de guerra inaugurada per Josep Borrell en aquella intervenció al cap de cinc dies de començar la invasió i es manté viva a través de tot un clàssic d'aquesta retòrica; aquell que diu "Si vols la pau, prepara't per a la guerra".